Editorial Barcino (Barcelona), 1959
La casa de can Tona, que haurà sentit anomenar vostè tal vegada, està a la part de sol ixent de la ciutat, a mig camí a Folgueroles, que és lo poble d'on só fill, situat més al peu de la muntanya. No li renten los peus rietets [riuets] d'escuma, ni l'enrotllen jardins de flors, ni canten calàndries i merlots entre els arbres que l'ombregen. Res d'això: lo riu o rieró corre a cosa de sis-centes passes de la casa, de modo que no ens fa nosa ni servei, ni a nosaltres ni als camps, que, per ser alterosos, no poden rebre d'ell cap regada, amb prou que se'ls posaria bé sis o set vegades l'any. Lo demés, mica avant mica enrere és com qualsevol casa de pagès de les que vostè haja vist: un parell de bous, dos o tres de bestiar de peu rodó, ovelles que belen, gallines que escatainen, seria lo que vostè veuria per aqueixos camps i margenades.
Aquesta és la casa a on m'estic, i per mestre, que ací és dir-ho tot. Perquè no es pensi vostè que són tot flors i violes. Poques hores bones he tingut en ella d'ençà que hi só (que aviat deurà fer quatre anys), però sí que n'he passades de bones, i de molt bones, per aquells camps i torrenteres. Cada dematí, entre vuit i nou hores, ja m'hi veuria vostè passejar amunt i avall amb l'Eneida o La Jerusalem [alliberada], que són les obres que mai me cansi de llegir ni penso traure'm dels dits, i que han de ser la mort de la meva musa, pus [ja que] veu quan esgarrifosos són, al costat dels seus, sos dibuixos [les provatures].
[...] Lo dia que no vaig a la torrentera, vaig a una font que és un xic més enllanet, a la que hi torno també a la tarda, acompanyat sinó de mos pensaments, i, bo i assegut allà sobre l'herba, solo esperar que toquin l'oració de les ànimes o que els mossos de can Tona em cridin tornant de la treballada.
Can Tona, 8 de febrer de 1871
Estimadíssim amic:
Han passat ja, gràcies a Déu, les rigoroses fredors que tant es feren sentir en aquest fons de plana, com li ponderava jo en les quatre lletres que dies passats li vaig escriure. Mes ai!, a mi se'm quedaren al cor, puix se me n'han endut, amb la mare estimada, l'aspre del meu esperit en què li plavia reclinar-se quan les fredors de l'ànima, encara més rigoroses, el feien tremolar i tòrcer.
Cor hermós, obert de nit i dia a mes sedentes mirades, ja no tornaré llegir en tu. Cor melancòlic i trist, ja mos pobres versos no podran alegrar-te més, ja mes oracions no trobaran les teves ales per a volar al cel.
Ja no tinc mare! Que trista és aqueixa paraula que mai m'havia dit i que ara em martelleja el cor cada punt i hora!
Com sap prou vostè, la mare malavejava molts anys ha, i en temps d'hivern l'embufec li donava dies terribles; tant, que al començar el bon temps, d'enraderada i desfeta no semblava ella. Amb el caure tanta neu en el passat mes de gener, la prengué aqueix mal tan fortament, que ella mateixa es vegé venir la fi de la vida, però tan suaument que mostrà no recar-li res del món, sinó el no haver-hi fet més bé i haver-hi portat una vida més pura i angelical encara...
A falla d'altre capellà, per ser al cor de la nit, i fent al mateix temps, amb prou neguit meu, sa voluntat darrera, de la millor manera que sabia aní preparant la seva ànima pel terrible trànsit de l'eternitat. I, com que dóna forces Nostre Senyor, si les hi demanem de cor, ni a ma llengua tosca i mal enraonada li faltaren paraules d'amor i resignació per anar-li dient, bé que no eren necessàries, puix ella me n'ensenyava a mi de més enceses. Ni fins a l'extrem de l'agonia les llàgrimes que procurava ofegar m'aturaren de fer res del que hauria fet estant amb tota la serenitat i força d'enteniment...
Que es dolça la mort dels amics de Déu! Que és dolç deixar el cos de terra als braços dels fills, espòs i amics estimadíssims, quan l'esperit va a descansar als de Jesús, encara més blans i amorosos!... Del cos, si cal parlar-ne, quedà sense l'horror de la mort, molt blanc i amb escaiguda positura. Jo no tinguí pas cor per a aguaitar-la, però la gent que fins a la cambra acompanyava a veure-la, després de dir-li el parenostre, es deien els uns als altres: «Sembla que dorm; no gastava pas millor color quan era viva».
L'endemà i l'endemà passat de morir li férem els funerals i cap d'any, amb gran assistiment d'amics i parents, i l'enterraren entremig del xifrer del cementiri i l'església, quatre passes endavant del gòtic sepulcre del llessamí, a on no em desagradaria fer-li companyia quan s'acluquin mos ulls al darrer son...
M'he estat uns quants dies a casa per a consolar el pare i germans. Però quan penso «ja no tinc mare», que no sentiré mai més la veu aimada que m'adormia al bressol —que si bé no cantava ja gaire, però tot m'omplia encara, i em semblava talment sentir un ressò dels càntics de l'àngel de la ignocència que, molts anys ha, no em deu abrigar ja sota ses ales—, quan penso que no em contarà ja més rondalles de reis i comtes, ni em parlarà de cançons i divins —que era el gènere de poesia popular que més estimava—, quan penso que no podrà endreçar més mos passos i volades la dona que amb la llet em féu mamar la poesia, que no regarà l'herbeta de l'amor de Déu la qui me l'ha plantada en la mala terra de mon cor, en lloc d'aconsolar-los, encara necessito de consolació.
De vegades, estant distret, m'afigurava sentir el torn que ella solia fer rodar, però m'adonava tot seguit que era el d'alguna veïna amiga seva; em feia la il·lusió de veure-la en un racó de cambra o a ran de foc atiant la llenya o amb el llibret als dits. Però ni mos ulls la veien ni mes orelles la sentien; sols mon cor la sent com em diu des del cel que no l'enyori, puix està més bé que jo en el paradís de Déu.
Ara, deixat el poble estimat a on no feia sinó plorar, em torno a trobar sota el teulat de la benvolguda masia...
Can Tona, 8 setembre 1871
Amic estimat:
Tal vegada són aqueixes les darreres lletres que escric a la casa de can Tona, que, bones o males, vull que siguin per V. Demà, si a Déu plau, me'n vaig a començar la vida de vicari no lluny del poble del Lluçanès a on he passat los darrers dolços i regalats dies de plena llibertat, cantant i volant com els aucells, que casi eren ma única companyia.
Barcelona, 20 gener 1865
Mon més estimat amic: Per fi lo Dr. Milà m'ha entregat lo poema, que ha dit havia llegit amb molt gust. Havent-li demanat son judici, m'ha contestat (t'ho diré tot amb franquesa, sense anyadir-hi i treure'n res) que havia observat, en ell, molt coneixement de la llengua catalana en son autor, notables conceptes, i una gran facilitat en el metro; però que hi trobava falta d'unitat de gust, com que, ha dit, és un gust format per lo estudi dels clàssics del sigle XVI i pels escriptors llemosins d'esta nova era, tal volta (literal) no suficientment depurat. Mes ha dit li semblava estaria millor amb dos cants més, pues que al principi se detenia més que en son martiri.
Descuidava dir-te que he conegut s'havia interessat per ta persona, pues de bon principi m'ha demanat qui era son autor, i havent-li dit un jove que cursava del Seminari, amb sorpresa m'ha demanat si tenies molt temps, i, havent-li jo dit ta edat, ha dit podies esser un bon poeta. Li he preguntat si fora propi enviar-lo als Jocs Florals, ton poema, i ha respost li semblava que no el premiarien, per lo que m'havia dit respecte al gust i a ser poc extens relativament al 1r cant, però sí que era digne de ser llegit pels mantenidors; no obstant, que ell seria de parer que desarrollesses lo mateix tema en una poesia curteta, vull dir regular, que ha dit podia llavors optar molt bé a la joia que s'ofereix a les poesies religioses. M'ha encomanat que n'hi enviesses també d'altres, al certamen del Maig, que no era, ha dit, pugnar "contra naturam".
Tot açò m'ha dit. Jo estic que te deia antes d'ahir que era un crític de tomo y lomo. En tot troba defectes; mes en ton poema, almenys hi ha trobat també belleses. Lo vaig ensenyar al S. Milà perquè sabia son caràcter franc. Ja veus lo que m'ha dit respecte a enviar-ne als Jocs Florals; espero que la incitació del Literat català produirà en tu un digne efecte.
No puc ser mes llarg per avui. Escriu-me també si vols que ensenyi ton poema a Balaguer o a algun altre, i si vols que te lo enviï.
Sens més, rep los afectes més purs de ton amic que summament t'estima,
Francesc
Estimat Jaume:
Aquí em tens ja instal·lat per vuit dies, si Déu ho vol, i eixos seran los més tranquils que hauré passat aquest any; no dic los més a plaer, perquè a Montserrat i en algun altre santuari n'he passat de bons, mes sempre de pressa i sens tenir temps de dar-me'n compte.
No et descuides d'enviar lo fotògrafo, i això hauria de ser un dia serè, si Déu nos en dóna. Ara, si ell anàs per Gombrèn i Montgrony sol, jo m'estalviaria de fer la volta per Campdevànol i pujaria pel dret. Si et sembla convenient, també hi aniré a acompanyar-lo al Rector.
Determina't de fer-hi una escapada; és lo rovell de l'ou de Catalunya i t'hi entusiasmaràs.
Reposa entretant de les fatigues passades, i disposa de ton amic in Corde Jesu.
Jacinto