Autor: Josep Massot i Muntaner
Indret: Casa de Joaquim Molas (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

La meva relació i la meva amistat amb Joaquim Molas vé­nen de lluny. El vaig conèixer a Barcelona durant el curs 1960-61, quan ell acabava de tornar de Liverpool i havia substituït el seu mestre Jordi Rubio i Balaguer com a professor de literatura catalana als Estudis Universitaris Catalans, una mena d'universitat paral·lela que en aquells moments es mig dissimulava al tronat i petit local de l'Institut d'Estudis Catalans —tan clandestí o semiclandestí com els Estudis Universi­taris—, a la Gran Via, al costat mateix de la Universitat de Barcelona, on jo tenia a mig fer la carrera que aleshores es deia de Filosofia i Lletres, en la seva especialitat de filologia romànica. [...]

 

A les seves classes, Joaquim Molas ens feia treballar, ens duia llibres, ens suggeria lectures i ens tractava com a perso­nes grans, encara que la majoria de nosaltres érem encara molt tendres. I, de més a més, es prestava a parlar en privat i era capaç de llegir-se qualsevol paper que li passéssim i de comentar-lo com només saben fer els autèntics mestres, sense humiliar els deixebles, però fent-los veure les seves limitacions i ajudant-los a tirar endavant.[...]

 

Durant els anys del franquisme, vaig coincidir moltes vegades amb Joaquim Molas, que cada cop tenia més i millors deixebles —molts dels quals eren o havien d'esdevenir excel·lents amics meus—, i vaig tenir-hi llargues converses al carrer, a l'Ateneu, en alguna biblioteca o algun bar, a casa seva —on hi havia primer els seus pares i després una tia que el tractava com un fill—, a la casa de Montserrat de la Repúbli­ca Argentina o a l'oficina de Publicacions de l'Abadia de Mont­serrat al carrer d'Ausiàs Marc... Sempre vam discutir de totes les coses humanes i divines, sense reticències i amb confiança mútua, i Joaquim Molas, llavors assessor literari d'Edicions 62, em va animar constantment a escriure més i a transfor­mar en llibres el que no passaven d'ésser articles primerencs o projectes embrionaris.

Autor: Josep Massot i Muntaner
Indret: Tomba Llompart Viñas (Palma)

Coneixedor com ningú dels secrets de la llengua, persona culta i dialogant, afable i acollidora, Llompart es convertí de seguida en un gran mentor de les noves generacions, una de les persones que més influència va tenir en els escriptors necessitats d'orientació i d'ajuda. A través de les reunions literàries organitzades al «Círcol Mallorquí» —que varen posar en contacte els supervivents de l'«Escola mallorquina» amb els «joves iconoclastes» de la postguerra—, a través de la secretaria de la revista mallorquina de Camilo José Cela, «Papeles de Son Armadans», i molt especialment a través de la direcció literària de l'Editorial Moll, Llompart va impulsar o va estimular vocacions de poetes, novel·listes, dramaturgs i assagistes, va afavorir l'edició de llibres d'autors novells o ja consagrats i els valorà amb dotzenes de pròlegs amables i intel·ligents.

Josep M. Llompart fou un intel·lectual profundament arrelat a Mallorca, però no es va limitar a restar tancat a la seva illa. Va tenir sempre un horitzó ampli, que el dugué a una consideració global de la cultura catalana, en la línia dels anomenats «catalans de Mallorca» que s'havien manifestat a través de les pàgines de la revista «La Nostra Terra», col·lapsada per la guerra civil i per les seves tràgiques conseqüències. El seu compromís en aquest camp no fou purament teòric, ni es va limitar a articles o a llibres redactats en solitari. Ben al contrari, va intervenir sovint en actes culturals i polítics en múltiples indrets de la geografia de les terres de llengua catalana —dels Països Catalans, com deia sempre ell sense embuts— i va defensar les seves idees en fòrums com la Universitat Catalana de Prada o el col·loqui de la North American Catalan Society celebrat a Toronto, sense oblidar els seus contactes amb intel·lectuals castellans o gallecs o les seves excel·lents traduccions de poesia galaicoportuguesa.

Llompart, que es considerava fonamentalment un poeta, es va veure obligat per la força de les circumstàncies a convertir-se en historiador de la literatura, en crític literari i en home públic i arribà a ésser membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, president de l'Obra Cultural Balear, president de la Federació Llull i president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Home senzill i sense pretensions, es va veure enaltit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, després de la mort del seu mestre i amic Francesc de B. Moll, havia esdevingut el patriarca indiscutit i venerat de les lletres catalanes de Mallorca.

Ara només ens resta continuar el camí que ens ha assenyalat durant tants anys i fer-nos-en dignes.