Estic tan bé aquí, dreta en el meu salvavides...

Autor: Carles Soldevila i Zubiburu

Estic tan bé aquí, dreta en el meu salvavides, de cara a la Rambla! L'entrada de tardor és el millor temps a ciutat. Hi ha una mena de febre, d'alegria. Crits de venedors de diaris, remor de passos i de converses, botzines... Autos, autos, autos; gent, tramvies. Tot plegat té una vibració que s'encomana... I les resplendors dels anuncis que cauen a l'asfalt humit i sembla que hi rebotin. Resplendors blaves, vermelles, blanques, morades, verdes... Això ben mirat fa com un escenari de revista... Jo hi duc una mica més de roba i hi faig un paper menys brillant. Aquí no hi ha vedettes; tots som comparseria... Quanta comparseria! No s'acaba mai; n'entra per la dreta, per l'esquerra, pel fòrum, per l'orquestra... I mai no es repeteix... Jo, almenys, no veig cap figura re­petida... Les seves evolucions no són d'una harmonia que admiri, ni d'una novetat que desconcerti... Però fan efecte; un efecte de riuada que talment s'enduu alguna cosa meva, enllà, lluny, qui sap a quina mar... Oh, de bona gana m'abandonaria tota a aquest corrent, amb els membres esllanguits, els ulls clucs, la imaginació aturada talment com si fos morta... Fóra un viatge deliciós...