Proa (Barcelona), 2012
Música soviètica
La música és sempre una drecera.
Escolto Xostakóvitx i em ve a la memòria
la granota oliosa del meu oncle.
Porta la sigla de La Maquinista.
Jo li duia el dinar
al taller de les màquines de tren.
Assegut vora seu li feia companyia
en aquell descampat d'herbotes i ferralla.
Va hissar una bandera catalana
a la teulada de La Maquinista.
La nit que va venir la policia a casa
va córrer que uns veïns l'havien delatat.
Una mentida: eren bona gent,
però els de casa van trigar molts anys
a poder creure que eren innocents.
Amb la mateixa força de la música,
és una altra drecera la calúmnia.
Què fer amb Xostakóvitx?
Amb tanta dissonància que és una despedida?
El gran parterre
Va morir al Turó Park la meva infància.
Puc veure encara els matins d'estiu,
la lluïssor dels verds i l'alegria
amb què corríem, com ens aturàvem
als petits sortidors d'aquelles fonts
que torno a sentir mullant-me els llavis.
Començava en el llac l'esclat de llum
amb el luxe blanquíssim dels nenúfars
i el vol de les libèl·lules com àngels
que s'aturaven en un punt de l'aire.
I la llum s'escampava, amb les espurnes
de l'aigua de regar, pel gran parterre
de gespa: un espai obert i prohibit,
res més que herba tranqui-la, protegida
per la vora d'estaques pintades de blanc.
Una calma de gran jardí als meus ulls.
Ara han tret les estaques i allà hi ha
un camp de terra amb clapes d'herba
perquè tothom hi va a passejar els gossos.
La llibertat també va recordar-nos
que som el poble brut de què parlava Pla.
I que és fàcil tornar a ser cruels.
Recordar és això: deixar passar
una oportunitat de ser feliç.