Edicions Destino - 1980 - Barcelona
L'amistat cordialíssima que el poeta [Fages de Climent] tingué amb Montserrat Vayreda fou extraordinària. Aquesta senyoreta fou probablement la primera cariàtide – si és que aquestes coses es poden numerar. Li dedicà moltes i moltes poesies. Començà escrivint uns versos sobre el Noguer de Segueró, que és on nasqué. Són aquests versos:
Puigsacalm, al fons; la pollancreda
i el xaragall. La delicada laca
d'un presseguer verd lila, ornat de seda,
juga amb un núvol blau, que s'esparraca.
I esbarriades en la terra opaca
d'ací d'allà, com una fina taca
pastura un folc de vaques d'en Vayreda.
La senyoreta Vayreda posseeix una masia una mica rònega voltada d'un paisatge prodigiós a la vall d'en Bas, amb la fageda d'En Jordà, mirant al nord a la dreta. Al meu modest entendre, la vall d'en Bas és la més bella de totes les que envolten la ciutat d'Olot. Quina meravella! I a més a més és una vall productiva: les userdes i els blats de moro d'aquest rodal, en el seu temps, són una satisfacció prodigiosa. En aquesta vall, que té les muntanyes de Collsacabra a ponent i les de la Baixa Garrotxa a llevant, amb el Fluvià, que va cap a Olot endormiscat, i el Brugent, que baixa cantant cap al Ter, hi ha la masia de l'Antiga del Corb, que és el nom de la que esmentàvem. Amb la companyia de les cariàtides, el poeta hi anà moltes vegades. Pel novembre del 66, n'escriví una reminiscència:
He creuat l'estricta cleda
del teu Paradís Trobat.
Passa un faig amb la casulla
i un om amb mitra d'abat.
¿Què en vols fer, de tanta seda,
què en vols fer, de tant de blat
de moresc i tanta fulla,
Montserrat?
A pleret per la vereda,
entremig de Tilde i Rat,
si plou Matilde m'abriga
amb un paraigua morat.
La mestressa de l'Antiga
ran de la font m'ha ofrenat
una almosta d'aigua freda,
Montserrat.
El clavell dins la galleda,
cresta de gall al terrat,
la dàlia estima una rosa,
el gos festeja amb el gat,
el faig amb l'heura es desposa.
Què en vols fer, de tanta seda?
El lligabosc que s'enreda
a l'avet. Per doble fita,
l'arracada d'una ermita.
De Maragall i Vayreda
els noms dringuen de costat.
El verdet decora el coure
i la fulla és d'un verd mat.
Al bell fons, l'ampla fageda
d'En Jordà perfila el prat.
Presseguer, pollanc i tuia.
Frisa un càntic d'al·leluia,
Maria Àngels ha arribat.
Amb els senyors Tognola, el senyor Mercader començà a parlar de negocis, i així començà a madurar la idea de fer, en un lloc o altre, un hotel restaurant, partint de l'afluència turística. I així nasqué el projecte de fer un establiment a Figueres, exactament a la part nord d'aquesta ciutat i concretament a la intersecció de la vella carretera de França, que travessava la ciutat i la nacional II, que en aquest espai és de nova creació, quan fou desviat el trànsit del cantó de ponent de la vila. Els senyors Tognola l'ajudaren en la construcció i la posada en marxa de la instal·lació de l'hotel í li demanaren d'ocupar-se de la direcció general, quedant ells al marge. Així va poder disposar de les coses al seu gust, que no ha estat mai ni folklòric ni estrany, sinó normalíssim. Aquesta relació el portà a conèixer alguns hotels de l'espai de Lugano, en l'imponderable Ticino.
I aquest fou l'origen de la creació de l'Hotel Restaurant Empordà a Figueres i de les anades a Suïssa.
A Figueres, Fages féu la vida del desesperat normal, conservador però bel·licós —en el terreny judicial sobretot—, per dir-ho d'alguna manera. Freqüentà molt el bar Nouvel, de la Rambla, on tingué amics de Castelló, propietaris rurals i no cal dir el principal —el marquès de Sant Morí. Passà vagament per la llibreria del senyor Canet. No fou pas un client del Casino. Els seus amics permanents, els seus últims deu anys, foren les tres senyoretes, que ell anomenà les cariàtides, i els artistes de la població, sobretot el pintor Sibeques. Amb aquest pintor, que es titulava socialista-idealista, hi tingué una gran amistat, cosa curiosa, sí es té present que Fages fou un reaccionari inveterat. Li dedicà aquests versos:
Totes les pinacoteques
que s'estimin una mica
sabran el que significa
tenir un oli d'en Sibeques.
Però, la seva cordialitat, la projectà sobre les cariàtides, les tres senyoretes lletraferides que li feren una gran companyia als anys esmentats i sobretot quan entrà a l'hospital.
La Maria d'Agullana,
la Montserrat de l'Antiga
la Matilde dels ulls d'or
són la botticelliana
trilogia que abriga
la nuesa del meu cor.
Que Fages de Climent —que ja no era un Climent, sinó un Fages de Climent— nasqué a Figueres és indubtable. El fet es produí al carrer de Monturiol —com diu l'epigrama citat. En aquest carrer, hi nasqueren els tres genis de la població, que foren Monturiol l'inventor del submarí, Fages i Dalí. El fenomen fou exactament rodó. Brunet m'havia dit moltes vegades: Castelló és una població impracticable, hi ha una espècie d'impossibilitat d'arreglar res. És un desori total. La gent de Castelló només té un ideal: anar a viure a Figueres. És en aquest sentit que el naixement de Fages fou rodó: un castelloní que nasqué a Figueres. No es pot demanar més. Figueres té una situació d'una tal manera que presenta l'Empordà en tota la seva totalitat. Només hi ha, potser, l'Alfar que s'hi pugui comparar. Un castelloní nascut a Figueres, rodat. Ara, creure que Fages s'hauria pogut desarrelar de Castelló seria impensable.
Com més fullejo aquest llibre, més em sembla que és una autobiografia. De vegades, l'admiració del poeta pel Sabater d'Ordis és delirant i significativa. És com si l'escriptor parlés d'ell mateix. És l'absurda admiració —manifestada o amagada— que tenim per nosaltres mateixos. Arriba a dir el que segueix:
Beat aquell que pot viure a precari
dels rosegons d'un pa que encara és seu:
si en fets i dits testimonia a Déu
no li cal témer jutge ni notari.
Pensa: aquest viure és tast d'una mixtura
de fum i flama, de dolor i de goig,
la carn és feble i l'esperit vi roig.
I el que més lloa el seny sol ésser boig.
No és pas gaire cosa, i la mediocritat és visible. Però què hi farem! No hi ha més cera que la que crema.