Figures de calidoscopi

Quaderns Crema - 1996 - Barcelona

Autor: Ramon Solsona i Sancho
Indret: Riera davant de can Cabanyes (Caldes d'Estrac)

Caldetes era la riera. Allà us reuníeu al matí abans d’anar a la platja; el punt de trobada era la font, no la dels banys, l’altra, la que fa cantonada més avall de la casa de les glicines—un casal quadrat al qual s’accedia per dues escales simètriques, cobertes per unes glicines antiquíssimes que entortolligaven els troncs revellits per les baranes i feien un sostre de raïms morats a la primavera—. Aquella casa, amb una porxada al nord i l’altra a migdia, us magnetitzava i explicàveu coses insòlites que passaven allí dintre, pures invencions de criatura. La riera també tenia ressonàncies mítiques per a vosaltres. Quan queia un xàfec d’estiu, una paraula i una preocupació corrien per tot el poble: la rierada. Tothom temia l’empenta de l’aigua desbocada, aquella riera sempre seca de sobte es tornava un riu impetuós que deixava un bon gruix de sorra per allí on passava. Poques vegades, però, sortia de mare, com vosaltres desitjàveu ardentment malgrat els temors de l’àvia Berna. «El foc té aturador, que l’aigua no», deia.

Caldetes era la platja. De petits, la platja era jugar amb la sorra, fer castells, forats, colgar-se fins al coll; us banyàveu sota la mirada amatent dels grans. De mica en mica vau aprendre a nedar i quan ja vau ser mes grandets us passàveu llargues estones mar endins. Els nois us miraven les formes que s’insinuaven sota l’elasticitat del banyador i les noies us disputàveu, bé que només platònicament, els xicots mes atractius, entre els quals el Poldo era el nú­mero u.

Caldetes era la Torre dels Encantats. Aquella fortalesa circular, emmerletada al cim d’un turó, era l’escenari de nombroses expedicions. El castell es prestava a fabulacions fantàstiques, sempre us proposàveu de pujar-hi una nit, fins i tot havíeu concretat dia i hora en algunes ocasions, però sempre el cangueli us feia trobar una excusa o altra. Moltes tardes pujàveu pels volts de la torre i quan ja estàveu cansats de trescar per allí us ajèieu a l’ombra al pendís de pinassa que dona al mar com un balcó. L’aire cremava, al ric-ric de les cigales s'hi afegia la remor de les onades allà abaix on la gent, petita com formigues, es banyava. Un tren que sortia de l’estació feia sonar el xiulet i el seguíeu amb la vista fins que el túnel d’Arenys l’engolia en la negror. Les cigales no callaven ni en sentir les campanes de l’església que sonaven a l’altra banda. Deia en Narcís que les cigales vivien anys enterrades a terra quan eren larves i que adultes només vivien uns dies, que rebentaven de tan fressejar.

Autor: Ramon Solsona i Sancho
Indret: A tocar de l'església (Caldes d'Estrac)

Caldetes era les moreres. N’hi havia per tot el poble, recordes bé la pujada en ziga-zaga a l’església, repuntada d’un seguit de moreres d’ombra fresca. La millor de totes les moreres de Caldetes, la morera per antonomàsia, era la del pati de ca la Fina. Tu i ella us hi passàveu llargues hores enfilades, us hi endúieu l’esmorzar, llibres, jocs, allà us fèieu les confidències més secretes.

Caldetes era l’ermita del Remei, ja dins el terme d’Arenys de Munt. Belles passejades per anar-hi a berenar. Un dia et vas enretirar per fer un pipí i vas sorprendre el Llorenç de cal Vidalet que t’espiava darrera d’unes mates. La seva reacció et va astorar: «Ara no tinc cap més remei que ensenyar-te com fem pipí els homes.» Es va descordar els pantalons i et va ensenyar com feien pipí els homes. Devia tenir set o vuit anys. A casa sempre deien que els nois del poble, sobretot els de can Vidalet, eren uns trinxeraires.

Caldetes era el piano de la rectoria. Cada dia hi pujaves després de dinar a fer una hora d’exercicis. Per sempre més el «Clar de lluna» t’ha restat associat a l’hora tòrrida en què el poble es recollia a fer la migdiada. Per les finestres i les portes obertes d’aquell gran casal enlairat, de parets gruixudes, enganxat a l’església, brollaven les notes ingènues del teu «Clar de lluna» i regalimaven poble avall fins a fondre’s a la riera. Recordes l’aire fresc de l’estança, els diferents rectors i majordomes que se succeïren. Al final de l’estiu la mama els feia un regal en senyal de gratitud.

Caldetes era la basarda dels vespres riera amunt. Era l’atreviment de jugar a fet a amagar al cementiri amb el cor a punt de saltar per la boca en una glopada de pànic.

Caldetes era, en fi, la llibertat. Després de l’hivern malaltís per culpa de la bronquitis, la bona àvia Berna, incapaç de prohibir res, et garantia la millor època de l’any. Que diferents de caràcter eren l’àvia i el papa! No semblaven mare i fill. Fins que no pujava la mama, que no solia ser abans de l’agost, era Xauxa; una vegada vau anar amb bicicleta fins a Llavaneres per la carretera de dalt, va ser una de les aventures clandestines més sonades.