Curial Edicions (Barcelona), 2006
Sant Pol de Mar, 7 de desembre de 1925
Estimat Joan:
El dissabte me'n vaig venir a Sant Pol per a escriure una breu Història d'aquest llibre, que es publicarà com a pròleg del Tomàs de Bajalta. L'obra està tota impresa i durà un cul de llàntia gravat al boix per En Ricart amb la morratxa i la llegenda Tot és u. El publicarem per la setmana entrant (3.000 exemplars).
Així que vagi a Barcelona endegaré com pugui la teva matrícula per a la convocatòria extraordinària.
Totes les coses que vares demanar-me estan en camí pel mateix conducte que em proposaves. El que hi ha és que no sempre vénen les coses a tomb i podria ésser que encara no haguessin arribat a Montpeller. El llibre que encarregares a can Bosch te l'enviarà ell mateix després d'haver-lo tingut un dia a casa. Sempre ho farà millor ell, que és llibreter.
No estalviïs res del menjar, ni passis fred. Si has de menester roba, compra-la. No pot ésser que 5 kg de llenya durin tants dies, però si has de gastar més en calefacció, gasta-ho. En les altres coses, estalvia, perquè aquest any amb l'estada de la Celestina a Davos i els comptes del canvi de casa no sols no hem avançat res sinó que ens hem endarrerit. Aquí t'envio 50 ptes. que m'han donat de les butaques del Liceu per una funció d'En Fleta. Vaig pensar que tu en tindries gairebé per escalfar-te tot l'hivern. [...]
Adéu, cuida't bé i pensa que mai comprendràs prou el sacrifici que em costa de tenir-te tan lluny de mi. T'abraça el teu
Pare
Com et deia en la meva carta anterior, el dissabte vaig anar a Sant Pol amb la maria i n'hem tornat a primera hora d'aquest matí. Ahir dinàrem a can Sales en companyia d'altres vuit convidats: vàrem rebentar dos Codornius i una Viuda. L'Amadeu i la Montserrat s'han establert a Sant Pol definitivament amb gran enfarfec d'estors, cortines i estufes per a resistir el fred. A casa seva s'està ben calent, però la pau interior encara no hi és gaire tranquil·litzadora.
L'aplec de Sant Pau fou lluït i esplèndid. El temps era una benedicció de Déu. Mai s'havia vist tanta gent per aquells carrers, tant que de ca l'Apotecari a la pujada de l'ermita no es podia donar un pas. Jo em vaig firar a les parades dels ferrers, que tant m'agrada de veure: vaig comprar un trameguet (aixada petita), un filaberquí amb la seva broca, unes estenalles grans, un trempaplomes suís d'aquells que tenen sis peces, un martell per a picar el carbó, i una ganiveta de llescar el pa a taula.
El Garcia, la Josefina, l'Emilio, vestit de soldat, i el Lluís, comparegueren abans del migdia en un automòbil que els va deixar un amic. La professó fou molt lluïda: hi havia no sé quantes atxes, vuit o deu capellans, deu escolanets i una cobla del cafè d'En Pere. Al teatre hi havia una companyia de gimnastes amb cavall, óssos, mico i tota la requincalla. T'hauria agradat a la tarda de veure la gentada que a la platja, pels carrers, a la pujada de l'ermita i a totes les cases que havien posat la branca de pi dalt de la porta, menjava el pa amb botifarra o pernil.
Només és que al cafè no ens van deixat fer el tutti amb l'Enric Vinagreta. Però jo hi he avançat molt L'Avi dels Mussols, que ja té cinquanta quartilles i no sembla que s'hagi d'acabar aviat.
Adéu. Els de casa ja t'escriuran. Ja pensaré en el teu diccionari llatí.
Rep una abraçada del teu
Pare
Arties, 22-IX[19]30
Estimats Pares:
Des de dissabte sóc a Arties recorrent aquests pobles, interrogant els vells i visitant els arxius. Això últim, com ja suposava, no darà gaire resultat, però allò és el que m'ocupa més temps. Demà passat marxaré a Viella i des de diumenge seré a Bossòst, on poden escriure'm a la Fonda Masses. El dia 1 d'octubre tornaré per Tolosa i Puigcerdà (és la millor combinació ara) i a les 8 del vespre compto ser a Barcelona.
Rebin bones abraçades del seu fíll
Joan
Viella, 27-IX-[19]30
Estimats Pares:
Sense novetat continuo les meves anades d'un poble a l'altre dels quinze o setze que havia de visitar. El dia 30, com els deia en la meva postal, estaré llest de tot i l'endemà podré emprendre la tornada.
Desgraciadament no podré tornar per França. Em vaig endur el passaport de Sant Pol, però es veu que a Barcelona, en posar les coses a la maleta, me'l devia deixar sobre la taula. El cas és que ara no apareix. Això augmenta el preu del viatge de tornada. Per altra part, amb els diners que em vaig endur tampoc no n'hauria tingut prou per a tornar per França. Hauran de fer el favor, doncs, d'enviar-me un suplement de 75 pessetes a l'Hotel Masses de Bossòst amb tota la urgència possible, car, si no pogués arribar el 30, hi haurien d'afegir 10 pessetes per cada dia que tardés de més. Si no ho poden enviar a Bossòst, jo ho podria anar a cobrar a Viella, però enviïn-me l'avís a Bossòst de seguida.
No puc escriure més llarg perquè haig d'aprofitar els minuts si vull acabar el dia 30. Però aviat els veuré i els ho podré contar tot extensament. Estic bo de salut. Rebin una bona abraçada del seu fill
Joan
Viella, 22 de juliol de 1933
[...] De bella nit vaig baixar a dormir a Tírvia i l'endemà dimecres de bon matí ja agafava a Llavorsí l'auto de la Vall d'Aran. Aquest dia es va perdre tot en el viatge, que el fan molt cançonerament i només al vespre vaig poder conferenciar a Bossòst amb l'Escudè.
A partir de l'endemà he començat la segona part de la tasca: la recollida de la toponímia de la Vall d'Aran. És una feina molt cansada, perquè a cada ajuntament, per dominar totes les partides, és necessari pujar a un cim de 2.000 a 2.500 metres, de manera que això em surt a ascensió diària. Però quantes belleses que veig! Dijous vaig fer el terme municipal de Canejan, ahir tot el de les Bordes amb la vall superba d'Artiga de Lin, i avui el de Vilac. Demà tocarà a Arròs i després vindran Viella, Arties, Salardú, Bagergue i Tredòs. Amb això, divendres que ve quedaran recollits els noms de lloc dels nou grans termes municipals de la vall; després en queden una vintena de petits (alguns petitíssims) dels quals es poden fer tres o quatre cada dia, que no hi haurà més remei que deixar per a un altre estiu. Perquè dissabte penso dirigir-me travessant el circ de Colomers a la ribera de Sant Nicolau a instal·lar-me en el campament Fabra, on passaré una setmana reposant d'aquestes fatigues.
Aquesta recollida de la toponímia és d'una riquesa extraordinària i confirma amb centenars d'exemples la meva teoria sobre la persistència de l'ibèric fins en plena Reconquesta, que vaig exposar aquest hivern.
4 novembre 1918. (fragment)
Sr. D. J. M. López-Picó.
Caríssim: M'heu tocat al viu un neguit meu d'aquests dies. Teniu raó. Ara, si no com a excusa, almenys com a explicació, que vingui aquesta carta a vós abans que jo mateix.
Primer que tot, dijous vaig saber per l'Obiols que no havíeu anat dimecres al Continental, però que no teníeu res sinó una aprensió justificada per un encostipat. Al vespre, En Folguera em va confirmar la mateixa cosa, afegint que havia estat a veure-us i que, aprofitant aquest encostipat, us quedaríeu un parell de dies a descansar. Ara, de febre, coll, etc. ni un mot.
Després, a finals de mes, aquestes feines ventureres meves se m'intensifiquen i em fan mes esclau que no si tingués hores d'oficina fixes. Afegiu que eren els dies en què havia d'escriure Escolis (sobre el vostre llibre precisament), i això em produeix un estat de neguit ridícul si voleu, però efectiu, que arriba a vegades a llevar-me el coratge per posar-me a escriure, com aquesta setmana. En resum, que tots aquests dies he treballat impertorbablement, sense veure a ningú dels nostres
Dia 14 [de maig de 1922]. Després de la Solidaritat no havia vist res comparable a l'agitació ciutadana, al moviment i a l'entusiasme d'avui amb motiu del campionat de futbol jugat a Vigo. A primeres hores del matí, telegrames anunciant que feia bon temps i que els equips jugaven complets. A la tarda, la Rambla i la Plaça de Catalunya, abarrotades de gent. Cada quart, telegrames donant compte del partit. A les 6'45, tres dispars de morteret han innovat el triomf del Barcelona i els anuncis lluminosos l'han detallat. Caravanes d'automòbils han radiat la notícia a tots els indrets de la ciutat i la multitud agitava capells i ovacionava llur pas. Us prometo que hi havia alguna cosa més que l'agitació provocada per l'industrialisme creat al voltant del futbol. Les proclames repartides a Vigo per gent catalana de la UMN [Unión Monárquica Nacional] acusant de separatistes els catalans, han fet reaccionar en totes les formes possibles el Visca Catalunya pels nostres carrers i places. Hom arribava a creure que davant el fet viu, i contradint tots els pessimismes teòrics, molts catalans faríem cops de puny.
En Millàs, mig boig d'entusiasme. Acabava de llegir poemes seus als "Amics de la Poesia", i a pesar del seu contentament natural després de l'atenció del públic, s'ha oblidat de tot, per no pensar més que en el triomf del Barcelona.