Impremta Altés (Barcelona), 1955
Dos sonets al monestir de Sant Pere de Roda
II
Cada porta que he vist enderrocada
m'ha fet tremolar el pols. Sols els ocells
a dintre el monestir cerquen estada
esculturant de nou els capitells.
Segueixo fins a l'ampla portalada
que em duu el desig de traspassar dintells,
com una cella és fina i arquejada
per més que el temps li hagi clavat dardells.
Avanço. Pedra! Avanço. Melangia!
Temple caigut, esvorancs d'harmonia
en l'esvoranc autèntic de la nau.
Cada pedra en oblit allà reposa,
cada abat té el seu llit sota una llosa,
cada claustre desgrana un xic de pau.
Dos sonets al monestir de Sant Pere de Roda
I
Quan vaig coronar el cim la llum glosava
l'emmorenit perfil del monestir
que tenia als seus peus com una esclava
el cos de la muntanya a mig florir.
Un arbre d'alt brancam, curull de saba
vetllava des la cinta del camí
pedres i arcs, arcs de pupil·la blava
concentrant el cel clar d'aquell matí.
I els meus ulls, admirats, es van abstreure
en l'abraç fraternal de pedra i heura
i en el temps recollint la soledat
del monestir de Sant Pere de Roda,
que avui el meu record sorprèn i broda
talment un medalló dins l'espadat.