(), 0
La relíquia
L'antiquari vell havia trobat una peça de característiques ben singulars mercès a la qual el seu establiment poc concorregut es va convertir per uns dies en una mena de Meca d'advocats i rendistes, col·leccionistes de pro, polítics locals i venerables homes d'església.
–Senyor Alcalde, senyors Consellers, és per mi un honor incommensurable prendre la paraula en aquesta irrepetible ocasió per proposar a tan digna i magnífica Corporació un acord de summa transcendència per a la Ciutat...
Era un collaret, un senzill collaret de denes irregulars i blanques, cobertes per una pàtina groguenca i lligades entre si per un simple fil d'empalomar.
–...un escut d'armes no és com algú pugui pensar un simple signe arbitrari dibuixat pel caprici atzarós de la fortuna, sinó el retrat simbòlic i perdurable de tot un entramat de tradicions, essències, potències i virtuts que l'ennobleixen.
El que feia que aquesta bagatel.la d'aspecte no precisament remarcable, més aviat nauseabund, cobrés un inusitat valor entre gent tan distingida era el seu origen i allò que, pel seu mateix origen, significava.
–És lògic i conseqüent, doncs, que un escut s'enriqueixi paulatinament amb tots aquells atributs que, progressivament, li atorga la justiciera història reparadora de defalts.
Aquesta història es remunta al setge i assalt de la Ciutat per l'exèrcit francès, d'això ja fa una bona colla de decennis. Les fogueres encara fumejaven per tota la ciutat, els carrers de la qual estaven envaïts per una fortor exagerada de carn rostida. El dia en què això s'escau és el dia del descans, aquell moment en què el guerrer, ja ebri de victòria, reposa. Gairebé ningú fora de casa, ni viu ni mort, perquè fins i tot els supervivents, acuïtats per l'enemic, s'havien afanyat a arreplegar cadàvers i a llençar-los a les quatre pires que van ser enceses, l'una al pla de la Seu, l'altra davant de Sant Domènec, una tercera vora el convent de la Mercè i la darrera a la Rambla dels Jesuïtes, enfront de l'edifici de la Companyia.
–La nostra Ciutat va lluitar ardidament, amb un braó digne d'esment i de lloança, contra el pèrfid francès, o el malèvol gavatx, si m'ho permeten, en aquella sangonenta data del 18 de juny de l'any 1811, tantes vegades celebrada i tan poc present en l'esperit dels nostres ciutadans d'avui.
Devien ser allans a les sis de la tarda que per la porta mig oberta de la catedral va aparèixer el cos esporuguit d'una criatura. Les històries en parlen però malauradament no ens n'ha restat el nom. S'havia refugiat a la Seu metropolitana junt amb sa mare i uns quants centenars de ferits esperant que passés la febre. Quan l'invasor va entrar per la porta gran, els seus ulls esbalaïts, mig obrint la cortina d'un confessionari que el va salvar de ser vist, van contemplar la carnissera. Per sempre més li va quedar clavat el retrat de sa mare recollint les hòsties consagrades trepitjades per la bota soldadesca. Un mostatxut gavatx, quan ho va veure, li va etzibar una puntada de peu a la cara, la va agafar per les espatlles, la va estirar en un banc, li arromangà faldilles i enagos i li clavà una teia encesa en aquell punt on s'hauria desfogat ell mateix si la carn hagués estat més fresca.
–¿I quin testimoni en resta, d'aquell heroic sacrifici, en el suprem emblema de la Ciutat?
Atemorit, el nen va estar tres dies sense sortir del seu amagatall. Aquella tarda silenciosa per fi tornava a veure la llum del dia. A la foguera del Pla va intentar reconèixer alguna cara, però era impossible de tan desfigurades com estaven pel foc. Va ser llavors que va adonar-se'n.
–...un símbol eminent i tangible d'aquell malaurat jorn...
En un punt de l'empedrat, formant un cercle, s'alineaven trenta-dues dents, com si algú les hagués posades allí a posta, potser per marcar algun fet. Eren unes dents encara joves, poc mastegades i blanques, possiblement totes de la mateixa boca.
–... una relíquia que el temps ha preservat perquè ningú no oblidi l'esforç, la valentia, el coratge d'uns avantpassats que van donar graciosament la seva sang...
Diu la llegenda que podrien ben bé haver pertangut a una de les víctimes que van ser precipitades de dalt del campanar, on es refugiaven. En petar de cap a terra, les dents devien haver-se desprès de les maixelles i algú, primer membre d'una resistència clandestina, les hauria disposades davant de la façana principal com a símbol del desastre. El llarguíssim trajecte des de les mans del nen a l'antiquari vell i la seva conversió en collaret perquè no es perdessin ens és desconegut. El cronista només sap el que sap, que això és així i que una digna autoritat ha portat el tema a les instàncies més altes.
–Solemnialment i amb profunda consciència de transcendència històrica, proposo a les seves senyories que l'escut de la Ciutat es vegi ennoblit amb aquest nou atribut: un collaret de dents de màrtir perquè el títol de sacrificada se sumi als de fidelíssima i exemplar, que avui per avui, i merescudament, ostenta.
Aquesta és la proposta i en aquest punt el cronista acaba, perquè no està bé enterbolir més temps el curs normal de la història.