Edicions Sidillà (La Bisbal d'Empordà), 2011
Illa Roja
Enguany no hauries pogut nedar a les nostres roques han embrutat el mar.
(Maria Rosa Llabrés)
Equiliquà: em deixava l'illa Roja, el pedrot que dóna nom a la cala que fa de frontissa entre Begur i Pals. L'illa Roja hissa l'emblema del nudisme, i només fa d'illa els mesos d'hivern, quan l'envolta l'aigua, perquè la resta de l'any un istme de sorra la connecta amb terra ferma. Llavors és com si la Península Ibèrica fos un transatlàntic gegantesc, i l'illa Roja —roja tot l'any— fes de norai.
L'illa Roja és i fou el santuari del nudisme casolà, sense budisme, desacomplexat i antiestètic. Venint de la cala de les Dones —quin nom—, pel camí de ronda que s'arrapa a la tartera, arribes a l'alçada de l'illa Roja, amb xancletes, tovallola, banyador, para-sol i disset anys. Des de la talaia ataülles arengades nues, flàccides, un edèn prohibit, i un galipot incongruent de crema solar al mar, fins que:
d
a
v
a
ll
e
s les escales i a la sorra falques el para-sol, com el primer franciscà espanyolàs —espanyolàs, avant la lettre—, que clavà el crucifix a l'arena del Nou Món. Llambregues, dubtes, ets escardalenc, però finalment, som-hi, et treus el banyador i l'enravenamenta, benvingut al club sense pudor, que ja formes part del toptèn.
La resta de sapients no, de cap de les maneres, però tu fas nudisme per distingir-te. La brisa t'acarona la bossa dels ous, banyar-se despullat és una joia, estalviar-se marques de banyador, regalar-se la vista amb estampes de manual de prehistòria. Convidar-hi la nova nòvia? Amb la que et casaràs tot començarà aquí, però tu encara no ho saps.
Fora d'algun miracle anatòmic, el nudisme no convida a l'onanisme. Perquè els nudistes no budistes es treuen biquinis i banyadors, és obvi, però en cap cas abandonen els altres complements. Els uns llueixen gorres, xancletes i ulleres de sol; les altres ostenten sandàlies i penjolls. I n'hi ha un munt, de pell de betum de garum, que arriba al súmmum del carnum: van en boles, esclar, però duen ronyonera. És l'atmosfera, a l'illa Roja.
Motius de Begur
I em troben tan groc, que em diuen el grec.
(Ovidi Montllor)
Ja he parlat de l'Onze i de Mossèn Ratinyol. Però a la sardana bacanarda hi ha més gent. A n'en Marianet dels taxis el van operar d'un goll que li valia el nom d'en Gollum. Abans parlava amb un aparell vibrador i és quan li dèiem en Robocop. Els quatre integrants de la Guàrdia Municipal duien mostatxo i es presentaven, en fila ascendent, junts a tot arreu: eren els Dalton. L'Arnau de la Peixateria es va encastar amb el 127 i va quedar fet un ecce homo, i per tant li escaigué el nom de l'Axioma. Na Reparada, mestressa de la fleca, era el Bocoi, i fins i tot així es presentava a les coneixences noves.
—El Bocoi, per servir-les.
A l'alcalde Gual, el dèspota que s'incrustà al Consistori durant vint anys, se'l titllà de Gual Permanent. Na Maria Codina nedava molt bé, i això que depassava la vuitantena: sempre fou la Sirena d'Aiguafreda.
A un pessimista de mal demble, que provava de suïcidar-se cada novembre des del castell, i que no ho aconseguia, perquè sempre enganxava tramuntana —el vent sagrat no el deixava saltar, empenyent-lo a terra—, a aquest home se l'anomenà en Nitx, per l'avinagrament i per la cosa de l'etern retorn, fins que va enfornar el cap al forn. I la Teta Busquets sempre fou la Xirivia, mentre que a la Consol Ribau sempre li diguérem l'Ava Gardner. En Ponsatí era en Culata, i el borni Pedrals, conductor de línia, en Minotaure.
En Raupes i en Rau, en Fito i l'Indio, la Pil·losa i en Mamet, en Plantofes i en Carcassa, l'Esmirnu, en Singlot i en Tarifa, en Pitaluga i la Gitana Matafaluga. Stop.
El motiu és didàctic. Ajuda a memoritzar la constel·lació de conciutadans. Si no fos per ell, a la meitat ja els hauria oblidat; o, si més no, de la meitat se me n'haurien esborrat la fesomia i el tarannà. Per contra, i si fa no fa, persones de Begur, així, amb el mètode, en tinc catalogades unes dues-centes.