Quorum Llibres (Valls), 2016
UN CLAM PER ROCAFONDA
Moltes coses cal arreglar, conscienciar o reivindicar per Mataró i els seus barris, però m'atreveixo a dir que Rocafonda és un cas extrem de mancances, abandó i oblit.
Un barri nascut a finals del 60, clar exemple d'una especulació que els va produir grans beneficis, als poders fàctics i terratinents, amb un urbanisme d'estalvi: carrers estrets, voreres miniatura, pisos alts i mal fets, cap centre aglutinador i nul·les o escasses instal·lacions, centres culturals, assistencials ni zones d'esbarjo.
Un barri on els seus habitants inicials fugen i els preus d'habitatges i de lloguer són més baixos que a la resta, i on s'assenten nuclis importants de migració econòmica i de pobresa.
Per no tenir no té ni església (la del Cementiri queda fora del nucli) ni local cultural, ni CAP del ‘Seguro’, ni Centre Assistencial. Instal·lacions esportives migrades, tot i la nova pista poliesportiva descoberta. Cap zona verda important, cap carrer per passejar, fora del "desvio" on sembla que facin les necessitats tots els gossos de Mataró, amb un Pau Picasso dominat pels cotxes en doble filera. Sols les escoles hi són, fruit de l'alt cens escolar, però fins i tot s'ha desaprofitat l'ocasió d'aconseguir un Institut o un Centre de Formació que per cens li correspondria. I si parlem d'escoles, guarderies o educació d'adults hauríem de parlar de l'ingent esforç de pares i mestres, més que de les administracions, que les han fet gruar eternitzant obres o instal·lacions.
I a tot això el barri és brut que fa fàstic: baixa la rierada per l'Avinguda del Perú; el punt rodó de la Ronda Estrany, el primer de Mataró, està abandonat i ni gespa ni un mal arbre o tramvia; els escarabats del cementiri envaeixen el barri cada any; els arbres son escadussers i raquítics i els cotxes omplen carrers, voreres i cantonades sense cap obstacle. I els edificis són plens de pirites.
És ben segur que la culpa és en part nostra, dels rocafondins, que no hem estat capaços de perseverar en el caràcter indòmit i reivindicatiu dels anys 70. Però per altra part és dels qui administren que, naturalment, no viuen al barri i hi deuen passar d'esquitllada si no és en campanya electoral. La vigilància no existeix i quan s'han arreglat alguns carrers (Mèxic o Poeta Punsola) s'ha fet altra vegada pensant només en el cotxe.
Què podríem fer, doncs, posant-hi una mica d'imaginació? Un poliesportiu cobert, un ambulatori, un camp de futbol decent, un aparcament al carrer Pau Picasso convertit en zona de vianants, amb uns carrers arbrats que hi portin, un aprofitament, en vacances i degudament vigilat, del jardí de Can Noé, una urbanització de la Riera de Sant Simó com a zona verda, un Institut, un centre cultural, una biblioteca, un teatre...
Amb un ideal cooperativista vàrem començar el nou barri i avui, amb els veïns que hi vàrem anar venint, volem encara viure decentment a Rocafonda. Ens l'estimem, i si això continua així haurem de treure'ns la son de les orelles i anar a tocar el crostó a qui correspongui.
Ja ho vàrem fer amb les galledes de l'aigua i ara potser torna a ser-ne hora.