Enllà de l'horitzó

Tàndem Edicions - 1999 - València

Autor: Enric Valor i Vives
Indret: Passeig de les Germanies (Gandia)

Açò fou una desagradable i important novetat per a mi, que en la meua estada a Gandia havia gaudit d'una temporada de calma quasi absoluta llevat d'una nit que ens sorprengué una llarga alarma quan estàvem sopant en la guingueta, per uns avions que es veu que passaren, alts. Cap soldat no vam voler alçar-nos de taula, i els cambrers, davant aquell exemple, no deixaren el servei per refugiar-se en la fosca del tarongerar. Les fadrines xisclaren i algunes van desaparèixer. Bé, després tornaren com avergonyides. Jo trobe que el soroll el causaren avions de Mallorca que anaven a bombardejar terra endins. Tot açò féu dir un dia a Xolvi:

-Es veu clarament que la dreta de Gandia té més influència que la d'Alacant.

Autor: Enric Valor i Vives
Indret: La Llotja (Gandia)

Ja havíem arribat al port, el qual s'endinsa curiosament en la terra ubèrrima en forma de ria. A la part dreta de la carretera, abans del pont que dona pas a la barriada del Grau, prenguérem la curta fillola que davalla al moll principal. Allà, vora el gran rafal o edifici de la Llotja del peix, hi havia camions i camionetes i molta gent que entrava i eixia de la subhasta i fins creguí veure venda de peix a la menuda a un públic que hi formiguejava famolenc. Un tràfic no tan viu i extens com devia ser en temps de pau, però que donava la impressió d'un petit món que maldava ja per eixir de la llarga tragèdia, de renàixer de les seues cendres, de canviar la violència i el temor pel treball i la prosperitat. I més endins, dàrsena enllà, pilots de gent que recordaven la gernació del port alacantí, aturats sens dubte davant vaixells més grossos i més menuts que es disposaven o no a salpar.

El nostre camió s'aturà a les immediacions de la Llotja. I tots tres vam posar peu a terra. Safont, a l'acte, se n'anà a la seua gran porta i vérem que entaulava conversa amb dos o tres homes que devien pertànyer a la pesca o a la subhasta. Pere i jo no en vam restar molt arrere, ell o jo amb el fardell en la mà, on, per estalviar nosa, havíem inclòs per fi la meua cartera amb el tresor de les cartes i la foto de la meua enamorada. Tot seguit, va tornar Safont vora nostre acompanyat d'un home ja madur, colrat, molt tipical diria un anglès, espècimen de pescador mediterrani mig mariner mig patró. Llavors, no cal dir, tots col·lectivitzats.

-Ací dos amics, dos companys de confiança -va presentar Safont. I va afegir per a nosaltres: -És del meu sindicat, bé, de la C.N.T. d'ací de Gandia. Un dirigent que es diu Camilet per dissimular la seua força.

Camilet va somriure i ens va donar una mà grossa i extraordinàriament sòlida.

Pere, que volia sempre donar la cara i anar amb la veritat davant, amollà tot rotund i amb simpatia:

-Nosaltres som comunistes.

-Passeu, passeu! Al capdavall, companys, o camarades que dieu vosaltres sempre -va acceptar agradable Camil, i va explicar: -Mireu, no som com els socialistes o com molts d'ells; no tenim manies.

Dins la Llotja, ens menà a una oficineta, i ens hi vam quedar tots quatre sols.

-Són dos xicots de confiança, tots dos militars, que han fet tota la guerra, i són amics de l'Escocès de fa anys –recalcà Safont.

-Bé, i què voleu?

-Anar-nos-en a França... o a on siga.

-Tan fotuts esteu?

-Sí -va dir Safont-, Pere t'ho explicarà.

-Sí, mira: la meua família s'ha distingit molt al nostre poble, que és Cassana...

-Per allà per Alcoi, no?

Autor: Enric Valor i Vives
Indret: Esplanada (Alacant)

En la meua tornada a Alacant, vaig trobar-me una ciutat semiderruïda. Segons em digueren els meus companys de quarter, els atacs dels avions de Mallorca havien cessat a partir del 30 de setembre. A les vesprades, els qui no teníem cap servei a fer, eixíem a passejar com en els primers temps del 37. L'Esplanada presentava molts del seus edificis destrossats; però hi podíem gaudir del clima càlid i d'unes hores plàcides, i la presència de dones joves i boniques, sota uns cels serens, ens animava molt. La "Quinta Columna", segons semblava, creixia i intrigava cada vegada més; les famílies feixistes seguien visitant la presó provincial carregades de nodrides cistelles... i n'eixien sadollades de consignes i instruccions.

No vaig anar a oficines, sinó que em van reclamar per al magatzem de forniments, sens dubte vist el meu expedient i la meua mitjana pràctica en aquell mester agradable. Hi havia gent d'un pelatge que semblava el dels meus antics companys. Devia fer-ho l'ofici, que ens marca. Hi havia un sergent altre que Isaïes -un poc més madur encara-, soldats i dos caporals, comptant amb mi. Molts avantatges: em donaren un tabard nou; renovarem el corretjam, la guerrera, la camisa i els pantalons caqui... Eixia al carrer fet un margalló i ens ho criticaven obertament alguns altres companys.

Autor: Enric Valor i Vives
Indret: Plaça de Gabriel Miró (Alacant)

Prenguí el tramvia de la línia Benalua-Esplanada, com altres vegades, i, cinc minuts abans de l'hora convinguda, feia cap a la plaça de Correus, una bella plaça emmarcada entre quatre carrers i amb l'ampli quadrat que quedava enmig, una mica elevat sobre les calçades, ocupat per un jardí joliu clapat de massissets amb arbusts i petites plantes de flor, caminals i en un costat un termòmetre i un baròmetre enormes que feien palès el clima dolç de la contrada.

Vaig entrar a Correus, m'acostí a una bústia i hi vaig dipositar les cartes; després vaig transitar pel gran vestíbul, per la sala rodejada de finestretes dels diversos serveis. Ni hi era, Palmira. Vaig consultar el rellotge: encara hi mancaven dos minuts. El meu cor, tant com el meu cervell, sotjaven a través dels ulls inquiets la desitjada aparició.

Sobtadament, es sentí una estranya remor que venia del carrer, i fins arribà a les meues oïdes, tan endins com em trobava, el bram esfereïdor de les sirenes d'alarma. Vaig pensar d'eixir a cercar-la, però un tropell enorme de gent es precipità porta endins i no em deixaven passar. Els qui eren dins la gran sala no fugien de Correus en cerca del refugi, i vaig recordar que era bastant lluny. Sols jo n'intentava l'eixida. I, tot d'una, de la part de la plaça van retrunyir dues fortíssimes explosions que feren tremolar l'edifici fins als fonaments. Crits, pànic i caiguda estrepitosa de vidres. De part de fora, rebombori confús, estridor de clàxons. La gent s'aixoplugava vora els sòlids murs.

Més explosions, moltes, però llunyanes; continuava entrant gent al vestíbul. La remor passà a poc a poc. Un estrany silenci: es veu que els avions se n'havien anat. Encara uns minuts, i les sirenes tocaren la fi de la llarga alarma.

-Són els caça-bombarders, aqueixos que vénen arran de mar -deien uns funcionaris.

-Criminals!

-Monstres!

La indignació, l'horror, eren indescriptibles. Si algú hagués gosat a alçar la veu expressant la idea que allò tan brutal, tan inhumà, era cosa de totes les guerres, hauria mort a l'acte a mans de la gentada.

-¡Ja han fugit, assassins, ja se n'han anat a carregar de bell nou! -feien les dones.

-Són italians! -cridava una.

-Bé podien bombejar el Vaticà i el Papa, que ha beneït els avions de Mussolini! -espletava una altra.

-Isquem; ja ha passat!

Vaig eixir per fi entre fum i pols i espentes.

La bella plaça presentava un aspecte desolador: arbusts i altres plantes, segats, escampats, tot ple de terregades i enderrocs. Les dues bombes havien explotat allí, davant per davant de l'edifici de Correus. Hi acudia gent i uns guàrdies d'assalt; vaig veure també dos servidors de la Creu Roja... Entre el jardí i la vorera hi havia ferits i segurament també molts, estenallats en el terra. Quan hi vaig arribar, començaven a ser socorreguts, explorats minuciosament.

Autor: Enric Valor i Vives
Indret: Carrer Castaños (Alacant)

Palmira i jo, de comú acord, havíem deixat els nostres encontres amorosos de la casa-palau dels Cardona, i ens havíem acostumat, encara que no fos tan sovint, a veure'ns en el meublé o en la fonda del carrer Calatrava, de tanta discreció, una mica celestinesca, alternativament per no fer-nos tan vistosos. És clar que ella passava la major part dels dies a la seua oficina de Cassana, i en el mas del Fondó atenia Rojo sens dubte amb la sol·licitud que ella posava en cada cosa; quan davallava a Alacant, segons em digué, ell quedava ben atès per la família del responsable, que s'ho tenien com un honor. Jo, amb força de voluntat, no descendia mai a deixar-me torbar per la gelosia: volia creure que entre Palmira i el seu company no quedava altra relació que una vella companyonia i amistat. Tanmateix, molt sovint, sentia foscament una irreprimible molèstia, una espècie de mal sabor que remitia quan ella se'm lliurava, sempre tan fogosament.

Un dia de tants, en l'habitació del meublé, després d'haver-nos estimat amb la tendra dedicació acostumada, xarràrem de diverses coses, sense esmentar -mai no ho férem- res de l'esdevenidor. Ella, de sobte, va adoptar l'aire de les confidències i em va explicar una inèdita part del seu drama de dona, ella que parlava tan poc del passat. El nostre amor, la nostra coneixença eren fets totalment de present, com un fruit esplendorós de la revolució i la guerra.

Autor: Enric Valor i Vives
Indret: Mercat (Alacant)

Davallàvem per la darrera costa, la que mena del Pla dels Àngels fins al davant de la plaça de Bous, i Simó i jo xarràvem encara distesament, ara un mot, ara un altre; llavors l'emprenguérem pel carrer de Sant Vicent, que va a abocar a l'avinguda d'Alfons el Savi pel costat del Mercat Central. No recorde l'hora que era, però havíem vingut pràcticament a pas de formiga i, a més, havíem parat a Sant Vicent del Raspeig a prendre un lleuger refrigeri.

Com que dúiem els vidres mig abaixats, començaren a atabalar-nos les sirenes d'alarma. Jo em vaig sentir immergit en l'ambient que tan tètricament havia conegut; em semblava sentir-les com aquell dia des de dins de Correus. Simó va soltar un renec del calibre dotze.

-Aturem-nos, un bombardeig! -vaig urgir.

Ell va traure el braç estès per la finestreta i féu una frenada sorollosa. Mentrestant, com en un rellamp, vaig recordar un petit refugi que hi havia cap al castell de Sant Ferran, a cent o dues-centes passes o potser un poc més al darrere del mercat de verdures cobert de rafals metàl·lics, vora el qual ens trobàvem ja. Ens aturàrem i, com dues llebres, saltàrem a la voravia. Les sirenes bramulaven i el soroll dels avions començava a dominar tot els altres. Vam córrer pel costat de dalt, on no hi havia tantes dones, Simó al davant; quan arribàvem a l'altre carrer, paral·lel al de Sant Vicent, vam sentir les primeres gran explosions darrere nostre, en l'enorme cobert que havíem deixat arrere, on pul·lulaven potser més de mil persones entre les parades, devers la part que donava a Sant Vicent, i quasi a l'acte, quan Bresquilla saltava a la vorera de l'altra banda, de reüll vaig veure, tot sentint un esgarrifós xiulet, una flama blavíssima damunt un carret de plàtans a vint o trenta metres. Tot d'una, la segona fortíssima explosió féu brumir la metralla vora les orelles, i l'ona expansiva ens llançà contra la paret. Tres o quatre persones que corrien amb nosaltres caigueren tot voltant-me, i, en el terra, mig atabalat i adolorit, em vaig quedar immòbil uns moments. Un altre seguit d'explosions va sacsejar amb les seues ones expansives tots els voltants, i després cessaren els motors potentíssims dels avions i es sentí més clarament una espantosa cridòria mentre que en vam romandre prop. Llavors, d'esma, vaig aixecar-me tentinejant. "Puc estar ferit", em deia, "perquè a sang calenta, de moment, no pot notar-se". Simó, arran de la paret estava immòbil, ajupit, en una positura una mica forçada. El vaig tocar amb por, amb la punta del peu; si ho feia amb la mà, cuidava caure damunt d'ell. Es va bellugar.

-Oi!... Tinc mal ací!

Es tocava la templa esquerra. M'acotí per ajudar-lo a alçar-se; li queia un filet de sang per la galta. El vaig fer alçar. Vaig girar la vista al meu voltant i Simó degué fer-ho també: tot de cossos mig esquarterats ens entrebancava l'eixida per totes bandes, i sang i péntols, i una pols feixuga.

Autor: Enric Valor i Vives
Indret: Mercat (Alacant)

Isquérem del refugi; miràrem amunt i vérem una polseguera tèrbola, fumosa, surant pel cel. Quan vam arribar, carrer avall, a l'avinguda d'Alfons el Savi, ens aterrí veure enderrocs per sí per lla, cap avall en la de Méndez Núñez, pertot arreu... Simó i jo tremolàvem, d'indignació, d'una estranya por. Hi havia també una esfereïdora confusió: el soroll dels turismes i les ambulàncies que acudien, corregudes i crits de la gent que hi anava o que en tornava del Mercat Central... Mig Alacant, segurament bona part de l'antifeixista, venien a veure les destrosses, el crim contra la humanitat que s'havia perpetrat una volta encara per desmoralitzar i aterrir el poble menut, el que sol sofrir sempre.

Autor: Enric Valor i Vives
Indret: Plaça de Navarro Rodrigo (Alacant)

Tanmateix, les coses van complicar-se. En la primera quinzena d'agost començà una tanda de bombardeigs en la ciutat, que, deien, recordaven els de la tardor de 1936 arran de l'afusellament de José Antonio. Crec que foren dos: en el mar, per la banda de l'estació de Múrcia; quan en el quarter tocava el toc de diana, sentírem sis explosions, i després vam saber que havien atacat un vaixell de subministraments per a la República. Hi van enviar molts soldats, però cap del magatzem. Sobre mitjan mes, el navili facciós Canàrias féu, al caure la vesprada, un llarg canoneig, i els enormes obusos entraven horitzontalment pels edificis; es produí un gran terror. Els qui estàvem de passeig, acabada l'alarma, ens presentàrem ràpidament a Benalúa i molts fórem enviats a prestar socors a la població civil.

Fou un treball molt tètric en què vaig veure alguns morts i molts ferits.

Autor: Enric Valor i Vives
Indret: Abeurador del carrer del Vall (Xixona)

A Xixona, ja en plena muntanya, vam aturar-nos cosa d'un quart. Prop hi havia una botiga de torró i pastissos. Els alcoians es van entestar a convidar-me. I jo hi vaig correspondre pagant tres copes de xerès. L'alt, que es deia Joan, va contar uns acudits de guerra que ja no recorde, crec que sobre "les píndoles del doctor Negrín", però sense malicia. Ells admiraven molt, segons digueren, el tremp d'aquest estadista, que lluitava dins l'Estat i fora en condicions no gens fàcils. Després, Joan va afegir:

-Això de les "píndoles" ho han inventat els facciosos per dir que no ens donen a menjar més que llentilles.

-Massa que ho sé.

-Però jo, que he servit en artilleria, pense seguir sent artiller, i quan faré un impacte bo, de nit, pels altaveus que a vegades es posen en el front, cridaré: "Us han agradat les píndoles?"

Vam riure.

-No rigueu... Hi estic determinat.

Per fi, rumrumejant fermament el motor de la baluerna que ens duia, en segona i en primera vam anar dominant a poc a poc des de la vila de Xixona el gran port de la Carrasqueta. S'obrien vora nostre precipicis impressionants; el dia era clar; la mar resplendia a les nostres espatles amb la seua blavor. En els revolt en què quedàvem de cara a aquella, podíem albirar punts negres, llunyans, sobre el blau desert, els quals posaven en el meu ànim un temor i una malenconia irremeiables. Els enemics -comptant-hi els submarins misteriosos de Mussolini- hi patrullaven i afonaven els vaixells que intentaven aprovisionar l'esgotat Exèrcit de la República. Era una mena d'estranya claustrofòbia allò que arribava jo a sentir.

Autor: Enric Valor i Vives
Indret: Plaça d'Espanya (Alcoi)

Tot de muntanyam encrespat i laberíntic -els carrerons subbètics- ens voltava de tots costats, clapejat d'alzinars, de rodals de pineda, de crestalls grisos i penyalosos. Doblàrem la carena i l'autobús es va desbocar costa avall devers la petita capital de la muntanya. I mitja hora després arribàvem a l'enorme garatge de la companyia d'autobusos -La Alcoyana-, vora una plaça cèntrica. Es feia fosc; s'anaven encenent els llums de la ciutat -escassos, clars, a causa dels bombardeigs-; la gent, tot just eixida de les fàbriques i despatxs, anava diligent a casa seua, tot i la guerra, als bars es sentia una celta animació.

A la ciutat dels ponts ja feia fresca vertadera de tardor. Tots tres vam davallar de l'imperial una mica enfredorits; els alcoians, tot desitjant-nos mútuament sort, es van acomiadar i no els vaig veure mai més. A mi em calia estirar les cames i em calia trobar un camió que em portàs a Albaida. Una mica d'esma, vaig cercar l'eixida a València. Vaig preguntar, perquè no recordava bé l'Alcoi dels meus pocs viatges d'infant; travessar un dels més grandiosos ponts; allà hi havia un trànsit de camions i turismes bastant viu; vaig pujar un poc la costa que anava cap a l'estació; sí, era la carretera de València. M'hi vaig aturar a una vora i vaig començar a fer senyes als conductors de camió. Era ja als afores; les grans muntanyes que semblen tancar tots els horitzons alcoians, s'enfosquien ràpidament. Em trobava una mica cansat, una mica deprimit de pensar, del viatge incòmode.

Autor: Enric Valor i Vives
Indret: Castell (Cocentaina)

Fumàrem en silenci.

-Coneixes Cocentaina?

-No, Toni.

-Anem a pegar-hi una volta.

Vam eixir, ell amb la seua Astra del 9 llarg en la funda. El dia allargava i el sol acabava de tocar la carena de la Mariola. Vam pegar un volt per la part plana de la vila, i tot seguit vam pujar pels carrers que s'enfilen pel turó del castell. Des d'una placeta, podíem veure el magnífic amfiteatre de les serres que formen part de la comarca d'Alcoi i de la del Comtat, totes vestides d'una capa de neu que arribava tot just a la plana de Muro i Cocentaina.

-Esplèndid! -vaig dir.

-Sí -féu ell malencònic-, un país, el nostre, molt bonic i de molt...

-Mala sort! -vaig concloure.

Tornant a l'acantonament, quan el fred ja anava notant-se un poc a través del gruix de roba, vaig preguntar-li.

-Què fem d'ara en avant?

-Esperarem un parell de dies.