Editorial Cruïlla (Barcelona), 1999
Queia la nit damunt el port vell. El Maremàgnum era ple de gent que passejava i badava amb les maniobres d'atracament del vaixell. Quantes enveges es cobejaven a baix al moll, quanta gent hauria donat alguna cosa per poder ser dalt del vaixell, per poder explicar les històries que els passatgers explicarien als seus amics, per haver pogut viure només un bocí de tot allò que portaven els passatgers a la pell, al cap i a les ninetes dels ulls.
El viatger és una persona que deixa que tot el seu cos s'amari del que veu i del que viu allà on va. És com la sal del mar, que et deixa la pell blanca i et fa sentir picor quan t'eixugues. Els cinc amics sentien encara el regust salat del mar menorquí a la pell. Tenien moltes coses per fer i per dir, per conèixer i aprendre. Van baixar a terra.
L'endemà van anar a Calascoves, una cala plena d'habitatges troglodites i coves de caràcter funerari excavats a les parets de roca que cauen a plom a banda i banda de l'aigua. Impressionava pensar que tota aquella cala hagués estat un immens cementiri.
Però ja fa força anys que les coves les van ocupar grups de hippies alguns dels quals hi viuen tot l'any, i d'altres només hi passen l'estiu. Als cinc de la colla els queia la bava amb aquell espectacle. Es veien moltes entrades de coves cobertes amb tovalloles o estoretes de palla. N'hi havia fins i tot que tenien escales tallades a la roca per poder-hi accedir i algunes tenien finestres amb rústiques cortines. En un racó de la petita platgeta, una colla es rentava i feia bugada.
-Ostres tu, una ciutat hippy -va exclamar l'Arnau. La noia que venia gelats i begudes en una petita furgoneta els va explicar com anava tot per allà mentre ells prenien unes cocacoles, que amb la calor que feia es passaven el dia bevent. Les coves orientades cap al nord eren les millors, les més seques i fresques a l'estiu i les més càlides a l'hivern. Aquelles eren les que estaven habitades durant tot l'any i n'hi havia algunes que tenien de tot: cuina, nevera i, fins i tot, televisió. Els veïns més veterans feia vint anys o més que vivien allà. Hi van anar a viure molts joves idealistes, i alguns s'hi van quedar per sempre i hi van tenir filis i van buscar una feina i ja no volen marxar mai mes de les coves.
La lluna plena esclatant damunt la taula de Torralba il·luminava el recinte amb tanta intensitat que, segons com, semblava que fos de dia. El joc d'ombres que projectava la mateixa taula, la més gran i ben tallada de tota l'illa, i els menhirs que l'envoltaven, semblaven éssers espectrals enmig de la nit de lluna plena de juliol. Més enllà, el talaiot i les sales hipòstiles eren ja llocs ignots, submergits en la fosca, misteriosos. El recinte de la taula, en canvi, encès de lluna, era un lloc ple d'energia, de força, gairebé de vida pròpia. Diuen que un dels motius que va portar les civilitzacions prehistòriques a construir les taules era astronòmic; és a dir, la taula com a element per captar la força magnètica dels astres i dirigir-la cap als homes. Menorca es terra de pedres i vent.
Com cada nit de lluna plena, el lloc de Torralba d'en Salord, a tres quilòmetres d'Alaior, era visitat per algunes persones que no es volien perdre aquell espectacle de la natura i de la història. En Biel Pou i els seus amics eren d'aquests. Anaven cap allà amb el cotxe de la Cris a veure què passava. No esperaven trobar bruixes ni misses negres ni res per l'estil. Senzillament els havien dit que la màgia del lloc era al·lucinant, i cap allà anaven amb aquell 4L atrotinat que només tenia en bon estat el radiocasset. Ara, quina canya l'aparell amb aquella cinta dels Sepultura a tota castanya.