L'Avenç - 1905 - Barcelona
De romeria (fragment)
Me sembla vore encara al sinyó Nasio de Pagès, el sombrero de borles tapant els pèls blancs, la camisa de llenç caser, més blanc que la neu; el jupetí de panna damunt de la samarra, la faixa de seda negra, els saragüells estrets, les calces blaves de cotó, i les espardenyes de cara ampla i poca veta, el gaiato en la mà, més acatxat pel pes dels anys (setanta-quatre) que pel càrrec de la berena, eixir pel portal del Toll i Caputxins a les sis i mija del matí i anar-se'n cap a Lledó, dia de la Madalena i bon dia de l'any mil hui-cents setanta-nou.
— Patxol! Tamé hagueren pogut apanyar este camí un poc pa un dia com hui! Com se coneix que ara no té força el gremi, ni fan cas d'ell! Eixos pixavins de ca la vila només pensen en el Passeo de Ribalta, i els camins del terme que es perguen. Allí, vinga de gastar-se cents i mils de lliures en abrets i floreres que no valen un sou, i pa natros un peó els dol... Com si la llaurança, patxol! no pagare la contribució i els arbitres, i no fore la riquea del pobre i el sosteniment dels de brusa i dels de chaca... A este blat li falta aliment, i lo que és l'amo, encara que estem en Quaresma, no té traça de dijunar, patxol! que té unes mofles... Pos no sé què espera a posar-li vano... Si és que li he de dixar jo els diners, hi, hi, hi! en tantes pelucones que té i la terra cada dia més perduda... I és que Déu dóna faves a qui no té quixals... Hala ahí, vinguen tarongers! Consevol dia haurem d'anar per blat fora vila. I en una terra tan agraïda i de bon rec, patxol, que es poden sembrar i arreplegar collites per a omplir la casa gran. Bé menjarà la gent jornalera!... Com no menge taronges i bollo... Bollo? Si anem aixina, ni panís collirem. Tot tarongers, patxol! i la pobrea que rebenta de flato! Eu! Ja es menetge la campana de l'ermita.
Els fills de l'ermità, a l'oir les descàrregues dels guardes rurals quan la processó eixia del poble, se ficaren, a mitant vestir encara, en l'església, i, agarrant la corda de la campana, avisaren a la partida el començament de la festa.
De romeria (fragment)
Un quart abans de començar la missa ja estava e1 sinyó Ignasi de Pagès segut en terra enfront mateix de la trona que hi ha en l'ermita de la Madalena.
Resà poc, perquè les dones entraven i eixien de l'ermita i no deixaven sossegar a ningú ni oir missa en concert. No s'enfadà des de l'Introit fins al sermó més que sis vegades, perquè tenia prop un chicuelo que semblava una baralluga, i una dona que mai estava ben assentaa.
Mentres durà el sermó estigué més sossegat, amb la boca oberta quan el quaresmero recordava el Sant Evangeli; però quan començà a pegar punyaes a la trona condemnant molt enujat els vicis i les males costums, el sinyó Nasio pegà dos cabotaes i tornà a enujar-se amb el chicuelo del costat.
Quan ningú l'estorbà fou al Sanctus, i era d'oir resar al sinyó Pagès amb tant de fervor com un sant. Llavors s'acusava, el pobret, de tots els pecats de la joventut i les faltes de la vellesa; s'arrepentia d'ells, sobretot del mal gènit, que era el seu pecat més gros; i demanava perdó a Nostre Sinyor Jesucrist, que donà la seua preciosíssima sang per la salvació de les ànimes... Ah, quin milacre d'amor!... Quines punyaes al pit se pegava el sinyó Nasio! Pareixia que destarrossava amb una maça. I el pobret més de déu anys que no havia pecat mortalment!
Acabada la missa, i poc demprés d'eixir el tropell de la gent, deixà el sinyó Nasio l'ermita i començà la tornaa a casa, a on l'esperaven per a dinar.