Avançava amb pas curt, gaudint del magnífic oreig d'aquell moment: tan abstret estava que fins que no vaig ésser a una vintena de metres del Pont de la Margineda no em vaig adonar que a l'entrada mateix del pont hi havia una camioneta parada, la d'«El Cranc», i agenollats al peu d'una roda del darrere, s'estaven, a més d'«El Cranc», en Coscoll i Lamonnier. Els dos primers eren homes de confiança del tercer.

En veure'm, Lamonnier es va posar dret. Els altres dos van fer semblant de feinejar. Jo vaig quedar parat en sec. La descoberta d'aquell grup a la carretera em va produir un xoc violent i del primer instant vaig notar que era una panne de circumstàncies i que em trobava davant d'una emboscada. Instintivament, la meva mà dreta va establir contacte amb una culata de l'«Astra» del nou llarg, que sempre portava a la cintura quan sortia de casa, i, instintivament, també, vaig arrambar-me al peu d'un munt de grava, sense perdre de vista aquell trio de males persones.

També els ulls de xacal de Mr. Lamonnier espiaven els meus moviments, i no els havia passat desapercebuda l'acció de la mà dreta d'empunyar la pistola. Això va desconcertar-lo: ell constatava que la sorpresa fallava.

Aleshores es va posar la mà a la butxaca, on segurament portava un arma. «El Cranc» i el Coscoll, que continuaven a terra, es miraven desorientats Lamonnier com dient-li: «Bé! I ara, què?», vista la meva actitud preventiva que havia frustrat el seu pla. Esperaven noves ordres de llur cap.

Aquella camioneta amb carrosseria metàl·lica prou esperava amb les portes obertes de bat a bat per rebre'm amb tots els honors, però jo no em movia del peu del munt de grava providencial disposat a parapetar-m'hi al primer moviment agressiu d'aquella gent.

Passàrem molta estona mirant-nos fit a fit, com encantats, sense creuar-nos una sola paraula. Jo suava de valent i sospitava que a Lamonnier li passava el mateix. Descartat el factor sorpresa que els havia de permetre de carregar-me d'una revolada dins la furgoneta, que ja havia estat còmplice d'altres segrestaments, Lamonnier no trobava la manera de coordinar un nou pla per a sortir de l'impasse que ens havia col·locat a tots la meva prevenció. Ja és propi dels alemanys, això. Tracen un pla amb tota classe de detalls, però si els en falla un o es presenta un imprevist, tot queda parat. Jo, però, no em feia massa il·lusions i em preparava per a una agressió. Per això no els perdia de vista ni em movia de la gravera, i és molt segur que hauríem continuat llarga estona en aquella actitud sense l'arribada d'una camioneta que retornava a Sant Julià, que, en veure aquells homes parats i feinejant, va creure de bona fe en una panne.

—Voleu res?, -va cridar el conductor, traient el cap fora la cabina.

—No! -va respondre «El Cranc», tot seguit-. Ens pensàvem que havia petat una roda, però afortunadament no ha estat així. Gràcies, no necessitem res.

—Vol que l'acabi de portar a Sant Julià, senyor B... perquè, si no, soparà una mica tard! -feu el xofer dirigint-se a mi. I vaig acceptar la invitació força content de poder sortir d'una situació que no em feia gens de goig, francament.