Universitat de València (València), 2003
A l'abril del 1986, Tabarca va ser declarada la primera Reserva Natural marina de l'Estat espanyol, i el 1994 va ser regulada i reconvertida com a Espai Natural Protegit per la Generalitat Valenciana. Aquesta figura legal protegeix els fons marins del seu entorn: una de les reserves de Posidònia oceànica més importants de la mediterrània. Fa seixanta milions d'anys que aquestes plantes marines endèmiques van colonitzar aquests fons i són una de les comunitats vives de més interés científic. Aquestes praderies, que són com els boscos de la mar, estan molt amenaçades per la contaminació i la pesca d'arrossegament, encara que estan bastant desenvolupades al llarg de tot el perímetre de l'illa. Localment les praderies de posidònia es coneixen amb el nom d'alguers, però aquesta denominació popular és errònia, ja que es tracta de plantes superiors, amb arrels, tiges, fulles, flors i fruits. Allí crien i es refugien determinades espècies de gran interès piscícola, com ara el mero, el fals abadejo o dot i la cerviola o cèrvia, a més de centenars de peixos més menuts. Orades, sargs, mabres, salpes, molls, oblades, déntols, donzelles, congres, morenes, polps, estreles de mar, crancs, caragols de mar, esponges, cigales de mar, ascidis, nacres o gorgònies dansen al ritme de les onades i converteixen els fons marins de Tabarca en un espectacle fascinant de color i de vida, semblant al de qualsevol paratge submarí tropical.
L'illa de Tabarca presenta hui un aspecte decadent, i el seu nucli urbà està bastant deteriorat, a pesar de ser un dels pocs exemples d'arquitectura militar renaixentista. Tabarca és alguna cosa més que un merendero en la platja, ja que representa la lluita i els mitjans de protecció dels nostres avantpassats, habitants d'una franja litoral estreta, en èpoques de temor als pirates que saquejaven poblacions i temps d'inseguretat en les costes. Del paisatge que en el seu dia va ser creat per a la defensa de la costa, hem passat a la defensa del paisatge litoral amenaçat per la urbanització excessiva. Tabarca és l'illa habitada més menuda de la Mediterrània. A poqueta nit de qualsevol dia estival, quan l'últim vaixell replet de turistes abandona l'illa, Tabarca emmudeix i es queda tranquil·la, com si surara en l'aigua allunyada del temps.
Ifac no està sol. Sembla contemplar-se en el Saladar veí, a manera d'espill que torna la imatge invertida. Les salines són una mena de mar en la terra; el penyal, un sentinella vertical calcari en la mar. L'entorn físic d'ambdós paratges és molt diferent: un aiguamoll salí i un promontori rocós litoral amb caràcter de muntanya autentica. Però aquesta diferencia s'ha d'entendre també com a complementarietat, com una riquesa i una diversitat més grans del conjunt. Tal vegada hauria sigut oportú plantejar la protecció conjunta del Penyal i del Saladar. És cert que, el 1987, quan es va declarar Parc Natural el primer, la connexió física entre els dos era ja escassa per les edificacions. Quinze anys després una autentica muralla de ciment aïlla l'un i l'altre de manera irreversible. [...]
El penyal era una illa, separada de terra ferma per una badia d'aigües poc profundes. Durant el quaternari es forma el tómbol d'unió a partir del peu de mont de materials detrítics generat pel mateix penyal d'Ifac. L'ombra produïda per aquest en l'onatge va afavorir el desenvolupament d'una doble fletxa del tómbol o restinga que el va unir a terra i va convertir la badia en una espècie d'albufera o, més exactament, un estany del tómbol. La restinga més antiga és la meridional, formada per calcarenites eòliques plistocenes. El cordó de tancament septentrional és més recent i forma la platja de la Fossa, un espai arenós d'uns 300 m. d'amplària.
L'estany es va anar reblint amb aportacions al·luvials de barrancs i sediments eòlics. En l'actualitat és un estany de menys de 30 ha, en avançat estat de rebliment i d'escassa profunditat. Ha sigut transformat en salines des d'antic, probablement des d'època romana.
El penyal d'Ifac emergeix de la mar i alça les seues parets calcàries, en un únic i vertiginós impuls, fins a culminar 326 metres més amunt. Sembla que la seua vocació inicial fóra la d'illa, però que en l'últim moment haguera decidir tirar una arrel -ben estreta- per continuar unit a les terres de la Marina. Com un solitari sentinella atalaia la mar, vigila Calp i acull als peus un port que va ser, fins fa poc, pesquer i solitari.
Ifac saluda ufanós les imponents penyes de l'Albir o serra Gelada al sud-oest i el cap d'Or o punta de Moraira al nord-est. Vist des del poble o des del port, se'n percep tan sols l'amplària reduïda i sembla la torre d'un castell de ciclops. Però, quan s'hi arriba des del nord i es contempla en tota la seua longitud endinsant-se en la mar, cobra caràcter de muralla. A pesar de tot, el Penyal és modest en dimensions. Des de la platja de la Fossa al nord fins al Morret del Llebeig i el Carallot, no arriba als 1.500 metres. D'ample, molt menys. Però més de 300 metres d'alçària sorgint directament de la mar donen per a molt. Exigua illa que va preferir quedar-se a terra i desplegar en vertical la seua biodiversitat. Costa, mar, muntanya... de tot un poc és el penyal d'Ifac.
Singularitat geològica i geomorfològica del litoral, els seus valors paisatgístics es fan evidents a qui el visita, tant la monumentalitat de la silueta, perfilada sempre sobre un horitzó marí. com les panoràmiques que promet el cim. però també atresora discretament altres riqueses: flora i fauna adaptades a aquest món de penya-segats, parets i talussos. Així és el penyal d'Ifac o Ifac a seques, sentinella perpetu de la Mediterrània.
El visitant hauria de valorar amb emoció la bellesa estètica d'un espai d'horitzons oberts amb unes làmines d'aigua espectaculars, rodejades d'una vegetació exuberant. En aquest sentit, el paisatge natural del Fondó sorprendrà el visitant amb tres dels seus elements més cridaners: basses d'aigua, vegetació associada i fauna silvestre.
Les llacunes o basses de més extensió del parc, conegudes com a pantans de Llevant i de Ponent, aporten al paisatge aigües calmades que ocupen l'últim reducte del que era l'antiga albufera d'Elx. Si hui perviuen les aigües obertes com l'element principal del paisatge, a més de com a refugi i salvaguarda d'avifauna, es deu no tant al fet de ser les llacunes actuals el que queda de l'antiga albufera, sinó perquè aquestes basses han sigut construïdes i negades artificialment per regular les aigües de reg de les proximitats de l'horta del Segura i del Baix Vinalopó. De qualsevol manera, sense l'aigua no existirien els altres dos components característics d'aquest paradís natural: la vegetació i la vida salvatge.
Si arribem al Fondó amb les primeres llums d'un dia de tardor i sense núvols, observarem que un toc ocre banya la vegetació dominant de canyís. Aquest és el gran protagonista, que deixa poc espai per a les manifestacions estètiques d'a1tres plantes presents allí, com els joncs. Ara bé, mentre passegem entre joncs i canyissos, estarem en el domini de les aigües dolces i embassades del parc. Si dirigim el nostre passeig cap a les zones perifèriques, estarem davant d'espais d'aigües menys profundes, però de gran salinitat i de més bona qualitat que les dels pantans. Són els llocs coneguts com a Saladars del Fondó. Hi trobarem les espècies dominants d'aquest tipus de zones, com la colorista herba salada, la cirialera, el salat ver i d'altres menys conegudes per al visitant neòfit com les ensopegueres, entre les quals destaquen endemismes del sud-est peninsular.
Conscientment, hem deixat per al final els grans protagonistes del paisatge natural del Fondó: la vida animal, entre la qual destaca l'avifauna. Però abans d'alçar la vista al cel, o rebuscar en les aigües envoltades de canyís on mengen, descansen o crien els ocells, deixem-nos sorprendre per rèptils com la sargantana cua-roja o la gambeta d'aigua dolça, crustaci endèmic d'aigües dolces del litoral mediterrani. A més, per l'interior de les aigües també es pot gaudir amb la presència de l'anguila, la llissa i el ja conegut fartet, endèmic de la Mediterrània peninsular. Però és l'avifauna la gran atracció del Fondó. Per allí descobrirem espècies com els agrons rojos (quan nidifiquen), el martinet de nit, l'oroval, el sivert, el boix, la camallonga, la perdiu de mar, l'ànec cullerot o bragat, la fotja vulgar (fa uns anys se'n van arribar a comptabilitzar més de 30.000 exemplars a l'hivern, fet que no ocorre en l'actualitat) i l'àguila pescadora (molt escassa i amb poques dades sobre la seua nidificació en el litoral alacantí). Encara que les estreles enlluernadores de l'ecosistema del Fondósón la rosseta (que ha descobert en aquests pantans i en les olles circumdants el lloc més segur de tot el conjunt d'aiguamolls d'Europa i el principal de la Península per a nidificar) i l'ànec capblanc, que té en el Fondó un dels més importants santuaris de tot el planeta.
Si un dia qualsevol sobrevolem el centre del litoral valencià, descobrirem que la línia de costa entre Santa Pola i Guardamar del Segura està vigilada per dues elevacions del terreny que mostren la seua vocació de sentinelles petris: la mateixa serra de Santa Pola (143 m) i la serra del Molar (81 m). El viatger ha de saber que aquestes elevacions a pesar de la seua modèstia, van servir de base i suport per al tancament del cordó o restinga litoral, i van contribuir a convertir l'antic golf d'Elx en una gran llacuna, i aquesta, per un procés natural de rebliment (aportacions sedimentàries quaternàries de materials principalment detrítics a partir dels rius Vinalopó i Segura) i de dessecació antròpica (es tractava de guanyar terres de cultiu i sanejar les zones palustres per la seua insalubritat), ha esdevingut un espai de marjal humida. La transformació posterior i més recent de la zona sedimentària per a l'extracció de sal i una modesta activitat cinegètica i piscícola han donat com a resultar la zona humida ara coneguda com les salines de Santa Pola.
Les salines de Santa Pola i el Fondo constitueixen les restes més representatives del que va ser l'antic golf d'Elx. Probablement, les primeres intervencions sobre les terres salobres de l'albufera d'Elx es remunten a les èpoques romana i àrab, encara que les intervencions més rellevants en la configuració de l'actual paisatge del Fondo són les produïdes al final del segle XIX i l'inici del XX.
Segurament moltes persones han fet el trajecte entre Santa Pola i Guardamar amb cotxe, i han quedat meravellades en veure les colorides aigües que els envolten pertot. Encara hui la carretera N-332 travessa per la part més íntima l'actual Parc Natural de les salines de Santa Pola, i els espills d'aigua del parc continuen sorprenent els nous viatgers que, tant des de l'Estat espanyol com, majoritàriament, des dels països europeus, venen a gaudir del nostre excepcional clima litoral.
Així i tot, a pesar del pas irrespectuós de la carretera, les salines de Santa Pola configuren un paisatge natural d'excepció, encara que en una part del seu origen i també hui en dia siguen obra humana. De virtuts, no li'n falten: horitzons oberts lliures d'infraestructures humanes impactants (excepte la carretera ja mencionada), àmplies làmines d'aigües de colors canviants, vegetació palustre amb originals saladars de gran valor botànic, presència de vida animal singular i responsable, en part, del funcionament de l'ecosistema humanitzat del saladar (tal és el cas dels flamencs)...
Però, igual que al Fondo d'Elx i a les salines de Santa Pola, la vertadera protagonista del paisatge natural és la vida animal silvestre i, en especial, l'avifauna. Aquestes llacunes de la Mata i Torrevella són fonamentals no solament en els cicles migratoris de moltes d'aquestes especies, sinó també com a llocs de nidificació. Hi abunden també les espècies residents i unes altres centrades en l'època estival, per la qual cosa els censos d'ocells més recents parlen de prop d'un centenar d'espècies diferents al voltant de les dues llacunes. De les espècies més cridaneres i més fàcils d'observar per al ciutadà corrent, com el flamenc, a altres especies més delicades com les nidificants camallonga i bec d'alena, passant per un ampli ventall d'ànecs com el sivert, l'ànec collverd, l'ànec xiulador, i altres com el cabussó collnegre, el xatrac d'albufera i el corriol camanegra. Totes ennobleixen el paisatge amb els gralls i el savi vol sobre n horitzó espectacular, especialment els capvespres i les albes d'hivern i de primavera.
L'abundància a les llacunes de la Mata i Torrevella de moltes de les espècies empadronades allí es deu, entre altres, a dos factors especialment cridaners i peculiars d'aquest paratge natural. El primer té a veure amb la temporada de caça: quan la veda s'obri en les veïnes zones humides del Fondo i de les salines de Santa Pola, moltes espècies d'anàtids busquen refugi i salvaguarda en aquestes dues llacunes de la Mata i de Torrevella declarades Refugi Nacional de caça des del 1989. L'altre factor, compartit amb les salines de Santa Pola, és l'existència de l'invertebrat conegut amb el nom d'Artemia salina, aliment fonamental, al costat de les larves de molts mosquits, per a l'avifauna.
A més, i com ja havíem explicat en el capítol dedicat a les salines de Santa Pola, l'Artemia també és un factor rellevant en l'explicació del cicle biològic que crea amb l'avifauna per a millorar l'explotació salinera i contribuir a les tonalitats canviants de les aigües rosàcies d'aquestes llacunes.