Edicions Proa - 2003 - Barcelona
A les quatre del matí (31 de març) llevam ancles i perdem de vista lo poc que veiem de la vergonyosa Alcúdia. Voltam lo cap Ferruc, format per la continuació del Bec de Ferruc; deixam enrere el Cap de la Falconera, que duu al cim una torre, entre eixos dos caps verdegen hermosos camps.
Doblam lo Cap de Pera, nom que deu a sa figura, puix sembla una ampla i rodona pera d'hivern, i darrera l'altre Cap Vermell, pel color de les roques, hi ha, entre altres boques que donen a la mar, la cova d'Artà.
Entremig la platja hi ha la cova, en lo lloc on lo camí és planer, i més a prop de la mar hi ha una balma en les entranyes de la serra. Amb la mateixa barca es pot entrar un tros endins empès per les onades que amb son treball de segles i segles l'han oberta.
La nota arquitectònica que sobreix en la cova d'Artà és la línia gòtica que pura i neta puja a perdre's en la fosca nau pujant-se'n l'esperit amunt, com la de les columnes feixades de nostres Catedrals. De Catedral i la més grandiosa del món és l'entrada; arc trencat per on podria entrar amb sos altars, cresteries i agulla algun temple que tenim per gran, si la columna central del pòrtic no la n'aturàs, formada, com les de dintre, de gota en gota per los degotalls de la muntanya. L'arcada gòtica de roca viva segueix bon tros endintre, atrevida i superba, mes tot seguit, en la part inferior de ses parets, muntants de roques posats a manera de cancell a l'entrada d'aquell temple misteriós de la naturalesa.
Se baixa per una rampa tortuosa, i abans d'arribar al capdavall la falta de llum i el silenci diuen al viatger que està ja dins les entranyes de la terra i la volta immensa que descobreix o que endevina allà dalt, unida al trespol per blanques columnes de marbre, li infundeixen admiració i respecte. Per sa grandiositat i bellesa aqueixa nau és verament superior a quant pot crear la imaginació. llevam ancles i perdem de vista lo poc que veiem de la vergonyosa Alcúdia. Voltam lo cap Ferruc, format per la continuació del Bec de Ferruc; deixam enrere el Cap de la Falconera, que duu al cim una torre, entre eixos dos caps verdegen hermosos camps.
Doblam lo Cap de Pera, nom que deu a sa figura, puix sembla una ampla i rodona pera d'hivern, i darrera l'altre Cap Vermell, pel color de les roques, hi ha, entre altres boques que donen a la mar, la cova d'Artà.
Entremig la platja hi ha la cova, en lo lloc on lo camí és planer, i més a prop de la mar hi ha una balma en les entranyes de la serra. Amb la mateixa barca es pot entrar un tros endins empès per les onades que amb son treball de segles i segles l'han oberta.
La nota arquitectònica que sobreix en la cova d'Artà és la línia gòtica que pura i neta puja a perdre's en la fosca nau pujant-se'n l'esperit amunt, com la de les columnes feixades de nostres Catedrals. De Catedral i la més grandiosa del món és l'entrada; arc trencat per on podria entrar amb sos altars, cresteries i agulla algun temple que tenim per gran, si la columna central del pòrtic no la n'aturàs, formada, com les de dintre, de gota en gota per los degotalls de la muntanya. L'arcada gòtica de roca viva segueix bon tros endintre, atrevida i superba, mes tot seguit, en la part inferior de ses parets, muntants de roques posats a manera de cancell a l'entrada d'aquell temple misteriós de la naturalesa.
Se baixa per una rampa tortuosa, i abans d'arribar al capdavall la falta de llum i el silenci diuen al viatger que està ja dins les entranyes de la terra i la volta immensa que descobreix o que endevina allà dalt, unida al trespol per blanques columnes de marbre, li infundeixen admiració i respecte. Per sa grandiositat i bellesa aqueixa nau és verament superior a quant pot crear la imaginació.
30 de març
A les set del matí passàvem davant la Dragonera, mes a gran distància. Més enllà domina lo puig de Torrelles, que encaixa de mans amb Puig Major. Los dos estaven clapejats de neu com de ramats de cabres.
Quines vestes tan hermoses les d'aqueixes muntanyes! Des de sos fronts baixen a sos peus i s'enfonsen en la mar, verdes, unes, de color dels rocs, altres. Quines cales s'obren entre elles tan falagueres! Quines siluetes tan pures, variades i hermoses les lliguen amb la blavor de l'espai! La terra i la mar juguen a qui es fica més endins, l'una en lo domini de l'altra, i avancen, reculen, s'envesteixen, s'afalaguen com dos infants, per batre's dintre un moment i abraonar-se entremaliats l'una contra l'altra.
Cap costa del món he vista tan bella, i això que n'he passat massa lluny per fer-me'n càrrec.