Editorial Selecta (Barcelona), 1964
Quan ja apuntava l'alba el veié davallar a una cala profunda, oberta entre altes penyateres, en la qual la quieta mar blavejava amb una feble llum interior, semblant a la que neix de l'ull animat de l'home, i, en els paratges més obscurs, alçava guspiretes fosfòriques que aclarien per un moment alguna d'aquelles abruptes raconades. El pare Sadurní va submergir una mà dins aquelles aigües estranyament lluminoses i, amb els dits molls, regalimants, va senyar-se. Tot seguit, prenent un corriol que vorejava un torrent, va pujar a un bosquet d'acàcies bordes, pomposament arramades i florides. Allà romangué extàtic una bella estona i, després, prosternant-se, besà la terra i, de genollons, anà passant d'una acàcia a l'altra, abraçant-les fervorosament i besant-les soca per soca.
No va passar ni tan sols per la ment del pare Armengol que aquelles pràctiques poguessin tenir res d'idolàtriques. Comprengué que, a través de la mar, de la terra i de les plantes, el sant home adorava el Déu únic. Però, ¿quina visió, quin respecte, l'induïa a tal fer? ¿Qui sap si el mateix Jesucrist se li hauria presentat alguna vegada en aquells paratges, caminant sobre la mar, desapareixent enmig de la fronda de les acàcies? ¿Com no adorar-ne sempre més les petges?
L'estel de l'alba fulgurava inquietament, ja velat per la bromosa i rosada llum de l'aurora. El sol, encara invisible, daurava la cresta de la calitja marina i encenia una flameta a la punta superior d'algunes veles que negrejaven en l'horitzó. Per tot el paisatge passava una tremolor de llum càlida. Ací i allà s'alçaven unes veuetes gentils, infantívoles, d'una expressió d'innocència paradisíaca: els curts i admiratius refilets de les aloses que s'anaven despertant per les feixes. I en els marges boscosos sanglotaven amb riure ofegat ocults xaragalls; i de la mar, sembrada d'esculls, venien sons frescals de xapoteig i xarrups deliciosos. Tota la naturalesa somreia. I, en aquella hora matinal, les acàcies exhalaven una olor cèlica i, xopes de rosada, semblaven plorar de tendresa amb el goig del nou dia.
Sonà una campana, senyalant la primera missa, i el pare Sadurní, que era qui solia dir-la, besà un cop més la terra i s'encaminà de pressa cap al convent.
En marxa! — crida l'avi Maura. Pobre pare! Jo el llucava de tant en tant, a cua d'ull. Al principi marxava esborneiat i confós com un malfactor que es veu passat per la vergonya pública: no sabia on posar les seves mirades fugidores; mes, a manera que la gent anà omplint els carrers de la nostra passada i que se sentí abrusat pel foc de cent ulls, assenyalat per una munió de braços i anomenat per una pila de boques (coses totes que per a ell havien de resultar punyents i provocadores), el seu esperit, que creixia en la batalla, s'eixamplà. I, com més avançàvem i més gentada es descobria, mes ferm i entonat s'anava posant l'home, i més fort feia el responement del rosari, esplaiant la seva veuassa, que, fosca i rocallosa com la del mar, com la del mar se sentia també de lluny i s'ensenyoria de la bonior i de la cridadissa.
El nostre romiatge fou a Blanes una festa. Els fadrins i les fadrines plegaven la feina per acudir a veure'ns passar. Els veïns eixien a les finestres com en dies de processó. De cada carreró travesser sortia un pinyoc de gent: pescadors, menestrals, senyors, dones, mainada; un pinyoc de barretines, gorres, mocadors, tarots i mantellines blanques; de caps que s'encimbellen, de muscles que s'empenyen, d'ulls que llambreguen i de boques que es baden.
Les comares movien un esvalot amb llurs exclamacions mig cantades.
— Cuiteu! Correu! Ja vénen, ja vénen, els de sa Santa Rita!
—Pepeitta, Ramoneitta !... ¿Ont us fiqueu?
—Qui és, aquell? Ai la mare!, si no en conec d'atro!, si és en Pauet de can Ternal de sa Cama d'Ase!
— Calla!, no xisclus, beneita !
— Guaita, guaita! Aquell tan lleig és en Saura.
—Oidà!, sí, que té es nas dels Saures!
— Bo d'homo, mireu com li degoten ses llàgrimes !
— Reina!, això entendreix !
— Caretons de Déu! Ja se n'anaven a fons, i sa Verge...
— A on va ara, aqueix carro? Enrera, enrera! Que voleu fer una tragèria!
— Es que va davant és de can Cadernera de Raval: es menut de sa coixa Oriola.
—I aquella noa? Malaguanyats peuets! Mireu's-em això!, si això són lliris blancs, fietes ! Prou és coneixent, que no han tingut gaires tractes amb sa terra nua!
— És filla de Roses, però té sang de pare.
— Noa de bona nissaga! ¿De qui s'ha recordat, en es seus trebais, sinó de sa Santa Mare des blanencs? Oh, quina bona pensada! Salut, noa de Roses! Predica, predica, sa devoció des Vilar!
—Glòria a sa Verge des Vilar
— Visca sa gent de sa Santa Rita!
Les mares aixecaven enlaire llurs infantons.
— Mireu, carets, mireu, quin acte de fe!
I nosaltres resàvem i ploràvem; sí, tots ploràvem, fins el pare i tot, que s'havia enfervorit més que ningú i a cada moment s'havia d'espolsar a mà revessa les llàgrimes que li saltaven per les galtes.
Els vint corders de Blanes (fragment)
El primer cridat fou l'alcalde. Entrà a l'audiència traspostat, emocionat, suant d'angúnia i, després de moltes reverències, abordà la qüestió dels corders, implorant, amb llàgrimes als ulls, que els fos perdonada la vida. Al principi el general no va entendre, ni poc ni molt, de què s'exclamava aquell home. Després ho anà capint, però no s'ho va creure. Ca! Aquells conceptes eren tan estranys, tan ridículs! Apilotà les celles, redoblà l'atenció escolta que escoltaràs... I sí, ja no podia dubtar-ho: el perorant li demanava patèticament que renunciés a matar els corderos de Blanes, argüint que, alguns, eren honrats pares de família; que cap cristià no podia menjar d'aquella mena de carn... Disbarats sobre disbarats! I en veure que qui els emetia s'anava exaltant més i més, no pogué menys de creure que se les havia amb un boig i temé àdhuc una escomesa; engrapà dissimuladament el revòlver, reculà dos passos i esguardà d'ací d'allà cercant auxili.
En aquell moment, els vint corders, que havien sentit la desesperada peroració de llur alcalde, tots fora de seny, esblanqueïts i enllagrimats, feren irrupció a la sala, proferint gemegosos crits de "pietat, pietat!... clemència!", i es llançaren de genolls davant del general, recitant a una veu la lliçó que els havia ensenyat en Samarugues:
—Somos los corderos de Blanes.
Aleshores el general va comprendre sobtadament el quid pro quo i es sentí dominat d'una passió de riure tan forta, que no trobà maneres de reprimir-la. Hagué d'asseure's a desbotar-ne les ratxades; i quan n'acabava d'esbravar una, una altra l'escometia. Va tapar-se la cara amb les mans. Plorava, esbufegava... El seu ventre atrontollava la taula. Mes, enmig d'aquesta rauxa riolera, representant-se-li, de cop i volta, al magí la injúria monstruosa que, per a ell i les seves tropes, implicaven les suposicions d'aquella gent, s'encengué d'enuig. Calia renyar-los asprament, calia castigar-los. I no s'hi pensà gaire, Va alçar-se, ja revestit d'un aire sever, i va dir-los amb èmfasi: — Ustedes han venido a insultarme. Ustedes han inferido a mis pundonorosos soldados una injuria imperdonable. Merecen realmente la muerte, merecen garrote vil, mere...
No pogué acabar la paraula. Una nova onada d'hilaritat va pegar-li batzegades al ventre, va pujar-li a la gola i va embotir-li ridículament les galtes, Maldà per ofegar-la. Impossible! Per més greu que li sabés, després de fer unes quantes ganyotes, hagué d'engegar-la. Una rialla... un gest de gravetat, una altra rialla...
Estava perdut. Calia posar fi a una situació que comprometia en tanta de manera la seva dignitat. Féu amb el braç un ample moviment de repulsió, i, entre mal reprimides convulsions que li segmentaven les paraules i li esquerdaven la veu, va dir mig en català:
— Fora d'aquí, birgants ! Vatxin-se'n a Blanes ! Aprisa, a Blanes!
Els altres no s'ho feren dir tres vegades. Què més volien!
El pare Armengol va sortir a esperar-lo. S'assegué, a l'ombra d'un saüquer florit, en un pedrís que hi havia al marge del camí que menava a la Forcanera, o sigui la platja dels frares, i cercà amb la vista, vers la mar, el seu home. En descobrí un de nu, molt colrat, que, ajagut al damunt d'una roca inclinada, amb els peus al trencall de l'aigua, estava llegint, incorporat sobre un colze. Segurament seria el pare Sadurní amb el seu breviari.
Mar a ponent, mar a llevant, mar a migjorn, el promontori del Convent feia l'efecte d'un vaixell enorme, enclavat a terra per la popa. Quin aïllament! Quina dolça soledat! Les aigües eren tan serenes que la naturalesa del fons marí s'hi transparentava amb febles coloracions. Aquelles ombroses clapes moradenques, aquelles grogors i aquelles verdositats indicaven, respectivament, escamots de roques, arenys i herbatges submarins. A poca distància de terra va passar una barca, i semblava suspesa en una cristal·lina superfície sense gruix, per la qual s'estenien, llengotejant, els seus reflectiments lumínics, mentre que la seva ombra corria lluny d'ella pel profund sol marí, tal com, des d'una muntanya, veiem córrer per la planura la d'un núvol errant. Cap a l'horitzó la vista es perdia en fluïdeses ideals.
Cap idea més oposada a la veritat, si es referís a la nostra costa brava! Dubto que enlloc del món hi hagi una mar més plàcida i atractívola, una atmosfera més serena i una naturalesa que expressi amb més claredat l'alegria i la dolçor. Sobretot a l'estiu, no és possible aquí la tristesa. Les orenetes i les falzies envaeixen el nostre cel, cridant "visca!, visca!". El rovell de les nostres més humils teulades es converteix en una crosta d'or, que les fa tan esplendoroses com aquelles amb què la llegenda corona la meravella dels seus palaus encantats. Els penyals esclaten en una brillant florida de ginesta, que els dóna l'aspecte d'altars en lluminària. I, a la manera de sacerdots, d'aquells altars, els arbrets d'atzavara s'aixequen ací i allà, al cim de les cingleres, amb una actitud gallardíssima d'entusiastes oferents, presentant amb múltiples braços a la benedicció del cel les tofes de llurs flors flamejants. Voleu més esclat de llum? No, els jardins artificials de la Costa d'Atzur de França no són tan harmoniosos com els que creixen venturerament a la nostra Costa Serena. Allí quasi desapareix la penya sota terres sobreposades i vegetacions d'un verd obscur. El paisatge fa en certa manera l'efecte d'un cap on hagi traficat un hàbil perruquer amb afegits i tintures. A la nostra costa, en canvi, tot és natural. Els penyals subsisteixen i el sol hi canta de pròpia veu amb les notes més adequades a la seva glòria. I, en veure'ls florir, un hom pensa: "Fins i tot els ossos de la nostra terra s'han estremit de goig i s'han vestit de festa; eixamplem el cor; associem-nos al llur somriure". ¿Què té d'estrany, doncs, que les nostres campanes tritllegin, que les músiques recorrin els nostres carrers i que les nostres viles es moguin amb aires de dansa i amb fervors de poesia?
I, ja que he parlat de les nostres platges, no vull deixar de fer menció de la de Santa Cristina, que és la perla de totes elles. El seu pendís és tan suau, les seves arenes, tan fines, les flors, que hi creixen, tan extraordinàries, la vegetació que l'enronda, tan ufanosa, i el mar que la banya tan manyac, que tota, ella respira una mena d'idealisme femení. Res més escaient que assignar-li per patrona una nobilíssima i santa Vergeta. Abans de descobrir la seva capella, ja sentim que la naturalesa la demana. I quan ens agenollem per collir els lliris blancs, indígenes i característics d'aquella platja, el nostre cor es complau a dedicar la genuflexió a una puresa més adorable que la material dels lliris mateixos.
— Toni!
— Regineta!
—M'esperaves?
—Oidà que sí; però, ¿d'on has eixit?
—Vinc de Blanes, ja ho veus...
—Com pot ésser això?... ¿En véns o hi vas?
—En vinc, Toni. L'oncle és a Girona a comprar una mula i m'ha calgut anar a missa matinal i tornar d'hora al molí.
—Ara sí que m'has partit pes mig. I, doncs, jo?...
—Hauràs de fer el camí tot solet. Quin remei ?
—I no ens reveurem?
— Sí, caret, a casa, a la vesprada, que ja l'oncle haurà tornat de mercat.
— I si no n'ha tornat ?
—Tu vine i... veurem.
— Llampus! Regineta, escolta, no te'n vagis... que poc saps es ròssec de tristesa que deixes darrera teu sobre mi. Un sol dia, que m'has concedit, es diumenge de cada setmana; i exposar-me a perdre'l! Escolta. Si es teu oncle per bones o per males no arriba, em tancaràs sa porta? ¿ No tindràs pietat d'un homo, que s'ha passat sis dies somniant una hora per la qual hauria donat totes ses altres juntes i, en assolint-la, ¿tindràs cor de tornar-li sa més negra de totes? Si per desgràcia es teu oncle no arriba, no em rebràs ?...
—Mira, Toni, també et rebré. Tu. vine. Ja sé que ets un bon noi i que puc confiar en tu. No criïs mala sang. Et rebré; però... moixoni!...
I abrigant en Toni amb una mirada amorosa i un gai somriure, que l'estremiren de goig, ventà giravolt i prengué el camí tota decidida cap a casa seva. Més de tant en tant s'anava girant i encara el seu somriure i els seus esguards es toparen cop i recop amb els del jove enamorat, que no s'hauria cansat mai d'aquella joguina xalesta.
I el vostre noi me feia molta gràcia amb es seu parlar blanenc. No m'hauria cansat mai de sentir-ho... i riu que riu. Quin delit de riure! I quan en Toni ens va deixar per a ajuntar-se amb una colla de joves que el cridaren, vaig dir a na Quitèria: "Que m'agrada aquest noi!" Aleshores ella amb traces de mofa començà a donar-se coparrets a sa boca amb es palmell de la mà, tot mirant-se'm i fent ganyotes. "Poc per a tu, porquerola d'Arbúcies, poc per a tu — va dir —. Aquest noi es s'hereu de Mas Aulet i no l'atraparà qui no porti es gipó folrat de dobles de quatre."
—Ah!, quan ella haurà sabut... he, he, he... I què vares respondre tu?
— Què volíeu que li respongués? Li vaig ventar una esquenada i li vaig dir: calla, bojota. I ara! ¿Qui t'empeny que tan rodolis?
— És clar.
—Ara vegeu si jo havia de pensar amb res de festeig!... ca!... Ni m'havia passat mai per l'enteniment que una es pogués enamorar.
— Però, siga com vulga, ja en Toni t'havia fet bon ull.
— Sí, això sí.
— Després, com éreu veïns, us deuríeu veure...
—Oh. veïns... no tant! Només el veia de passada. Quan havia d'anar a Blanes a costura o per a vendré ous a plaça me venia bé de donar la volta pel corriol de Mas Aulet, on no sol haver-hi tant fang, ni tanta pols com as camí ral. En Toni, que treballava per aquells camps, me saludava: "Bon dia, Regineta". I jo li ensenyava sa bossa de sa feina o es cistell dels ous. "Vaig a Blanes! Adéu, Toni." No ens dèiem res més, però jo en quedava tota sadollada i pes camí una veueta anava repetint de baix en baix dintre es meu cor: "Bon dia, Regineta... bon dia..."