Oliva impressor - 1902 - Vilanova i la Geltrú
La tornada a Reus (fragment)
Tots los anys, a l'acostar-se l'istiu, quan s'allarga el dia, el sol escalfa, els arbres esclaten en fulles i blanquegen los atmetllers bords que hi ha al Retiro, sento, amb més delit que mai, l'enyorança de la pàtria, que més que mai veig amb los ulls de l'ànima. I em sembla veure els camps de la plana de Reus rejovenir-se i vestir-se amb les millors gales per a fruir el goig de les lloances que els de casa i els forasters li dirigeixen.
Se m'omple el cor d'alegria i de tendresa; sento que es referma i s'arrela en mi la il·lusió de la vida, i fins no trobo tan exòtic, tan foraster aquell Madrid que, durant nou mesos de l'any, me cau damunt i m'aclapara. A mida que la primavera avança, sento més fort lo desig de que arribi l'hora d'emprendre el viatge, i més me complasc en somniar despert i en forjar-me la il·lusió de que ja estic al tren que surt esbategant del túnel de l'Argentera, i jo, dret, guaitant a la finestra del cotxe, crido joiós:
—La mar, ja es veu la mar, ja es veu la plana, ja som a casa!
I allavors sí que em sembla estar ja en realitat en aquell bocí de món que és per a mi el cel, lo paradís de l'ànima.
Íntima
Confesso que avui, com quan tenia sis anys, l'espectacle del ferrocarril m'atrau d'una manera irresistible. Amb la mateixa il·lusió que quan era nen, me paro davant del tren, pujo al cotxe amb lo goig d'un gran desig satisfet.
Ja en marxa, guaito a la finestra i m'embadalesc contemplant lo variat paisatge que apareix, passa i fuig davant meu, com si jo fullegés de pressa entre les mans un àlbum de notes colorides.
La sobtada i contínua aparició de línies i colors, fa que em sembli que el camp, com la mar, té onades que es formen, se topen i es desfan, i aquesta visió il·lusòria aumenta i m'atrau amb força quan lo tren passa a gran velocitat per una plana rublerta d'herba que el vent gronxa i com la mar panteixa...
A voltes penso que seria feliç passant la vida sentat còmodament a la finestra d'un tren en marxa, de pressa, molt de pressa, que corrés com lo vent, i, hala!, hala!, passar les hores i els dies veient nombroses terres, coneixent molta gent, sens mai parar-me, sense fixar-me en res ni en ningú, a fi de que ni a la memòria ni al cor res hi fes estada, res hi deixés rastre... D'aquest modo em lliuraria del dolor de l'enyorança i del record del goig perdut.