Junta del Monestir (Sant Joan de les Abadesses), 2007
Posem que algú em pregunta com em plauria que fos un poble, si s'esqueia de triar-me'l, o bé, si tant voleu, de fer-me'l. Ara us dibuixaré l'esbós d'un que m'agradaria.
Seria, això sí, una vila. A mi, les viles m'encanten. No tenen l'ensopiment dels llogarets ni el traüt inhumà de les ciutats. Una vila, trobo que et ve a la mida. S'hi està bé. Podeu seguir-la d'un cap a l'altre, i en qualsevol extrem trobareu una cara coneguda que us donarà l'ocasió de somriure. Seria una vila de proporcions enraonades. Les campanes d'un sol campanar arribarien a tots els indrets i encara els vagaria de rebotre a la muntanya propera. El campanar, el posaria encimbellat, però que, tot i destacar-se de l'església, hi fes una geometria noble i compacta i vetllés les cases i la rodalia, no pas d'una guisa superba, sinó maternal. Els carrers, més o menys tortuosos i entrellaçats, hi convergirien i, resseguint-los, podríeu llegir-ne els noms (Jesús, Sant Josep, Santa Coloma...), com si diguéssiu una lletania. Posaria, a l'entrant de la vila, un portal, inútil, no hi fa res, de forma massissa, una mica de color de cendra i d'un or frustrat. Una esglesiola ungiria el vianant a l'arribada, i una altra, en un carrer de força trànsit, faria com si el persignés, i ell no se n'adonaria, amb una mà maternal.
Als carrers hi hauria cases velles, de llindes amb dates entretallades de dos segles enrere. Hi sentiríeu, ací i allà, als matins, olor de pa calent i un dolç abaltiment, només amb algun crit de mainada que esquerdés el silenci.
Campanes. Avesades a un espai que les acull com una falda, avui s'avergonyeixen de saber-se còmplices d'un guirigall sense raó. Plaça Vella, íntima i quieta com un llac adormit. Travessem d'esquitllentes, furtivament, la Plaça gran. Un moment, a contracor, s'atura el xivarri. Aquests dies, no ens calia, la Plaça. L'hem lliurada a les atraccions de fira que ens la percudeixen amb ritmes frenètics. Com enyoro els matins de mercat, assolellats i casolans! I aquella malenconia de les tardes de diumenge! Hi ha festes —la mateixa de Santa Coloma— que requereixen una plaça, i altres festes que no. Potser amb això endevinaríem les que són autèntiques i les que no ho són.
Baixem pel carrer de l'Hospital, nervi antic de la vila. Empedrat desigual. El sant es balanceja sobre els muscles dels portants. Tot davallant, evoco les tristes corrues d'hivern cap allà baix, el clos dels xiprers que a tots ens esperen. Penso en les hores d'estiu que han fugit i en les cares esborrades a l'ombra. En les falcies que ja no sé on són i en el gerani tot sol que s'ha emmusteït, qui sap si per sempre. Penso en aquest meu país i en el seu demà incert, que em turmenta.
Busquem amplària de carrers i ens enfilem cap al Passeig, entre mirades forasteres i desconcertades. Els músics, alentint el ritme, pretenen donar caient religiós a qualsevol pasdoble. Sota el Portal, la processó ateny un moment gairebé de plenitud. El seguici sembla moure's d'acord amb un designi ancestral. Ara sentim la terra i l'antiga veu de les pedres. Hi ha molts obscurs batecs que convergeixen en aquest instant. Potser amb aquest gest que he cregut inútil, contribuïm a mantenir una flama invisible.
La meva relació i la meva amistat amb Joaquim Molas vénen de lluny. El vaig conèixer a Barcelona durant el curs 1960-61, quan ell acabava de tornar de Liverpool i havia substituït el seu mestre Jordi Rubio i Balaguer com a professor de literatura catalana als Estudis Universitaris Catalans, una mena d'universitat paral·lela que en aquells moments es mig dissimulava al tronat i petit local de l'Institut d'Estudis Catalans —tan clandestí o semiclandestí com els Estudis Universitaris—, a la Gran Via, al costat mateix de la Universitat de Barcelona, on jo tenia a mig fer la carrera que aleshores es deia de Filosofia i Lletres, en la seva especialitat de filologia romànica. [...]
A les seves classes, Joaquim Molas ens feia treballar, ens duia llibres, ens suggeria lectures i ens tractava com a persones grans, encara que la majoria de nosaltres érem encara molt tendres. I, de més a més, es prestava a parlar en privat i era capaç de llegir-se qualsevol paper que li passéssim i de comentar-lo com només saben fer els autèntics mestres, sense humiliar els deixebles, però fent-los veure les seves limitacions i ajudant-los a tirar endavant.[...]
Durant els anys del franquisme, vaig coincidir moltes vegades amb Joaquim Molas, que cada cop tenia més i millors deixebles —molts dels quals eren o havien d'esdevenir excel·lents amics meus—, i vaig tenir-hi llargues converses al carrer, a l'Ateneu, en alguna biblioteca o algun bar, a casa seva —on hi havia primer els seus pares i després una tia que el tractava com un fill—, a la casa de Montserrat de la República Argentina o a l'oficina de Publicacions de l'Abadia de Montserrat al carrer d'Ausiàs Marc... Sempre vam discutir de totes les coses humanes i divines, sense reticències i amb confiança mútua, i Joaquim Molas, llavors assessor literari d'Edicions 62, em va animar constantment a escriure més i a transformar en llibres el que no passaven d'ésser articles primerencs o projectes embrionaris.