Editorial Moll - 1981 - Palma
El poema de l'Allapassa
1425-1925
Salut oh camp, oh nom de L'Allapassa,
dolç arrecer on té pairal redós,
cinc voltes centenari, nostra raça.
Mon cant avui vol beneir el terròs
de tos guarets, que ha remogut l'arada
de l'avior que Déu tenga en repòs.
Vol beneir la terra, ja llaurada,
ja verdejant, dels amples sementers,
o amb l'onejar daurat de la segada.
I el florir i el fruitar dels ametlers,
que encara serven l'enyorança pia
d'aquells pinars que els daren arrecés.
Altres terrenys tendran més ufania,
però tu tens la dolça pietat
que es mescla de tendresa i melangia.
Aquí el sentit no es sent afalagat
ni enlairada la ment, mes s'agombola
dins la pau d'una amable austeritat.
La cançó hi és humil, com de terrola;
el teu aire es perfuma dins la nit
d'olor de romanins i farigola.
De grans i fruits l'estiu es proveït,
dringa el Nadal de picarols d'ovelles,
la Pasqua hi troba l'aubonar florit.
Dolça i rossa és la mel de tes abelles,
i escoltívol el cant del sebel·lí
passant de nit sota el tendal d'estrelles.
Quina amplària de món! no es veu la fi.
Garriga, pedregars... garriga rasa,
per on campen la llebre i el coní.
Enllà no es veu ni pujarol ni casa;
redols de pins, barraques de roter,
que rosteix del solei la viva brasa.
Mates i revellar... Qualque claper,
qualque sola decrepita sivina
on s'aturen el corb i l'esparver.
Negreja al lluny bestiar gros, i eguina,
movent l'esquella en l'ampla llibertat
dins el ras dilatat de la marina,
fins a Penyes de mar.—Oh soledat
plaent sempre a mon cor i suggestiva!
Oh abims de Cap Regana i Pou-salat!—
Per un tirany en rost, de cabra esquiva,
plau-me baixar l'altívol penyalar,
la cara encesa de calrada viva.
Com fresqueja, allà baix, la blava mar!
La llissa, l'escorbai i la morena
dins l'escletxa conviden a pescar.
Oh mar de fons d'alguer, clapat d'arena,
mar que has vist emportar més d'un captiu,
ja el rovell ha trencat tota cadena!
No és ja aquest paratge moretiu,
i malgrat la cançó que encara corre,
moros no hi topen —com abans— d'estiu.
Nostres dies han vist l'antiga torre
que en fou defensa, roja d'antigor,
caure a l'embat del temps que tot ho esborra.
El trist mussol se'n plany en la foscor,
i l'enyora la rústega teulada,
i el cor, que no s'avesa a sa buidor.
Salut, salut, dolça heretat aimada,
que ens mostres per l'escala de l'ahir
una avior modesta i assenyada.
Jo en sent l'encant, anc que no el sàpia dir,
i envers la benaurada clarandera
de cinc centúries, gir l'esguard enrere,
ja que la boira amaga l'avenir.
Del pla
Camina caminaràs...
som al cor de la planura:
no es veu de prop cap altura
ni fondal que trenc el pas.
L'estiu abrusa a l'entorn
les flors i l'herba novella;
fins la terra se clivella
al bat del sol de migjorn.
Les perdius corren a esbarts
pels rostolls i les garrigues;
fan processons les formigues,
i als bassols hi van moscards.
I el baf de l'aire calent,
passant per damunt les eres,
torra les altes garberes
de blat granat i retent.
Les figueres fan aquí
belles ombres regalades
i figues flors, clivellades
per la frescor del matí.
Llavors, quan la sesta ve,
quan el món és una brasa,
s'escampa per dins la casa
un fresc alè de celler.
La bruixa de borrissol,
que passa amb suau volada,
cau amb peresa, assolada,
i rodola pel trespol.
Tot se sent emperesir,
dolça son mos ulls carrega...
Quan defora el sol bofega,
l'ombra convida a dormir.
Com que el renou del sedàs,
que al pastador cern farina,
cerna aquella son, tan fina
com una ombra que passàs.
I amb piular de teuladers,
olors de blat i garroves,
l'aire teb m'arriba noves
de païsses i graners.
Quan ve que el sol ha balcat
entra l'embat de marina,
tan xalest per qui camina
tot fatigós i suat.
A l'aujub el pastor vell
a treure poals s'afanya;
i s'aboca a beure, i banya
la vora del seu capell.
Les piques, ran del camí,
fresquegen d'aigua estil·lada,
davall l'ombra perfumada
d'una enramada de pi.
M'agrada sentir el tropell
del bestiar que hi va a beure,
i el pastor m'agrada veure
quan el compta, en el portell.
Aquí hi ha camps d'ametlers,
tanques de fruitals i vinyes,
i carros que deixen ginyes
pel rostoll dels sementers.
I barraques escampades
amb sos forns i fumerals,
infantons de peu descalç,
dones de cares colrades.
I una flaire de pinar
que alena el pit, i s'eixampla,
i un món tan ample, tan ample,
que se perd fins a la mar.
A mos ulls té caire bell
tot quant viu per dins la plana,
des del corb i la milana
al caragol de ravell.
Des dels rossinyols d'ombrius
que campen pel pla i la serra,
as sebetlins de la terra
que fan el niu de macs vius.
I estim caus i llorigueres,
flora de card i romaní,
amb l'esbart que fan venir
d'abelles i caderneres.
Aquí té saba el terrer,
la gent franques escomeses
i amors que esclaten, enceses,
com les flors de magraner.
I aquí jo, fins a la mort,
vendré a cercar-hi bellesa,
baix del sol de ma infantesa,
dins l'aire pur del record;
aquí on passa el torrent
ple de saba marinenca,
que dins el meu cor s'envenca
i el nodreix de sa corrent.
Casolana
Lluu, adesada i fresqueta,
la cambra amb el llit parat,
l'ample llit entorcillat,
perfumat de roba neta.
Tot és bo, com el repòs,
dins la cambra retirada,
i aquella olor de bugada
fa més plaent el redós.
Quin dormir! quin despertar
fa dins la cambra modesta!
Cada cosa hi riu, xalesta
d'un somrís de benestar:
les robes del cobricel
antigues i mostrejades,
i els sants, i les flors brodades
per l'àvia, que sia al cel.
Prop del pitxer florejat
blanquegen les tovalloles,
i es sent olor de violes
que puja de l'hort veïnat.
A la nit, els somnis blaus
hi passen com una onada,
i en fugir, de matinada,
quin badar-se els ulls suaus!
Quan el seny, mig deixondit,
acull la idea primera,
ja és fuita la nit lleugera
cap al regne de l'oblit.
I una claror innocent
floreix llavors cada dia...
És la pau que el cel envia
dins un raig de sol naixent.
Tremolosa vermellor,
que, entrant per les retxilleres,
du en ses besades primeres
tot l'agombol de l'amor.
La vermellor torna d'or,
la cambra en roman encesa...
i es dolça, com l'escomesa
que aleshores surt del cor:
Bon dia, Verge Maria,
l'animeta us encoman:
per l'amor que us tenc, tan gran,
us diré l'Ave-Maria.
El roser de Cura
Pobre feix de troncs i espines,
modest avui com antany,
floreix entre les ruïnes
un roseret de tot l'any.
La muntanya assoleiada
aixeca a la llum del cel
l'humil església tancada
i el xiprer, l'amic feel.
La teulada cau malmesa,
les parets se van desfent,
amb la son de la vellesa
que capfica lentament.
O Mare de Déu de Cura,
com vos plau la soledat,
que així us quedau a l'altura
dins un clos esbaldregat!
Com aimau les velles coses
que es perfumen de l'oblit,
i el roseret que fa roses
pel brancatge arrevellit!
Darrer músic de capella,
el petit roser gentil
tot l'any repeteix novella
la cançó del mes d'abril.
Si les pluges no el remullen,
pateix sol i pateix set,
i se baden i s'esfullen
ses flors dins un alt secret.
L'aridesa de l'altura
fila somnis de verger...
La Mare de Déu de Cura
beneeix l'humil roser.