Pagès Editors (Lleida), 1996
Valira Nord
Danses per ribes perennes,
bresses puresa de cims,
nivi, el teu esperit eixampla
el pensament dels camins.
Un vel místic de llegenda,
un mormol de solitud,
rediviu en mi la infància
i m’omple de gratitud.
Lluites cantant, aigua viva,
fontana de veritats!
dels torrents prens fortalesa,
davalles càntics sagrats.
Oh, mirada cristal·lina,
vesses l’esguard amb fervor
¿Escampes alliberada
la tendresa de l’amor?
Exaltes esplendors de neu gebrada
en cascades germanes de la llum,
l’instant de fe reprens de l’estelada
—afanys blancs al besllum.
Trobes en la fulla quan es decanta
l’enllaç musical del cel lluminós,
l’heura perleja, amorosida canta
—mon cor silenciós.
Vigor argentat, avances i creixes.
Sota un pi, al marge del cristall pregon,
paradísial d’Arinsal, floreixes,
—joia d’un tros de món.
Aigües d’Arinsal, frescor casolana,
alceu un mormol, misteriós i greu.
M’enduré la flor quan l’aigua s’esplana
—a l’hora de l’adéu.
Les cascades lluminoses
assorollen soledats,
i remunta en l’hemisferi
plor i joia de nounats.
Desvetllen vagits de vida,
s’esbullen per les vessants,
avança el clam de les aigües
dins onades emigrants.
Capçaleres del Valira!
Naixences de claredat
bressolen transparències,
tremola un somriure alat.
M’enduc la visió encesa,
esquitxada, en un braçat.
El bàlec té en la mirada
flaires nus, d’eternitat.
Encès, Sorteny polsa bellesa florida,
l’aigua rebrolla despertars d’argent viu,
la neu que emmantella la sement dormida,
percep, al bell dessota, un repiqueig viu.
El cel musical, la natura convida
a descloure flors a la fressa del riu,
una dansa suspesa l’hivern oblida,
trescant amb fe, pur, el rierol somriu.
.
Flora encisera i cèliques les gençanes,
cantúries del beç, i flaires boscanes,
idil·lis-lis de maig besant eternitat,
miracles d’arrels, sotjant claror interna,
delint-se en pradelles, verd i flama eterna,
en el calze del cor, pètals i un esclat.
Prinyoner entre grandalles,
recer d’aire camperol,
s’hi esmuny suau melodia
al bell mig dels prats del sol.
Xipollegen tes riberes
el fresseig d’un viu riuet,
gona xica de muntanya
quin esguard tens tan quiet!
Al meu pare
La llum del Serrat em duu l’alenada
d’aquella tebior del viure pur,
i la pau, en la serenitat d’alçada
dins el toc de l’atzur.
Sota el reflex de la claror tranquil·la,
tu pescaves, i jo collia flors.
Ara sembla que la serra perfila
el deler dels records.
El teu silenci acompassa de l’aire
el diàleg dels nostres esperits,
una essència fluctua a mig aire,
sobre el broll dels sentits,
i sé, que porta antigues flors boscanes
nodrides en jocs d’ombres d’un temps curt,
besades amb pluges de fonts llunyanes,
pomell que a l’alba surt.
Relleus transparents, porteu-me amb la brisa
aquelles gerderes... pètals marcits!
Fa ré, cabdells d’amor quan l’aire em frisa
el cor encès als dits.