Festes i costums de Reus

Edicions del Centre de Lectura - 1990 - Reus

Autor: Pere Cavallé i Llagostera
Indret: Santuari de Misericòrdia (Reus)

L'anada a Misericòrdia (ermita que es troba a un quilòmetre de nostra ciutat i a on es venera aquesta verge) és una de les costums més típiques de Reus.

Lo dia de Santa Marina (18 de juliol), s'instal·len en los espaiosos àmbits de davant de l'ermita una munió de parades de quincalla, barraques de begudes i especialment barraques a on s'hi venen les tradicionals rosquilles de sabor exquisit, atractiu casi es pot dir principal d'aquesta festa. La gent de nostre poble, seguint costum inveterada, abans de trencar l'auba s'encamina ja vers l'ermita per l'ample passeig que hi porta i ja des d'aquell moment l'animació no para. Tot lo dia van i vénen gent amb los seus paquets de rosquilles i els xavalots amb joguines. Aixís van passant tot lo dia fins al vespre, després de sopar, hora en què l'animació és indescriptible. Lo passeig casi no pot engolir la "gernació" que van i vénen, però allà a on l'animació arriba al colmo és a la Misericòrdia, en la plaça que hi ha davant de l'ermita i demés àmbits. La gent s'empeny, trepitjades per aquí, trepitjades per allà, tot això enmig d'una calor infernal i soroll eixordador de xiulets i cridòria. Les fadrines i fadrins van adelerats l'un darrera l'altre tement perdre lo promès o promesa, desarrollant-se escenes verdaderament còmiques.

Això demostra que es creu en aquella cançó popular que diu:

En festa tan senyalada
vés, noia, a Santa Marina,
que, si enguany hi vas fadrina,
l'any que ve hi 'niràs casada.

Abans, lo bullici que avui hi ha no hi era, se feia la cosa més sèria, se feia un aplec, una romeria en tota forma. La gent, en lloc de caminar i moure xivarri, s'assentava per aquelles terres i menjaven rosquilles i coques enmig de la major tranquil·litat i gaudint los plaers d'aquells bonics llocs i la fresca de la nit. L'objecte principal no era lo menjar rosquilles i fer broma, sinó que s'hi anava per devoció a Santa Marina i a la Verge de Misericòrdia.

Avui la romeria a l'ermita se fa a l'istil madrileny, l'únic que hi manca són los balls, puix que lo demés casi hi és tot; des dels "cavallets" a les barraques de begudes.

Avui han desaparegut les típiques graelles que enllumenaven lo passeig i que produïen un efecte de llum encantador enmig la verdor dels arbres, havent-hi, en son lloc, fanals amb llum de petroli que fan una llum dèbil, esblaimada, produint un efecte trist, malencòlic i que contrasta amb l'animació que arreu s'observa.

Autor: Pere Cavallé i Llagostera
Indret: Platja de Llevant (Salou)

Una gran afició hi ha hagut en totes èpoques a anar a Salou quan la calor apreta. No solsament s'hi va per a prendre banys, sinó per a passar un dia lluny de les cabòries i trasbals de ciutat, per a donar esbarjo a l'ànima que es troba encongida, aclaparada per lo pes del treball diari; la gent van allí a respirar aire fresc, a disfrutar les delícies d'aquelles platges altres temps plenes de moviment i vida, ja que hi anclaven naus de tota mena que avui se troben poc menys que oblidades per los marins; a contemplar aquelles escales de pedra que han sigut petjades per tants personatges il·lustres, per quin motiu Salou ocupa un lloc en la Historia, i tantes i tantes altres coses que porten falaguers records o contalles dels vells a la memòria.

Salou, si no siguessin la gent de Reus, permaneixeria mort i oblidat. No té moviment ni vida pròpia. A l'hivern hi viuen solsament alguns pescadors que llencen tranquil·lament ses barquetes en aquelles aigües manses i quietes per a guanyar lo pa de la família. Ara, a l'istiu és molt diferent, puix hi viuen algunes famílies forasteres, malgrat lo poc sanitós que diuen que és, per haver-hi per aquells encontorns molts estanys, sent propens agafar febres. Després, cada dia són en gros número los banyistes que hi van, i principalment los diumenges, que hi acudeixen tanta gent que casi és impossible transitar per l'ample i casi únic carrer de Salou.

Abans, quan encar no hi havia el tramvia, les anades a Salou eren més boniques i més divertides. Allavors hi anaven carros de tota mena que s'omplien de gent. Lo viatge durava cosa d'una hora i durant aquest temps la gatzara que es feia és casi indescriptible. Los carros que es veien per la blanca carretera eren en gros número i tots ells plens de ganxets i ganxetes que s'esgargamellaven cantant cançons de moda en aquells temps, sentint-se de tant en tant un crit del carreter acompanyat d'una garrotada pegada al pobre animal que anava arrastrant amb recança la pesada càrrega. ¡Quanta animació hi havia per aquella carretera avui quieta! ¡Quin moviment! ¡Quins núvols de pols s'alçaven baix les potes dels animals que corrien entaulant puntillo per a passar al davant d'un altre carro i arribar primer a Salou!

Aquelles platges presentaven un aspecte magnífic amb la munió de carros que per la sorra hi havia escampats, los quals servien de casilles per a despullar-s'hi los banyistes i deixar-hi la roba. ¡Quin efecte més bonic produïa i produeix, encar, aquella mar tan plana, tan macilenta, d'aquell color blau-verdós tan transparent, brodada de caparrons humans que surten a flor d'aigua! Quin moviment de gent que entren i surten!

Abans de que el sol se n'anés a la posta, tothom enganxava altre cop los carros emprenent la marxa cap a Reus. A l'arribar a Mas Calbó, caseta rústica que es troba a mig camí i quin nom figura en la Història per haver-hi nascut Sant Bernat Calbó, tothom feia parada, ja que allí venen beure i menjar. Tothom s'escampava per allí fent-se petar lo berenar enmig de les més falagueres rialles i bromes de bona llei.

Després, pujaven altre cop als carros i emprenien de nou los cants, entrant a Reus movent gran xivarri, per quin motiu sortien la gent per les portes a veure arribar los carros de Salou.

Avui, aquestes anades són completament diferentes. De carros ja casi no n'hi va cap, tothom va amb lo tramvia per a ser lo viatge més còmodo. Per consegüent, a Mascalbó ja no s'hi atura bo i ningú, ni se senten aquells cants que omplien lo cor d'alegria, avui sols se sent lo monòton esbufec de la màquina que va arrastrant los cotxes silenciosament cap a Salou i plens de gent, però una gent muda, una gent que no canta, ni riu, ni es diverteix. Quanta diferencia!