Editorial Mentora (Barcelona), 1926
La multitud que s'estava a la punta de l'escullera, veia la "Flor de Maig" saltant com un taüt sobre les ones, sense direcció, talment una joguina del horrible temporal.
Els trons retrunyien cada cop més lluny: amninava la pluja, però el vendaval seguia bufant amb fúria i les onades eren cada vegada més fortes.
Els homes de mar no veieren res de la lluita que ocorregué en la barca; el drama restà ignorat. Però distingiren com el Retor llançava per la popa un gros fardell que, flotant sobre les aigües revoltes, anava aproximant-se a l'escullera per esclafar-se irremeiablement contra les roques.
Poc després vibra el darrer crit d'angoixa. "Flor de Maig" fou agafada de costat per una onada enorme i rodolà uns instants amb la quilla en l'aire. A la fi desaparegué.
Les dones se senyaven, mentre d'altres voltaven la Dolors i la sinyà Tona perquè no es llancessin desesperades al mar.
Tothom va endevinar què cosa era l'objecte que flotava envers les roques. Era el noi; els mnriners el distingien dins del salvavides.
Anava a matar-se contra el rocam. La mare i l'àvia cridaven i demanaven auxili sense saber a qui. Nu hi hauria una bona ànima que salvés el xic?
Un minyonàs de bona voluntat, amb la cintura amarrada per un calabrot que aguantaven els seus companys, es llançà decidit a les roques baixes, als esculls submarins, on es sostingué entre les aigües bullentes a costa de força i destresa.
Diferents vegades topà el cos inanimat del noi amb les pedres sortints, arrabassant-lo de nou el mar entre crits d'horror; però, a la fi, el mariner pogué agafar-lo quan anava a topar altra vegada el seu feble cos amb la muralla gegant.
Pobre Pasqualet! Estès sobre la fangosa plataforma de l'escullera, la cara sangonosa, els membres amoratats, freds i plens d'esvorancs per les arestes de les roques, eixien del voluminós salvavides com les extremitats d'una tortuga.
Ni una ànima. La platja estava deserta. No hi havia ni una sola persona en l'extensió d'arena on a l'estiu es planten les barraquetes per als banyistes de València. A1 capdavall es veia el port eriçat de pals amb banderes, vergues entrecreuades, xemeneies vermelles i negres i grues que semblaven forques. Avançava mar endins l'escullera de Llevant talment una muralla ciclòpia de blocs vermells aglomerats a l'atzar per una trepidació de la terra; al fons s'amuntegaven els edificis del Grau, les grans cases on estan instal·lats els magatzems, els consignataris, els agents embarcadors, la gent adinerada, l'aristocràcia del port; i després, com llarga cua de teulades, els ulls albiraven, estesos en línia recta, els barris del Canyamelar, el Cabanyal, el Cap de França, una massa perllongada de construccìons de tots colors, les quals anaven minvant conforme s'allunyaven del port; primer, edificis de molts pisos i torres esveltes, i a l'extrem llunyà, tocant a l'horta, blanques barraques amb la coberta de palla doblegada pels vendavals.
Era un espectacle estrany; una mena de pesombre.
El mar bramulant en la densa foscúria, els canyars de la platja vinclant-se a l'impuls del vendaval com cabelleres de colosos enterrats, les ones precipitant-se com si volguessin engolir-se la terra, i una legió d'endimoniades ombres agitant-se mudes i incansables, traient fardells de la barca, que es trossejava de pressa, i pescant-los en les escumoses aigües per enviar-los a la platja com si fossin pilotes, on desapareixien talment devorats per la terra; i de tant en tant, en calmar el vendaval, s'oïa el grinyolar dels carros que s'allunyaven.
El Retor veié el seu onele Marian que anava d'ací i d'allà amb les seues enormes botes d'aigua, la veu enèrgica i imperiosa i un revòlver a la mà.
Res no calia témer; els carrabiners del punt més pròxim estaven untats i vigilaven per tal d'avisar si arribava el cap de la força. A qui no es podia perdre de vista era la tropa silenciosa que feia la descàrrega, gent massa llesta de mans a la qual agradava d'aprofitar-se de la confusió, i creia que robar a qui roba... No; amb ell que no fessin bromes, redéu!; al primer que s'amagués un fardell, li engegava un tret.
D'aquesta manera arribà l'estiu.
El tros de platja entre la sèquia del Gas i el port, oblidat la resta de l'any, presentava l'animació d'un campament. La calor empenyia tota la ciutat vers aquella platja, de la qual sorgia una veritable "ciutat d'estiu". Les barrequetes dels banyìstes, amb les parets de llenç pintat els sostres de canya, formaven en filera correcta davant de les ones, empavesades amb banderes de tots colors, retolades amb títols extravagants, i ostentant, a més a més, en el vèrtex, ninots, mirinyacs, vaixells, mostres grotesques que distingien l'establiment per evitar confusions. Darrera, en previsió de la gana que en el gastat estómac desperta l'aire del mar, s'escampaven els establiments de menjar, uns d'aspecte pretensiós, amb graonades i terrasses, tot frágil, com decoració de teatre, suplint la poca consistència de la construcció i els misteris de la cuina amb títols pomposos: "Restaurant de París", "Fonda del buen gusto"; i entre aquests establiments pedants de la gastronomia estiuenca, els bodegons indígenes, amb el seu ombrei d'estores, les taules coixes amb un porró al centre, i el fogó a l'aire lliure; que mostraven amb orgull els seus rètols de divertida ortografia, El Nap, Salvaor y Neleta; i oferien com a plat del dia, des de Sant Joan a setembre, els caragols amb salsa.
I la Roseta, que callava i feia un gest de dIsgust a cada nom, digué el seu. S'havia d'anomenar "Flor de Maig". Aquella mateixa nit ho pensava ella dinsa la barcassa de la platja mirant-se una estampa de les que cobrien els paquets de tabac "Flor de Mayo" que venien de Gibraltar. La seduïa, un títol tan bonic, formant aurèola de colors sobre la marca, que era una senyoreta vestida igual que una dansarina, amb roses com tomàquets sobre la faldilla blanca i a la mà un manoll de flors que semblaven raves.
El Retor s'entusiasmava. Sí: recristina! Ben pensat. La barca s'anomenaria "Flor de Maig", com el tabac que fabricaven a Gibraltar. Era de justícia; la barca es construïa principalment amb els diners del contraban, i aquest es componia, en sa major part, d'aquells paquets de tabac. Tenia raó sa germana; "Flor de Maig" s'anomenaria, res més que "Flor de Maig".
Tots els presents s'entusiasmaven amb el títol; el trobaven dolç i bonic; llurs imaginacions vulgars s'agitaven amb estremiments de poesia. Li descobrien quelcom de misteriós i atractiu, sense sospitar que el mateix nom era el de la històrica barca que, portant envers les costes americanes el perseguit èxode dels puritans anglesos, presencà la gestació de la més gran república del món.
El Retor estava contentíssim. Quin talent tenia, Roseta! A sopar tothom!... i als postres es brindaria per "Flor de Maig".
Ja estava el mercat en moviment. Sota les cobertes de zinc, que encara degotaven pluja de la darrera nit, les veneclores buidaven les cistelles a les taules de marbre i arrengleraven el peix sobre un llit de boga verda. Els grossos talls dels peixos grans mostraven la seva carn sagnosa; treien dels tonells la "mercaderia" del dia abans, conservada entre el gel, amb els ulls tèrbols i les escates flàccides; i la sardina s'amuntegava en democràtica confusió al costat dels orgullosos molls i de les llagostes d'obscura túnica que agitaven els tentacles com si fessin benediccions.
Altres venedores ocupaven la banda oposada de la Pescateria: dones vestides d'igual manera que les del Cabanyal, però d'aspecte més miserable, de rostre més repulsiu.
Eren les pescateres de l'Albufera; les dones d'un poble estrany i degradat que viuen en la llacuna sobre les barques planes i negres com taüts, entre espesseïts canyars, en barraques clavades en els pantans, i que en les aigües fangoses troben la subsistència. Eren les companyes de la misèria, amb el rostre cremat i terrós i els ulls animats per l'estranya fulgor de les febres tercianes; llurs robes feien olor, no de l'ambient salabrós de la mar, sinó del llot de les cèquies, del fang infecte de la llacuna que en moure's llança la mort.
Buidaven, sobre les taules, enormes sacs que palpitaven com éssers vivents; de llurs boques sortien en rebull les anguiles, estrenyent les viscoses i negres anelles, cargolant-se per la blanquinosa panxa i aixecant el cap puntegut de serpent. Queien prop d'elles inanimats i tous, els peixos d'aigua dolça; les tenques d'olor insofrible, amb estranys reflexos metàl·lics, semblants als de les fruites tropicals d'obscura lluentor que porten el veri en llurs entranyes.
Els de la barca veien a la punta del promontori les llums de les habitacions del far. El vent, de tant en tant, els duia veus humanes, però en feien tant de cas com dels milers de gavines que, refugiades en el rocam, gemegaven llastimosament com criatures adolorides i espantades. A fora de l'illa, a l'altra banda de la barrera escarpada, el mar bramulava encrespat, i les onades, en córrer al llarg del promontori, s'esmortuïen, i entraven a l'obscura badia amb violenta ondulació.
A l'alba, Pasqual saltà a terra, i per la tortuosa escala d'esglaons tallats en la roca arribà al cim i guaità la vasta extensió compresa entre l'illa i la costa llunyana, que la boira feia invisible.
No es veia ni una sola vela; però el Retor seguia intranquil, temorós que els seus perseguidors vinguessin a cercar-lo en aquell lloc tan conegut com a refugi de contrabandistes.
El Retor endevinà els propòsits dels seus perseguidors. El temps estava insegur i l'escampavia anava a esperar-lo costejant, amb el convenciment que tard o d'hora la Garbosa faria cap a la platja per llençar la càrrega.
Moltes gràcies per la. treva que els donava. Ara a cercar un refugi, que el temps no permetia seguir en alta mar en una sabata com la Garbosa. A les Columbretes, refugi dels homes honrats que han de fugir en la mar per protegir el comerç!
I a les nou del vespre, quan les aigües s'inflaven amb sordes i lívides tumefaccions que feien dansar esbojarradament la cansada Garbosa, aquesta, guiada per la llum vermella del far, entrà dins la Columbreta Major, cràter apagat i rosegat per les ones, ferradura d'altes roques que en un dels seus extrems sustenta la torre amb les habitacions dels torrers i en el centre de la qual s'obre una petita badia d'aigües tranquil·les sempre que no bufa el Llevant.
L'illa és una muralla encorbada, sense ni un pam de terra plana; una alta faixa de roques carbonitzades i ermes, terra maleïda i rosegada per l'ambient salabrós, en la qual no creix ni un mal arbust i per on rodolen les pedres empeses pels escorpins, vora els esquelets dels peixos que les ones llancen a prodigiosa alçada els dies de tempesta. Més enllà, espargides en el mar immens fins a considerable distància, hi ha les Columbretes Menors; la "Foradada" sorgint de les ones com l'arc d'un temple submarí, i les restants, tossals rectes, enormes i inabordables com els dits d'un colós prehistòric que tingués per sepultura les misterioses profunditats del Mediterrani.
La Garbosa fou ancorada a la badia. Ningú no baixà a veure-la. Els torrers estaven acostumats a les misterioses visites de gents que es refugiaven en el solitari arxipèlag amb el desig que no els destorbessin.
Negra nit, navegava la Garbosa en aigües del Cap de Sant Antoni.
Cuejaven al voltant de la barca, com peixos de foc, els encesos reflexos del far, trencats i doblement inquiets per l'incessant moviment de les aigües.
El Cap de Sant Antoni es destacava amb el seu trencat gegantí, recte, treballat i brunyit per les tempestes, i darrera, terra endins, s'aixecava amb ascensió interminable l'ombrívol Montgó com un borró sobre la blava immensitat.
El far brillava en la massa fosca com l'ull inflamat d'un ciclop espiant els navegants.
El vent de la costa era lleu, i la Garbosa havia passat tot el dia per travessar el golf. Ara tenien davant la proa el mar lliure: eren a l'entrada del veritable camí d'Alger.
El Retor, assegut a la popa, prop la canya del timó, esguardava, per orientar-se, la fosca massa del Cap, i examinava a l'ensems un vell compàs del seu oncle, sobre l'entelat vidre del qual es projectava la llum del fanal que il·luminava el vaixell.
Tonet seia al seu costat i l'ajudava amb la seua experiència. De tota la tripulació ell era l'únic que coneixia Alger.