Edicions Bromera - 2000 - Alzira
En aquest context, el València CF és, sense cap gènere de dubtes, l'entitat civil més aglutinadora i diversa de què disposa el País Valencià. A Mestalla, hi va tothom: des del nou ric que en deu més que divisa fins al llaurador d'espardenya d'espart, des del jutge conservador i el regidor corrupte fins a l'exprogre de l'angoixa vital. Per a bé o per a mal, el València, com el Barça, també és més que un club.
La prova més evident de la funció social del club en fou el paper -nefast per a la convivència pacífica entre valencians- que va jugar el club de Mestalla en l'època del president Ramos Costa. No n'hi ha dubte: el València CF va ser l'associació voluntària -cívica- més potent de l'anticatalanisme de la UCD de Suárez, Abril Martorell, Broseta i Attard. Mestalla, a partir del 1978, i durant molts anys, ha estat camp de croada blavera, aquelarre sublimatori de les frustracions indígenes i conjura permanent contra els esperits més o menys -més menys que més- catalanistes del país. [...]
En aquesta cursa simbòlica, el València CF, fidel representant de la ciutat que li dona nom, ha maldat com un esperit perdut, a la recerca del seu lloc i del seu enemic natural. Les classes dirigents valencianes, víctimes d'un autoodi autodestructiu, han fet la temporada imposant-se al Barcelona, encarnació demoníaca de tots els mals dels valencians i projecció clínica dels objectius més secretament amagats. El triomf sobre el Barça funciona com un mecanisme compensatori, com un element superador de certs complexos d'inferioritat i també, no cal dir-ho, d'aquell narcisisme de la petita diferència de què parlava Sigmund Freud ja fa potser massa anys.
19-III-93
Al març de 1965, avui fa 30 anys, la falla de la plaça del Caudillo de la ciutat de València va cremar una efigie de Joan Fuster. El fet no constituïa cap homenatge al nostre més gran escriptor del segle XX. Ben al contrari, es tractava d'un autèntic acte de fe contra un suposat heretge nacional. Joan Fuster, durant l'any 1962, havia publicat tres llibres clau en la seua producció de temàtica civicopolítica: Nosaltres els valencians, El País Valenciano i Qíüestió de noms. El contingut d'aquests treballs impugnava tots els tòpics vigents sobre la realitat valenciana i plantejava una perspectiva de futur basada en un projecte alternatiu d'identitat nacional.
La reacció de les anomenades forces vives i de l'entramat periodístic oficial va ser furibunda. La premsa de la ciutat de València va instrumentalitzar una forta campanya contra l'assagista a qui van acusar calumniosament de no sé quantes mentides i falsedats. La crema del ninot de Joan Fuster, davant dels mandamassos de la ciutat, va ser tot un símbol. A la manera del Sant Ofici inquisitorial, l'ajuntament franquista de València va voler donar exemple a la ciutadania. El foc festiu i alegre de la falla es convertia, per una vegada, en arma justiciera i purificadora dels excessos intel·lectuals i catalanistes de l'escriptor. A partir d'això, tothom ja sabia a que atenir-se si es desviava, ni que fóra de pensament, de les essències del valencianisme ben entès que han defensat sempre els dirigents de la Junta Central Fallera de València.
La trista paradoxa és que cap intel·lectual valencià no ha escrit unes pàgines més boniques i apassionades sobre les falles que Joan Fuster. No és debades que, amb el suggeridor títol de Combustible per a falles, va recollir els seus articles en un llibre imprescindible per a qualsevol aproximació al món faller. El foc, els ingredients de la festa i la seua història, els llibtets, la gràcia fallera, la música o els bunyols van ser motius perquè Joan Fuster escrivira una sèrie d'articles plens d'estima sincera per una festa que, ell, com a suecà, no tenia per què sentir com a pròpia. A pesar d'això, en els seus escrits va saber transmetre el millor dels seus sentiments d'una manera memorable des del punt de vista periodístic i literari.
15-XII-96
Avui fa quinze anys, soterràvem el professor Manuel Sanchis Guarner. L'ambient, com feia el cas, era d'un silenci que esborronava.
En un racó del pati de la Universitat de València, hi havia Joan Fuster -alt, seriós, impenetrable-; i al seu costar compungit i plorós-, el poeta Vicent Andrés i Estellés.
Se'ls hi va acostar una colla d'alegres poetes; i Fuster, sense perdre la compostura, els va amollar ben seriós: «Ha mort Manolo. Ara ja no ens podreu dir la Santíssima Trinitat!».
Els joves poetes van amagar el somrís i es van refugiar en un silenci d'alumne agafat en faltes. Fuster, còmplice, va continuar: «Ara serem el Dúo Dinámico!».
Malgrat la tensió de l'ambient, ningú no va poder amagar una rialla nerviosa.
L'anècdota, la dec, en bona part, a Pep Piera. I la conte com me la va contar.
30-XI-92
Durant els anys 1974 i 1975 vaig seguir el Cursos de Llengua Valenciana per Correspondencia de Lo Rat Penat, l'associació centenària dels aimadors de les glòries valencianes. Els vaig aprovar amb nota. Només em quedava el tràmit de l'examen final per tal d'esdevenir professor de la casa. Però hi vaig clavar la gamba com no ho havia fet mai. I encara ho plore a llàgrima viva.
La prova final incloïa el parany definitiu. Entre altres coses de la mateixa dificultat, havia d'escriure una frase que incloguera una ele geminada. Després d'hores davant d'un paper en blanc, vaig gosar d'escriure -ho recordaré mentre viuré amb memòria de tísic- la següent enunciació: He fet una col·lecció de fotografies d'arreu el País Valencià.
Al cap d'uns dies, vaig rebre una carta personal urgent que guarde com una penyora. Deia, més o menys textualment:
«Distingit amic,
Vosté és jove i canviarà. Però l'expressió País Valencià demostra que esta influït per les tesis catalanistes. Per tant, vosté no pot ser professor dels nostres Cursos de Llengua i Cultura Valencianes de Lo Rat Penat, associació que treballa per la dignificació de la Llengua Valenciana i no de la catalana.
Un abraç.»
D'ací el gran buit del meu curriculum vitae. I el meu odi apassionat, justificat, a la ele geminada, grafia que intente usar tan poc com m'és possible. Que l'autor de la carta visca per molts anys, beat i en pau!
A les sis en punt de la vesprada, s'acaba la sufocant espera. El volteig de les campanes de la basílica, la música que prové del carrer i l'orgue anuncien l'arribada de la processó al temple. Per la porta principal, entra la Verge, acompanyada de les dues Maries. Comença la representació. Les veus s'apaguen i només el brunzir dels ventalls acompanya el plany de Maria. És el primer acte del drama que conta la mort i l'Assumpció de la Mare de Déu. A partir d'aquest moment, es desplega tot un magnífic retaule bíblic: els laments de la Mare de Déu que ressonen a tots els racons de l'església; l'esclat de l'orgue, dels aplaudiments i de la traca que anuncia la davallada de la Magrana, un espectacular artefacte barroc que s'obri en l'aire i es converteix en una palmera, en un dels moments més emocionants de l'obra; el cant de l'àngel que anuncia a la Verge la imminència de la seua mort; l'entrada dels apòstols cantant el Ternari, una bellíssima peça polifònica; la davallada de l'Araceli, amb un cor de cinc àngels que s'acompanyen de guitarres i arpa; l'enterrament de Maria, interromput per l'atac dels jueus malvats que són miraculosament convertits a la fe cristiana; una nova davallada de l'Araceli; l'arribada d'un Sant Tomàs panteixant, que justifica el seu retard perquè les Índies l'han tingut ocupat; i, finalment, l'apoteosi: els apòstols i els jueus convertits són testimonis d'excepció de la coronació de la Mare de Déu per la Santíssima Trinitat, solemne fet que té lloc a 20 metres d'alçada, al capvespre de cada 15 d'agost, mentre les campanes voltegen, el públic esclata en un sol aplaudiment i els víctors s'entrecreuen des de tots els punts del temple.
L'espectacle fa estremir. Els actors s'hi donen de ple. Les melodies gregorianes alternen amb els cants polifònics i el volteig de les campanes. La gestualitat és impactant i profusa: els apòstols fan admiracions i acompanyen els càntics amb grans moviments de braços, s'agenollen, s'abracen i es besen. El potent orgue de la basílica reforça l'espectacularitat dels moments més brillants de l'obra, que el públic aplaudeix amb fervor. Tota una allau d'imatges i de sons, susceptible d'esborronar el més agnòstic dels espectadors, com jo mateix.
11-IX-92
Jo sempre he festejar l'11 de Setembre. Fins i tot abans d'assabentar-me que era la Diada Nacional de Catalunya. Des de llavors, per descomptat, amb més fervor. I amb més humor, també.
L'11 de setembre comencen les festes majors de Meliana, el meu poble. S'ha de celebrar ben celebrat, per tant. Les festes majors són l'ocasió per a fer tot allò important que no fas durant l'any: passejar pels carrers cèntrics ben mudat, visitar amics i parents que tens abandonats, menjar cocotets d'ametla, rotllets encarats, coques escudellades i cristines i no sé quantes coses més d'aquelles que t'alegren l'instant i la vida real i concreta. Les persones grans aprofiten també per a pintar la casa -fonamentalment la frontera-, per a polimentar alguns mobles vells, per a estrenar alguna peça de roba més aviat cara, etcètera.
Si férem una enquesta, hi hauria una proporció ínfima de melianers que saben en honor de quin sant patró se celebren. Però, això tant fa: són les festes patronals. Amb unes processons que, si durant els primers anys de la democràcia monàrquica van minvar en participants, darrerament han tornat a augmentar en llargària i en assistència. La processó és, d'altra banda, l'espectacle més vist de les festes. I no solament per melianers. Les nostres són processons de molta anomenada a la rodalia. S'hi acosta gent de Foios, d'Almàssera, de Vinalesa, de Bonrepòs i fins i tot del Grau de València. Fins no fa gaire era tradició que, precisament, els grauers portaren les andes del Crist, per no sé quin miracle que conten els més tradicionalistes.
Si he de ser sincer amb mi mateix, m'agrada amb deliri eixir a veure la processó -o millor: l'ambient que s'hi crea al voltant-. Els dolçainers l'obrin amb aquelles peces tan precioses que ha recuperat Xiqui, el mestre major. La música de banda, tan harmònica, acompanya la Mare de Déu dels Desemparats i el Santíssim Crist de la Misericòrdia. I si hi ha sort, ara un pas, ara un altre, encara hi pots trobar alguna penitent descalça, normalment forastera, que posa el punt tercermundista de la desfilada. L'exhibicionisme eclesiàstic dels oficiants, sempre tan abillats, tan a punt d'entrar en èxtasi, és una delícia kitsch -coenta, en diem en valencià de l'Horta- que no em perdria per res del món. No es pot demanar més.
Si bé ho mirem, tot plegat conforma un retaule corcat i antic. Però, posat a dir tota la veritat, confesse que és també -no puc amagar-ho- el retorn a la infància llunyana, a la història plàcidament viscuda a la casa dels meus pares, republicans de nissaga i venedors de ciris per a una processó a la qual no han assistit mai.
Com que ma casa -la casa dels meus pares, vull dir- té volta de processó, allí ens solem reunir, cada any tots els parents. És un moment bonic, perquè és l'hora de passar revista als nostres amics, coneguts i saludats. Però també una mica trist, perquè sempre t'enyores d'algú que ha faltat en el curs de l'any: la iaia Maria, la iaia Carme, el tio Antonio el del maquis, el tio Paco, el tio Miguel, la tia Júlia, la tia Doloretes. Té la satisfacció compensatòria que els menuts cada dia són més grans. És una estampa de la renovació ecològica de la família que el Nostre Senyor i la Mare de Déu vulguen que siga per molts anys, de processó en processó.