Edicions 62 - 1989 - Barcelona
Petit monument a Joan Salvat-Papasseit
Planerament invoco el teu fantasma
amb mots planers dels versos que ens deixares
quan caigueres al clot de la teva esperança.
No per inflar els meus d'una noble bufera
et dic de tu, sinó com als companys.
Sóc vell com la teva mort,
sóc jove com la teva vida.
Un mestre, tu no ho ets. Els doctes (reverència!) t'assenyalen vergonyes
amb les busques d'acer,
i qui els contradiria?
Però vares donar una llum a la gent,
però vares tocar-la d'una llum a la cara
que s'ha fet veritat,
i la nostra ciutat
no fóra ben be la d'ara
si no haguessis parlat dels carrers, de l'esclat
del bon dia que fa,
de l'encant de les feines.
Fa anys que vas morir. I ara estic content
del teu fantasma jove.
Així puc anar amb tu sense cap compliment
pels camins i els treballs d'aquesta primavera
que és la vida i la mort eternament.
El rovell s'ha menjat l'esfera del cafè
que l'adroguer voltava, i el foc de Sant Joan
els grans cistells de vímet.
Passen cotxes enormes com vaixells de platxeri
i d'altres menudets com esclops d'alumini.
Al port hi ha noves llums, de nit, i dues torres
de ferro.
Ja són velles, les torres, ja cauen.
Fa tant que tu ets mort, i han passat tantes coses!
Però encara
que l'irradiador del port tingui ara radar,
són iguals les gavines,
i els vestits lluminosos de les noies d'estiu,
i els besos a la gorja,
i els colors de les hores que llisquen pels carrers,
i el groc de les taronges,
i tu que amb nosaltres veus
com és bo tot:
i la Vida
i la Mort.
Nocturn
Vinc del carrer. Pujo l'escala. Tanco el balcó.
Encenc el llum. Obro el balcó. Apago el llum.
Per què borden, sempre, tots aquests gossos?
I callen, d'un a un, fins al darrer
lladruc, ara de cop submís?
La nit m'acull, engalanada d'aigües,
i desplega la platja, tan llarga, de la son,
amb cavalls negres que petgen l'espitlleig
de la sorra mullada.
La nit és àmbit, tríedre, silenci.
Ep,tu!
La veu d'estany em crida,
somorta, des del cap del carrer,
i el fanalet que de què que s'apaga.
L'arbre i el vent me'l prenen i me'l tornen
entre feixos de fosca.
L'estany, el peltre, el zenc,
una plata velada, rogallosa,
aquest rogall d'antiga sang.
Cristalls, carbó.
Cada onada renilla i flameja crineres.
Jo faig el sord. O bé
sóc la nosa d'estopa a la gola del vent,
el rogall de la plata!
—No fos per mi...
Tanco el balcó. Encenc el llum.
Nota cerdana
Anècdota de paisatge
Arribem al balcó de la muralla.
Per damunt dels tiranys i dels graons,
la llum pintada i l'aire,
empolsinats de blaus madurs
i de verdor de salzes, onegen i esbatanen,
fora d'abast, amb silenci de plomes,
els porticons del temps.
Ara vindria,
creixent des del fons de l'escenari,
del parament de boscos i tarteres,
el carro on s'apilés tota la sega,
i el bou davant,
la mosca al llagrimall i l'orella increïble
de tan fi com té el pèl.
I nosaltres també a la pregona arcàdia
escoltaríem l'himne dels dies i les feines!
¿Quin grinyol de tramoia malastruc
o bé renec de consueta
esquerda la virtut de l'espectacle?
Per l'estrip treu el nas el cruiximent
post-urbà, anaerobi.
Núvols funiculars traginen d'esma
nimbes de glòria tridentina.