Edicions Proa - 2014 - Barcelona
A fora, el monument d'una antiga locomotora elèctrica enfilada en dos rails recordava l'època de les velles mines de carbó, quan la via que ara duia fins a Puigcerdà també es desviava per donar servei a Sant Joan de les Abadesses. Més enllà, es veia un magatzem d'on sortia el morro lluent d'una màquina llevaneus. Es notava que hi havien fet obres recents, la de Ripoll era una estació ben endreçada. Faltaven encara deu minuts per a l'arribada del tren, feia fred, la gent preferia esperar-se a dins del bar. Patrice prenia un cafè assegut en un tamboret de la barra tot repassant els horaris en un tríptic que havia recollit a l'entrada. El paio que seia al seu costat va acostar-li l'alè per dir-li que si esperava algú no calia pas que s'afanyés a acabar-se el cafè: a la línia Barcelona-La Tor de Querol el tren mai no era puntual. Havien restaurat l'estació, va afegir, però era al cap d'algun ministre on haurien de fer obres. Patrice li va tornar el somriure, va sortir a fora, va passejar amunt i avall sota la marquesina, i els deu minuts es van convertir en vint. A la fi, el tren. Els viatgers arribaven amb la cara de cansat que fas després d'un viatge des de Barcelona molt per sota de la velocitat i de la comoditat que es pot esperar d'una línia internacional que porta fins a París. Alguns eren esquiadors que traginaven com podien els esquís perquè, tot i ser una ruta d'alta muntanya, els vagons no estaven preparats per a aquella mena d'equipatges. De tota la gent que baixava, va fixar-se en una dona. No gaire alta, més aviat rodanxona, però no pas fins a enlletgir un cos que encara conservava les formes prou proporcionades. Pantalons ajustats de color militar, caçadora texana negra i una motxilla petita, també negra, encaixonada damunt els pits com si dugués una criatura. En una mà, una maleta. En veure'l, va deixar anar un somriure i s'hi va apropar. Unes galtes amigues, una abraçada tranquil·litzadora. Tal com la recordava, serena, decidida, freda i amb aquell castellà que mirava de dissimular tant com podia l'accent base:
—No has canviat, Rodero.
—Tu sí, Dumorell. Però és igual, encara no som vells, encara podem guanyar.