Al voltant de l'estufa de l'hotel Pol, aquells homes, esgotats per la fatiga d'una marxa de més de vint hores sense descans, s'anaven recuperant amb l'ajuda de bones racions de pernil i llonganissa, regades amb bon xarel·lo, devorat tot amb aquell aire que dona el no haver menjat res de moltes hores. Julien, Étienne i Roger, tres joves valons, a l'escalfor de l'estufa es queixaven fort dels membres gelats.

L'odissea d'aquell grup era com la que havien sofert la majoria de les persones que, per circumstàncies imprevistes, havien hagut de fer la travessia de fortuna en ple hivern.

El Grup Maurice havia sortit de Bèlgica evacuat per la cadena d'Eloise. Fins a Tolosa, tot va anar com una seda, però en baixar del tren a l'estació de Foix per més que miressin en totes direccions, no van veure cap individu que s'ajustés a les característiques de la consigna que havien rebut abans de sortir de Tolosa.

-A Foix, un home us esperarà a l'estació i l'identificareu perquè portarà boina basca, pipa als llavis i una revista enrotllada a la mà esquerra. Sortirà de l'estació i vosaltres el seguireu sense demanar-li res. Quan ell ho creurà oportú s'aturarà i llavors li dieu: «Venim de part d'Eloise.» «Doncs, jo soc Lucien», us respondrà. Us entregarà a l'equip de guies que ja no us deixarà fins a Andorra.

Els llocs de recepció del Serrat i La Massana foren abandonats, i l'Alfred i el «Ros» baixaren a Sant Julià. Joaquín, que era l'únic que podia viatjar per Espanya legalment, gràcies als seus papers vascongados, va sortir el mateix dia i, per una emissora que funcionava clandestinament a Barcelona, va prevenir totes les antenes del nostre servei a França per tal que canviessin noms, caus, itineraris, ja que la Gestapo, ultra la documentació que havia recollit a la cambra de Joaquín, tenia entre les seves mans els sis polonesos, que poca cosa sabien, i Boby, que ho sabia tot, i podia cantar. Podia cantar, però no ho va fer.

Els mateixos que s'havien rigut dels nostres temors, després del cop de l'Hotel Palanques, veieren un agent nazi en cada una de les persones, per a ells inconeguda, que es passejava per les Valls. Cada dia rebia cinc o sis correus que m'anunciaven els desplaçaments de la Gestapo, moviments que no es confirmaven mai. Era difícil fer bellugar la gent, i en veritat calia, perquè la cadena havia estat trencada altra vegada i s'havia de soldar.

L'Alfred va refugiar-se al meu pis, no gaire de gust, car pensava que, després del cop de La Massana, la segona visita que Niko i els seus esbirros farien a aquestes Valls seria al meu pis de Sant Julià. Niko sabia perfectament que era l'eix dels nostres serveis. Però jo no creia en un nou cop. Amb tot, tampoc no les tenia totes, perquè el nostre servei estava muntat molt lleugerament. S'havia organitzat sense tenir en compte la possibilitat de les incursions dels alemanys.

Quan un cotxe alentia davant de casa, tant l'Alfred com el meu fill ja espiaven per les persianes, i així es passaven el dia neguitosos. Però gràcies a aquella vigilància contínua, el meu fill es va fixar en un individu que per espai d'una hora estigué plantat davant la porta de casa. Era el capvespre del diumenge després de l'assalt a l'Hotel Palanques.

-Mira! Ara no diràs que veig visions -em féu el meu fill, alarmat i duent-me a la persiana-, veus aquell home que està recolzat a l'arbre de davant la porta? Fa més d'una hora que hi és, i no treu la vista del nostre pis.

-No ho diguis pas a l'Alfred, que ja està prou nerviós -vaig contestar-li.

Però l'Alfred, que havia caçat el nostre diàleg al vol, va contestar:

-Què és el que no m'ha de dir? -i mirant a través de la persiana va exclamar-: Mathieu! Però si és Mathieu!

I, qui era Mathieu? Era un altre exemplar digne d'ésser conegut, d'aquella fauna de personatges acolorits i novel·lables que pul·lulaven per les valls d'Andorra durant el torb de la guerra, molts dels quals hi han arrelat durant aquesta postguerra turbulenta. Mathieu era nadiu d'un poble de l'Alt Garona, un muntanyès que havia passat l'adolescència guardant vaques. De gran, va alternar el pastoratge amb el contraban.

-Ja et trauré jo la mandra –cridava el Gegant, irat.

I va desfermar la fúria del torb, que s'estengué, udolant, per les carenes i afraus esfilagarsant la boira que, esfereïda, s'eleva cuita-corrents  fins a tapar la claror de la lluna. Quan hagué remuntat la boira fins a tapar l'horitzó i deixar la terra en tenebres, el torb començà un nou atac arran de terra. Les seves ràfegues arrossegaven quantitats astronòmiques de partícules de neu fina que se'ls introduïa pertot: als ulls, als narius i a les orelles. Els obligava a parar-se sovint i a protegir-se la vista amb el braç. Era la clàssica tàctica del Gegant: fer perdre temps a l'invasor mentre el gros de les ràfegues del torb anava esborrant la traça del camí amb la neu que movia al seu pas. No havien fet ni dos quilometres pels dominis del Gegant que Eloise i els seus acompanyants es robaven completament desorientats. La traça havia desaparegut. Al davant no tenien res més que una superfície uniforme. La visibilitat era nul·la completament. A vegades el torb els sacsejava, com si fossin espantaocells. Altres vegades els arremolinava deixant-los coberts de neu. Caminar amb la incertitud de no saber si en posar el peu trobaràs terra ferma o bé cauràs dins una congesta profunda és quelcom que esgota el més fort. Cada dos per tres havien de lliurar una batalla per a sortir de les congestes que els empresonaven i cada vegada tardaven més a posar-se en marxa. Eloise era l'única que avançava una mica sense adonar-se que els seus companys ja no la seguien. [...]

Tots tres van desaparèixer engolits per una congesta més profunda que les que havien trobat fins llavors. Solament Eloise, concentrant totes les seves forces, va reaparèixer a la superfície. Fou un esforç que va esgotar la seva residència física i va haver d'aturar-se fins que el cor alentís el ritme dels seus batecs.

Es va estendre sobre la neu. Que bé que s'hi estava sobre aquell llit de neu esponjosa!... Una son dolça s'apoderà de tota ella cloent-li les parpelles...

El Gegant havia acabat la cacera i frenava la fúria del torb. El torb quiet, la boira no va tardar a deixar-se caure als avencs d'on havia sortit i la lluna brillava de nou en ple firmament il·luminant-ho tot. La muntanya va tornar a lluir el seu mantell de diamants, safirs, robis i maragdes que, a la llum de la lluna, rivalitzaven amb la lluïssor dels estels de l'Infinit.

El Gegant es revestia de les seves millors gales per rebre el cos d'aquella heroïna que jeia reposadament emmarcada per la neu jaspiada de pedreria preciosa.

Abans d'embolcallar-la definitivament, li va dir a l'orella, tot ple d'emoció:

-Seràs el trofeu més preuat. Et guardaré gelosament en el més recòndit dels meus dominis, perquè el sol no et descotxi. Si haguessis caigut a les mans de la Gestapo t'haurien profanat barroerament el cos i t'haurien torturat d'una manera horrible. La mort t'hauria deixat amb les faccions monstruosament deformades, com totes les víctimes de la tirania totalitària. Aquí conservaràs la teva bellesa i aquesta rialla dolça i manyaga que mai més no s'apagarà dels teus llavis!...

L’Hotel Mirador d’Andorra la Vella (la nova no existeix) és indiscutiblement l’hotel amb més to cosmopolita de les Valls. Està situat al rovell de l’ou de la metròpoli andorrana, al cim d’un monticle, al redós del qual s’apinya tot un eixam de velles edificacions amb sentors de tabac, d’herba seca i d’excrements de conill, amb un petit garbuix de carrerons i placetes de traçat anàrquic que, si no fos per les incomoditats del seu pis, a l’hivern sobretot, quan la neu i el gel les fan perilloses, tindrien el seu encís. 

Si no estic mal informat, el que avui és Hotel Mirador, antigament no era res més que una casa de pagès amb els seus annexos de corrals, porxos i femers que per etapes s’ha anat convertint en un hotel de fisonomia irregular i, segurament per no desentonar de l’arquitectura que l’envolta, anàrquica també. El conjunt està integrat per quatre cossos d’edificis que es comuniquen a través d’un laberíntic joc d’obertures que tardeu, si fa no fa, una setmana a comprendre; el temps just per pescar-hi un refredat, si és a l’hivern. 

L’edifici principal, que dona al carrer, és l’únic que té una miqueta de simetria. Aquí hi ha tots els dormitoris de l’hotel, i als baixos l’entrada exòtica i espaiosa que de bell antuvi us fa una sensació agradable, que tot seguit us desagrada, perquè els narius, tot «radant», estableixen contacte amb els orinadors, que exhalen, constantment, una fortor d’orins rancis. 

Té un bar estil segle xvi amb el clàssic taulell de posts de pi sense polir i fumades com les bigues del sostre. 

En un pany de paret hi ha un cap d’isard dissecat que contempla la concurrència amb un aire molt segle xvi també. Tot plegat, amb les seves bigues tortes sense cairar i la poca claror, us arribarà a causar la impressió de cosa antiga, si unes pintures murals, carrinclones, d’estil turístic internacional, no embrutessin un pany de paret. La peça millor de la casa és el menjador, que queda força bé i que té una balconada que fa honor al nom de la casa, perquè és un magnífic mirador. [...] 

Andorra es va convertir en preciós trampolí i agitada cruïlla entre l’Europa en flames i l’Espanya franquista. 

En aquells bons temps —per als andorrans, s’entén— hi va desfilar gent de totes les latituds, fugint del torb del nazisme. Els agents de la Gestapo hi sovintejaven, lluint llurs clatells color carbassa, rabiosament esquilats. Els agents del SIME n’havien fet el seu lloc predilecte. També alguns agents espanyols amb el triple objectiu: espionatge, contraban i turisme. Els refugiats republicans que hi estaven emboscats evolucionaven per les dependències de la casa, com ànimes en pena, per tal de no ésser vistos. «Cocottes» franceses fugint de les restriccions del seu país hi atorgaven els seus favors als nous rics indígenes. «Von Speer», una mena de Lawrence de via estreta que havia descobert un marquès espanyol, hi passejava la seva petulància, sabrejant a tort i a dret. Hi havia també la «Platerets», una meuca del carrer d’Aribau a qui un dels diversos serveis d’espionatge espanyol atribuïa les facultats de «Mata Hari», però que, pobreta, no tenia. I «Lazare», un jueu francès que era un agent triple i cobrava tres nòmines. Monsieur «Le Viguier» de França, amb la seva infermera, una margarida espanyola desfullada, però. I jueus, patriotes francesos, aviadors aliats, militars polonesos. En fi, tota una bigarrada humanitat que maldava sota el torb, moguda per la febre del moment. Fugint del terror nazi els uns, buscant carnatge els altres.

A onze hores de la nit, dos potents «Mercedes» de motors silenciosos pararen davant l’Hotel Palanques de la Massana i sortiren quatre individus de cada un. Els xofers giraren els cotxes posant-los en direcció descendent. 

El que dirigia el grup era un home i portava un capell tirolès, d’un verd fosc. Quan foren girats els cotxes donà uns consignes als xofers, féu signe als set homes que esperaven a les voreres, i entraren a l’hotel. Dintre l’hotel, a la sala del cafè, hi havia molts parroquians, però feren cas omís de la presència dels vuit estrangers: gairebé cada dia en aquella hora, aproximadament, hi acostumaven a arribar grups similars, encara que no tan ben vestits. D’altra banda, en aquell grup hi havia una persona que era molt coneguda de la casa i dels seus parroquians. Els vuit estrangers donaren un cop d’ull per totes les sales de la planta baixa de l’hotel: després s’enfilaren escales amunt. 

Al primer pis, l’home del capell tirolès avança amb precaució per no fer soroll. Es posà davant del número 5, mirà pel forat del pany, es va treure una clau de la butxaca, va obrir la porta i encengué la llum. Junt amb tres homes més va entrar a l’habitació, que era la que tenia reservada Joaquin per quan es quedava a la Massana. Allí guardava documentació, filiacions de la gent que arribava. Els quatre homes de la Gestapo hi feren un minuciós registre i sortiren amb una maleta i una cartera plena de documents que el descuidat de Joaquin s’hi havia deixat en desordre una mica per tot. Els mateixos homes es dirigiren després a l’habitació número 9, que era la d’Alfred. La van registrar com l’anterior, però no hi van trobar res relacionat amb el nostre servei: en canvi, la Gestapo va creure que era d’interès el ben proveït guarda-roba de l’Alfred. Uns quants vestits, unes quantes camises que els deixebles de Himmler van emportar-se com a peces de convicció. 

Pujaren al segon pis i anaren directament a l’habitació número 14, que era la de Boby. De fora estant sentiren el tecleig de la màquina d’escriure, senyal inequívoc que la cambra no estava buida com les altres. L’home del capell tirolès picà a la porta: 

—Oui! —va respondre Boby des de dins. 

Va parar el tecleig de la màquina, es va obrir la porta i va aparèixer Boby, que va quedar astorat en trobar-se amb l’home del capell tirolès acompanyat de tres persones, totes amb la pistola apuntant-lo. 

—Tu! —exclamà. 

—Jo mateix en persona. No era esperat, oi? 

La sorpresa de Boby no es pogués exterioritzar perquè els quatre visitants l’apuntaven a boca de canó, obligant-lo a entrar dins de la cambra, on l’emmanillaren. 

—Repeteixo: no t’ho esperaves, oi? —digué altra vegada l’home del capell tirolès. 

—Francament, no. I això que la vostra visita havia estat avisada amb antelació.  

—Per qui? 

Boby no respongué. 

—Per qui?, pregunto. 

—No insisteixis, Niko; el temps que has conviscut entre nosaltres t’hauria de servir, almenys, per saber que no som mouchards. No ho serem mai, passi el que passi. 

—Ho sento per tu. Sempre m’has estat simpàtic i admiro la teva intel·ligència. Espero que comprendràs la teva situació i no m’obligaràs a emprar procediments que amb tu em serien dolorosos. Digues, de moment, on és Joaquin i els altres.

Entre el segon i el tercer túnel, l’espadat queda al descobert tan sol en una vintena de metres. Sembla un esvoranc al cor de la penya. Fou per aquell esvoranc que la lluna tafanera va enviar un feble raig de llum. I fou, precisament, per aquell raig de llum que es van frustrar totes les possibilitats de salvació de Lamonnier, ja que amb la tènue claror que va entrar a la foradada, la fugissera ombra de Lamonnier es féu visible al polonès. Amb un salt atlètic, de felí, es va llançar damunt de la seva víctima i el colpí frenèticament mentre donà senyals de vida. En la darrera represa, Lamonnier ni va oferir resistència, ni va tenir esma de cridar. Totes les seves forces s’havien exhaurit en aquella lluita sense parió, i tal vegada comprenia que la justícia immanent enviava aquell raig de llum per orientar el braç del polonès. Ell que havia entrat en el túnel convençut que despatxaria Joaquin, sucumbia a les mans de la presumpta víctima. 

I la lluna, tafanera, enfilant-se per l’esvoranc, il·luminava la darrera escena de vida de Lamonnier, escena tan patètica com aquelles en les quals el jugà el paper de botxí. 

Quan la lluna es retirava, Lamonnier jeia comatós. Al seu damunt, el polonès extenuat per la lluita, semblava reblat amb la seva víctima. 

Les primeres clarors de l’alba penetraven a l’estreta vall de Lòria quan Joaquin entrava al meu pis.