Pagès (Lleida), 1998
Ella parla de nits, borrosa encara,
a la cambra del meu silenci
Llençols de rou teixien les aloses
quan tots dos, aus amb flanc encès de zel,
trenàvem jocs al llit —parpelles closes
i ocells de foc: els llavis xops de mel.
Que em vestiràs ara el record de roses?
Potser no saps que et tinc als pits la unglada:
no es pot llevar record de belles noses
a un tros de cos esdevingut albada.
Fora el malson, jardineret d'argent,
que el teu alè el tinc pintat als ulls
—i els ulls, no ho saps?, se'm tornen sol ixent
perquè em vas fer llençols de lluna plena
i em vas rentar amb rou tots els meus rulls
—i els rulls, no ho saps?, són fills de la serena.
Al turó de cada vila
A punta de sol se'ls veu traficar
quan munyen la nit les últimes bruixes
s'apleguen al cor d'un sec canyissar
els nens febrosencs que planten maduixes
i enxarxen estels amb amples filats.
Xarrupen la llum que escampa la Plata
penjada d'un cel on astres daurats
són peixos de gel que arruixen escata.
Al turó de cada vila
un ramat d'escolanets
disfressats de focs follets
ballen amb sotana lila.
Apunten al sol rocs de purpurina:
li volen buidar els Monstres benignes
per treure el secret d'aquesta metzina
que ens ruixa els teulats de mots i de signes.
Compte amb l'Assassí que us volta els sembrats!
Es menja els infants i penja les fades,
escanya els ocells i ofega els guillats.
El Crim un cop més té cames alades.
Al turó de cada vila
un ramat d'escolanets
disfressats de focs follets
ballen amb sotana lila.
Tot deu tenir un símbol amagat:
l'aigua del pou, la lluna que s'hi apaga,
que faci vent i udoli el somni alat,
aquests estels, aquesta nit obaga...
Però no el sé, el fons de les figures
que a sota el fang algú ha inscrit amb signes
d'un alfabet remot: imatges pures
si sou vidents —pels orbs, lletres malignes.
Quan entri al pou tot el que sé ho sabré
a l'inrevés. L'enteniment s'empassa
codis de cec: damunt de l'aigua plou.
(No sap ningú com destriar el clixé
del psalm ocult, però ens hi afanyem amb traça
car som un pou a dins d'un altre pou.)
Invocació
(Per lo senyal...) Un pacte he de signar
amb l'esperit, tal volta hermafrodita,
d'aquest sonet mig vers i mig humà:
de verges d'or a l'estupre m'invita.
Cal arrencar-se els ulls, perquè parir
no vol pas dir conèixer els propis fills
sinó engendrar fantasmes de l'ahir,
reencarnar l'allau de vells perills
i tants consells que el foc tampoc no encén:
«cap fill del món no hauria de morir
si no ha pogut, almenys, dir-nos adéu».
Direm tots dos, el vers i jo, amén,
i així l'encant d'un sexe sense fi
no engendrarà voltors de foc i neu.
El cel penja d'un fil
El fil no es desfarà
lirà lirà
si tu saps somniar.
Dansa final
Vull resumir què és ser feliç:
menjar, dormir, assaborir el paisatge
i jeure amb dona d'or en llit ben llis,
passar pel món sense pagar peatge.
Jo ja en tinc prou: m'ho dic quan parlo amb mi,
davant l'espill de plata renegrida,
el ventre ple, als dits el vi més fi,
imaginant mullers de molta mida.
***
(Però no és cert. Llegiu, si no, aquest vers.
L'he fet potser perquè el necessitava,
com l'aigua el mar, com l'òliba la nit.
Per ser feliç cal, doncs, ser ben pervers,
foragitar del rostre moc i bava,
no reflectir en paper el propi neguit.)