Club dels Novel·listes (Barcelona), 1970
Des de mitjans de gener, quan la nit de Reis ja s'havia esfumat del tot darrera nostre, ja començàvem a delir-nos perquè vingués aviat el mes de maig. Era a començos de maig que es feia el romiatge a l'ermita del Mont. Ens llevàvem a punta de dia, ens calçàvem les espardenyes de vetes i empreníem animosament la llarga caminada amb les altres colles. No ens havíem de preocupar de la minestra; un matxo ens seguia amb les sàrries ben plenes. Des del cim, ¡quin panorama no veia estendre's als meus peus! Tota la plana empordanesa, només limitada per la blavor del mar; el cap de Begur i les illes Medes; més a la nostra dreta, els rius que semblen cintes de plata que lliguen la cabellera verda i roja dels camps de blat i d'ordi esquitxats de roselles; a l'esquerra, Requesens, i després el Canigó, el patriarca de blanques barbes que beneeix eternament les dues planes bessones del Rosselló i l'Empordà, tan catalana l'una com l'altra.
L'ofici, cantat amb veus rogalloses, però plenes de bona voluntat, venia tot seguit. Tots entonàvem els goigs de la Verge, que ens contemplava amb aire pagesívol i els seus grans ulls com absents. L'altar vessava de flors boscanes. Les peònies vermelles que només es donen en aquella muntanya hi posaven una nota de color vivíssima. El dinar a l'aire lliure, el rosari de mitja tarda, les colles disperses que ja començaven a estar massa alegres i entonaven cançons que no tenien res de devotes, els brams dels animals impacients del retorn; i començava la davallada, que sempre és trista.
Jo em posava, com les altres nenes, peònies als cabells, i en duia una gran braçada per a la mare. Quan els romers arribàvem al poble, ja a hora foscant, el sagristà llançava les campanes al vol per fer una solemne rebuda a les persones d'edat que entraven com en triomf, a cavall, pel cap del carrer major.
Un dia, que no se m'esborrarà de la memòria, vaig sortir a la terrassa del mas, des d'on es veia tota l'estesa del pla. Un mirador de maons que en dèiem la miranda s'abocava com a pic damunt la petita vall plena de verdor; des d'allà podia veure el poble i la gran casa pairal on havia nascut el meu pare i que, com ja he dit, semblava dominar-lo. La torre medieval que la flanqueja és en efecte més alta que el punxegut campanar de l'esglesiola romànica.
Un camí en pendent, flanquejat de plàtans, conduïa des del portal rodó del mas al "parc", que era una de les realitzacions més capritxoses de l'avi, portada a terme malgrat els plors de l'àvia, dolguda que el seu dot es fongués en coses tan supèrflues. No era gaire gran, de manera que el nom de "parc" resultava excessiu; però estava ple de tota mena de rosers de les més escollides varietats enviats a buscar arreu del món. Tenia també dues fonts i un brollador, amb el bassiol ple de peixos que, amb el seu anar i venir, acolorien l'aigua de reflexos vermells i daurats. Entre el brancatge s'amagava la caseta que servia per guardar les eines del jardiner.
Teníem al mas una petita habitació per a nosaltres, que era el nostre paradís. La seva única finestra donava al corriol per on passaven els nois dels masos de la rodalia quan anaven a estudi. No a l'estudi del poble, sinó a un que servia per a les criatures de tots aquells masos; nosaltres també hi anàvem durant les nostres estades a cals avis.
A l'estiu, fèiem la nostra "caseta" a fora, al parc, entre els boixos retallats. Allà dúiem a dormir les nostres nines. Entràvem de puntetes a la cuina per agafar d'amagat unes brases de caliu a la llar i fer sopa de debò. De la petita olla de terrissa eixia un aromàtic fumerol que feia les nostres delícies; saltàvem d'alegria en comprovar que aquella olor era la mateixa de les olles de la cuina dels grans, bona olor de sopa de pa i all.
Era un diumenge clar d'hivern. Hi havia al cel una exaltació de llum enlluernadora, com sol passar a l'Empordà quan la tramuntana l'ha escombrat. Havíem sortit a prendre el sol. En Jordi corria amb la bicicleta que acabaven de portar-li els Reis i la Roser caminava amb els peuets encara vacil·lants donant una mà al seu pare i l'altra a mi. Volgué fer-ho sola en un cert moment i el meu marit i jo la seguíem amb atenció i complaença, divertits per les seves tentines insegures. Jo vaig pensar, feliç: "No podem queixar-nos. Déu és bo amb nosaltres".
Havíem arribat al parc. Al llarg del passeig, on els arbres havien perdut totes les fulles, hi havia en aquella hora un formiguer de criatures que jugaven. Els vells prenien el sol asseguts als bancs. Pares i mares es passejaven com nosaltres, sense perdre de vista la mainada respectiva.
Va passar la Josefina, una coneguda nostra, i s'aturà uns moments a parlar amb nosaltres. Va amanyagar la nena i em va dir que era "deliciosa". Ella en tenia un de la mateixa edat i em demanà que l'hi deixés una estona, per dur-la a jugar amb ell. La prengué en braços i se l'endugué passeig enllà. La vam perdre de vista entre la gentada. Tot i que sabia que no trigaria a tornar, en deixar de veure la meva menuda vaig sentir un malestar inexplicable. Amb la seva mà rodona i plena de clotets ens havia fet adéu tancant-la i obrint-la quan la coneguda se l'enduia a braços. Sembla encara que la vegi fent-me aquell gest infantil d'adéu, obrint i tancant la maneta. I els ulls se m'omplen de llàgrimes.
De sobte vam sentir una remor llunyana d'avions. Vam alçar el cap intentant localitzar-los.
—Mira, vaig exclamar.
—Són tres trimotors, digué l'Albert.
—¡Que alts que passen!
—Deuen ser de reconeixement, afegí ell, poc segur d'aquesta apreciació.
Com si pressentís la tragèdia que havia de viure, vaig mirar cap al fons del passeig per on havia desaparegut la Josefina amb la nostra nena. Mentrestant el brunzir dels trimotors començà a fer-se fort d'una manera esgarrifosa i al mateix temps una terrible explosió, seguida d'altres, estremia el brancatge nu dels arbres. Vaig sentir-me llançada a distància; em vaig trobar estirada a terra a poques passes de l'Albert. Em vaig alçar i volia córrer; ell m'agafava per les faldilles per deturar-me. Jo em sentia desesperada. Només pensava en la petita, perduda enmig de les bombes que anaven esclatant.
Com si tingués la raó esgarriada, sentia el fible d'un únic pensament: "És així que m'imaginava la fi del món quan era petita". En Jordi, el nostre fill, vivia; l'Albert el duia a coll. Els bancs, on moments abans els vells prenien el sol, estaven ara molts d'ells partits pel mig. Braços i cames i trossos de roba fumejant penjaven de les branques nues. Mares plorant corrien embogides buscant els fills desapareguts. A terra es veien uns clots amples i fondos i pertot arreu cares esglaiades que expressaven demència. Jo tenia la impressió d'haver-me insensibilitzat com si m'hagués tornat de pedra; anava caminant a poc a poc i dels llavis no em podia sortir aquell nom que no parava de pronunciar mentalment: "Roser, filleta meva, ¿on ets?" Seguia amb els ulls la gent que corria sense acabar d'entendre aquelles escenes de dolor. Vaig arribar a l'escalinata central. Allà, a l'últim graó, la Josefina s'oferia als nostres ulls en tota la cruesa d'aquella mort espantosa. Tenia un gran esvoranc al ventre i tota la faldilla xopa de sang. A terra, al seu costat, la nostra petita amb un somriure als llavis.
Semblava que dormia. Unes gotes menudes, vermelles com robins, li queien cara avall. Vaig llançar-me com una boja sobre el seu cos inanimat.
Al cap de tants anys, quan puc analitzar fredament aquells fets que van matar per sempre la meva alegria, sembla que encara els visqui. "És morta", vaig sentir que deien al meu costat. Tot i que estava certa que es referien a la nena, volia convèncer-me que parlaven d'una altra. Pensava entre mi: "La Josefina sí que és morta, ben morta; però ella no".
Vam travessar a poc a poc la ciutat morta. Pertot es veien ruïnes, desolació, gent que s'atapeïa pels carrers preparant-se a fugir en desordre. Els bombardeigs, ara que teníem el front tan a la vora, s'havien fet incessants. Després, amb la nit closa, un gran silenci planà. Les portes i finestres es veien tancades i barrades; molta gent dormia tirada pels carrers, entre la runa dels edificis destruïts. Les branques dels arbres de la Rambla apareixien esqueixades per la metralla com si haguessin estat rompudes per un huracà. No podíem fer nit a cap dels nostres dos pisos ni al consultori perquè estaven ocupats per refugiats del sud d'Espanya. Van xisclar les sirenes i en Jordi s'arraulí contra meu; ens havíem arrecerat en un portal, un dels pocs que apareixien oberts, davant mateix de casa nostra. Mentre anaven caient les bombes i en Jordi s'arrupia més i més contra el meu pit, vaig pensar quina protecció tan dèbil era per a ell el meu cos. Després, ja allunyats els avions, vaig alçar els ulls per mirar els balcons de casa. Ara hi vivien uns refugiats, gent sense llar i amb la por i la misèria ficades fins al moll dels ossos; n'havien anat arribant moltíssims a Figueres durant aquelles últimes setmanes. Me'ls vaig imaginar destruint les nostres coses, els meus records, les fotografies de casament, les de la nena; destruint-ho amb ràbia potser, per l'única raó que ells ja ho tenien tot destruït.
Un buf glacial de tramuntana baixava del Canigó, que vèiem tot nevat com si el tinguéssim allà mateix. A la plaça major del poblet hi havia una trista animació; havien anat arribant durant la nit carros de pagès i camions esbalandrats atapeïts de fugitius que cridaven i gesticulaven en saber que les autoritats franceses havien tancat la frontera i no deixaven passar ningú si no duia la documentació en ordre. ¡La documentació en ordre! Entre els civils, homes i dones, vells i criatures, es veien també soldats que ja no obeïen a ningú, esparracats i fins descalços a despit del fred que es ficava al moll dels ossos; al lluny, a la ratlla de la frontera, vèiem en la mitja fosca de la matinada una resplendor com d'incendi. Vaig fer cua amb altres davant d'una instal·lació improvisada per la Creu Roja internacional, on donaven esmorzar; em van donar un pa i un pot de llauna amb cafè amb llet i vaig córrer a dur-ho a en Jordi. Tot fent cua havia sabut que un grup escolar de Barcelona en pes, mestres i criatures, passaria la frontera aquell dia; així que el nen s'hagué acabat el pa i el cafè amb llet me'l vaig endur a l'escola del poble. La directora del grup escolar parlava en aquell moment amb una colla de dones. Vaig obrir-me pas:
—Si poguéssim venir amb vostès... El meu marit és metge de batalló; no en sé res des de fa molts dies. Si no ha mort al front, el retrobarem a França.
La directora s'avingué a fer-me passar per mestra, però m'advertí que si bé anaven a França era per embarcar-se tot seguit cap a Anglaterra. Li vaig dir que ens quedaríem al primer poble de l'altra banda de la frontera, des d'on comptava telefonar a uns coneguts de Ceret.
Quan hi arribàvem de retorn d'alguna d'aquestes sortides tan matineres, ja trobava les meves germanes a punt d'anar a escola i me n'hi anava amb elles. A la tarda anàvem altra vegada a escola i en tornàvem a l'hora de berenar. La mamà ens donava una gran llesca de pa amb vi i sucre a cada una i baixàvem a la plaça a menjar-nos-la. Després jugàvem a cromos, a agulles i a bales. Però el que m'agradava més era fer escapades a l'hort, una mica lluny del poble, cosa que teníem prohibida. Hi havia una gran figuera i un pou sense brocal; al costat del pou, un roser que devia comptar molts anys perquè tenia la soca quasi tan gruixuda com un arbre. Aquell pou ens atreia com si al seu fons hi hagués un misteri. Una dona del poble s'havia suïcidat —feia d'això moltíssims anys— tirant-s'hi a dins; aquesta antiga història ens feia basarda i al mateix temps ens fascinava. Les roses del "roser del pou" eren d'un groc pàl·lid i cargolades; entre els seus pètals s'amagaven uns escarbats d'un verd daurat preciós. Jo els agafava amb por, perquè les seves potes rasposos se m'arrapaven als dits; després de contemplar-los detingudament, els deixava volar.
Sí; m'agradava molt mes viure al poble amb els nostres pares que no pas al mas de l'avi. Amb els papàs teníem molta mes llibertat. A casa tothom feia el que volia. La mamà, com que l'amoïnàvem tant i érem tants a amoïnar-la, ens deia que sí de tot; les escapades a l'hort estaven prohibides, com ja he dit, sobretot a causa del pou sense brocal; però passaven impunement. No recordo que ens haguessin castigat mai per aquesta causa; algun reny de paraula era tot el que arriscàvem.