Pagès Editors (Lleida), 1997
1990
B., 7 de febrer (fragment)
Un bon entrevistador pot convertir un tipus anodí en un personatge rellevant. I a la inversa: un tipus rellevant pot ser convertit per un entrevistador mediocre en una gàrgola, vull dir: en un personatge sense suc ni bruc. L'experiència d'aquests Diàlegs va ser a tres bandes. O més exactament: va ser a dues bandes però amb un «motor» o «vigilant» que, com els que acompanyen a Foix en el Conte de Nadal, podia, segons els casos, agegantar-se. O empetitir-se. Uns quants dies abans, el «vigilant» ens va apuntar l'esborrany d'un guió que, en principi, ens va fer seguir punt per punt. Formulava la pregunta. I ens deixava en absoluta llibertat per anar amunt i avall. Ara: si la conversa flaquejava, procurava de revifar-la amb una pregunta improvisada sobre la marxa. O, al contrari, la tallava. I reprenia el guió. Així, el diàleg va ser continu. Apassionant. O, almenys, ho va ser per a mi. Va sortir tot. Política. Pintura. Poesia. I, naturalment, nosaltres, els nostres ideals. O les nostres frustracions. En Guino i jo ens vam conèixer fa molts d'anys, potser en el curs d'alguna obscura reunió política. A la redacció de l'enciclopèdia Espasa. O amb motiu de la fira de l'Estampa popular, organitzada a l'Hospitalet del Llobregat amb la idea de recaptar fons per als multats de la Caputxinada. De fet, no ens hem vist gaire. I hem parlat més aviat poc. Amb tot, gràcies a dos amics comuns, en Joaquim Horta i en Lluís Heras, de Palafrugell, he tingut ocasió de parlar molt de la seva obra. I de la seva condició. L'Heras, que guarda un vertader museu a l'interior del seu restaurant, és un col·leccionista fervorós del Guino. I, si està d'humor, un cop ha escampat la parròquia, sol mostrar els seus tresors, que comenta amb tota mena de detalls. Quan en Pepe Corredor, un altre amic comú, va publicar a la Polígrafa la seva magnífica monografia, en Guino, per propi impuls, m'hi va fer, més que una dedicatòria, un prodigiós dibuix a dues pàgines on juga amb el meu nom i amb un devessall de colors vius, intensos. En Guino i jo, que som carn de barri, d'un barri, més que obrer, popular, vull dir, de petits botiguers, de gent d'ofici manual, a tot estirar, de xupatintes, tenim una edat semblant. I, per tant, hem tingut unes experiències, com a mínim, paral·leles. Infantesa al carrer. Desconcert de la postguerra. Un mateix sentit de la lluita, ni que fos amb armes diferents. I, avui, en plena maduresa, un mateix sentit de frustració, fins no sé si dir de joventut traïda, que, tanmateix, conserva intacta la fe en l'individu, no en el triomfador i arrogant, sinó en el solidari amb tots els qui són víctimes de la injustícia. O el dolor. Guino és un tipus tímid, retret, abocat, com la santa d'Àvila, als seus castells interiors, que només deixa entreveure a través d'unes formes tallants, violentes, però d'una positiva tendresa. I dels colors més agressius. Vermells fogosos, grocs brillants, marrons terrosos... Per a mi, la seva obra és, per fer servir conceptes literaris, com un gran roman-fleuve, sense control i ple d'imaginació. Com Picasso, una vertadera força de la naturalesa. Un doll de vida en brut. I, com Miró, feta d'instint, d'un molt profund sentit del treball manual i joiosament arrapada a la terra, dura i pelada.
S. F. de Guíxols, 7 d'agost [1985]
Dia de sol, amb un jardí que, de cop, ha recuperat les formes i els colors. Des del despatx, contemplo les masses d'ombra i les delicades filtracions de llum. Les alegries, les begònies, les hortènsies, fins i tot els arbustos retorçats dels rosers, semblen més brillants, més agressius. I les buguenvíl·lies, destruïdes per les glaçades de l'hivern, rebroten amb tota violència.
S. F. de Guíxols, 31 d'agost [1985]
Ha vingut en Lluís Palahí, a qui no coneixia personalment, però que m'era familiar perquè, cada dia, passa per davant de casa amb un pot de llet a la mà. M'ha dut per signar, en nom de la Caterina, un exemplar del Viatge poètic. És un tipus afable, que parla a batzegades, entre dubtes i explosions de riure. Hem parlat llargament del poble, de la casa. M'ha dit que, abans, la casa on visc formava part d'una altra de més gran, que era de la seva família i que unia els dos carrers, el de la Processó, l'actual Maragall, i el de les Banyes. El tros de Maragall, que encara existeix, era un forn, on va néixer. En el de les Banyes, que va ser derruït per construir la meva casa, hi havia un magatzem, no sé si de grans o de fusta, en el pis del qual tenia la seva seu un dels molts cors Clavé. Li he preguntat per què en diuen carrer de les Banyes, quan l'oficial és Àngel Guimerà. Segons ell, hi ha tres explicacions, totes tres, però, llegendàries: 1) algunes dones casades de la banda del carrer que dóna a la plaça de l'Empordà posaven banyes als marits; 2) en temps dels francesos, la gent deixava els cavalls o les vaques lligats a unes forques de fusta que semblaven banyes; 3) en una de les cases del carrer, hi havia l'esgrafiat d'unes banyes.
Vaig descobrir el nom de Riba molt aviat, potser el 45 o el 46. Aleshores, feia cinquè curs de batxillerat. I, per omplir la buidor dels estius, em dedicava a explorar la biblioteca del meu pare, on vaig trobar mostres de la seva producció en dues antologies molt diferents, però totes dues importants, la de la Popular de «L'Avenç» i la d'Alexandre Plana, i en una selecció de les primeres Estances, realitzada per Montoliu i publicada dins la sèrie «Els Poetes d'Ara», de Tomàs Garcés. Personalment, el vaig conèixer, de la mà d'Albert Manent, cap al 50. O el 51. Des d'aquell moment fins que va morir, pocs anys, per tant, el vaig tractar amb una relativa freqüència. Alguns diumenges, assistia al saló no sé si dir mal·larmeà que mantenia en el seu despatx i que aplegava els seus fidels, des de Jaume Bofill i Ferro o Carme Boyé, tot passant per Rosa Leveroni, fins a Joan Triadú. Els Manent. I Antoni Comas. Altrament, de tant en tant, sol o acompanyat, el visitava entre setmana per demanar-li alguna col·laboració. O per exposar-li els meus dubtes. I, per últim, coincidia amb ell en moltes de les lectures i conferències que, per raons òbvies, s'havien de fer en cases particulars, com la de Josep Iglesias. O en locals privats, com els de la UEC, on realitzaven els seus actes la gent del grup Miramar. I, sobretot, el trobava en les sessions de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, primer, al domicili de Puig i Cadafalch i, més tard, tres o quatre portes més avall, al de l'advocat Antoni Pelegrí. O en les anuals de l'Institut d'Estudis Catalans, que, de forma més solemne, tenien lloc a la torre dels Bonet Garí fins que la policia les va desbaratar.
Recordo les llargues converses que vam tenir, de primer, a la notaria del senyor Gual, després, a la mèdica de la plaça de la Catedral i, per últim, a la del passeig de Gràcia. I, sobretot, les que, amb mes llibertat, vam tenir al despatx del seu pis dels Jardinets del passeig de Gràcia, aquell que, almenys pels volts del 50, tenia una cadira «coixa» que «us clavava tot de llistons i estelles», o en un dels salonets que s'obrien al llarg del corredor, unes converses que solien començar cap a les vuit o les nou del vespre i que duraven fins ben entrada la matinada, molts cops, arrossegades encara a la porta principal, o a la del darrera, la que donava al carrer de Gràcia, davant de Santa Maria, que baixava a obrir. (Unes converses, entre parèntesis, que, probablement, eren la desesperació de la seva família, o del servei, i que, sens dubte, ho eren de la meva mare.) A vegades, però, les converses les teníem al mig del carrer. Jo, en plegar de la feina, l'anava a buscar a la notaria. O, camí de casa, ens trobàvem casualment. I, aleshores, amb tota calma, fèiem i desfèiem el passeig de Gràcia fins que havíem esgotat la discussió. O la divagació que, sense cap objectiu concret, saltava de la branca d'un fet a la d'un altre. D'algunes de les converses en vaig prendre nota en un dietari que portava aquells anys i del qual he conservat, per atzar, uns fulls. Unes altres, les recordo a trossos. O molt globalment. D'altres, en fi, n'he perdut tota mena de memòria.
Tots ells tenien els seus tics. Díaz-Plaja parlava com si tingués la boca plena, amb una veu baixa i fosca. I aprofitava les classes per escriure versos. O, almenys, això suposàvem. Repicava la taula amb les puntes dels dits, com si copegés un piano de cua. I, de sobte, es quedava immòbil, amb la mirada fixa en l'infinit. Carreras portava ulleres de miop, més gruixudes que les normals, que s'havia de treure per llegir. I, aleshores, tot fent ganyotes, s'enganxava el llibre a la punta del nas. Deia just el que havia de dir, amb la cortesia i la solemnitat que devien fer servir els antics i venerables professors d'Oxford. Olives i Saldaña, un, alt i prim com un pivot de la NBA, i l'altre, més baix i de formes més aviat plenes, eren reflexius, de reaccions lentes i segures. Al contrari, Santos Coco i La Puente Larios eren nerviosos, gesticulaven sense parar, el primer, afermant el colze damunt la taula i apuntant amb l'índex l'interlocutor, i el segon, movent els braços com si fossin l'hèlix d'un avió del 18. De tots ells, conservo el record de moltes classes concretes, de moltes observacions deixades anar de passada. D'Olives, poso per cas, no n'he oblidat mai una d'aquestes. «Als Països Baixos, es conserven unes proves corregides per Erasme, mentre que, aquí, tendim a destruir-ho tot. Bo i dolent». De Carreras, unes classes sobre Bergson, fetes amb motiu de no sé quin aniversari. I de Díaz-Plaja, una d'esplèndida sobre Baudelaire, amb lectura i comentari d'uns versos. De La Puente, els aparells més o menys rudimentaris que, de tant en tant, ens duia a classe. Els experiments amb tubs reglamentaris. I les visites al laboratori, que, si no vaig errat, era al darrer pis, costat per costat de l'aula de dibuix. [...]
De tots ells i dels seus manuals, la majoria excel·lents, vaig aprendre molt del que sóc ara. O, si més no, del que penso que sóc. D'Olives, per exemple, vaig aprendre la passió pel llibre. De Carreras, l'ordre i l'afany de precisió. De Saldaña, la necessitat de raonar i d'esgotar tots els perquès d'una qüestió. De Díaz-Plaja, la tendència a la síntesi i a la classificació, el plaer per la lectura (un any, sense anar més lluny, ens va fer presentar un conjunt de deu critiques sobre deu llibres llegits). De Santos Coco, el gust per la provocació i la discussió. I de mossèn Miquel, l'erudició i, a la vegada, l'art de saber valorar les intuïcions i d'establir connexions entre els materials aplegats.
Per a mi, Foix és un dels grans poetes d'aquest segle, alhora, un líric ple d'imaginació i un especulador metafísic, un poeta que, si no ha obtingut la difusió que mereix, és per motius estrictament lingüístics. Sempre ho he dit, i no crec que m'equivoqui. Si el seu amic Miró hagués escrit i, per contra, Foix hagués pintat, qui figuraria amb tots els honors en el firmament internacional seria ell. No, Miró. El vaig conèixer pels volts del 1950, potser de la mà de l'Albert Manent. I vaig mantenir amb ell, des d'aleshores fins a la mort, una relació directa, oberta, que, en els meus anys de joventut, va ser, en molts moments, diària. Ens vèiem a l'Ateneu, on ell, cada migdia, baixava a divagar i on jo, des de bon matí, treballava en la tesi doctoral. Per al Bompiani. O per a l'«índice Histórico Español». I, molts diumenges a la tarda, alternant-la amb la de Riba, assistia a la tertúlia o, per dir-ho més exactament, al «saló» que sostenia a casa seva, on acudien, entre d'altres, Josep Roca i Pons, Gabriel Ferrater, Albert Manent, Enric Badosa i el «millor matemàtic de Sarrià», el senyor Manuel Pla. A partir de mitjan seixantes, la seva edat i la meva feina, cada cop més absorbent, van fer que a poc a poc deixéssim de veure'ns amb la mateixa regularitat. Tanmateix, continuava anant a casa seva, ara, no en diumenge, sinó en dies feiners, o ens trobàvem en actes públics, fossin, o no, de tipus acadèmic. Vam muntar, junts, alguns dels seus llibres, com Catalans de 1918, Els lloms transparents i la col·lecció completa del Diari 1918, de la MOLC. En el primer cas, fins vaig gosar de suggerir-li el títol. I, quan va fer vuitanta anys, el vaig dur a l'Autònoma, on va llegir, si no recordo malament, alguns sonets de Sol, i de dol. Va ser, en aquesta ocasió, que em va dir: «Sóc vell, deixeu-me tranquil». I, en el possible, vaig procurar de ser respectuós amb el seu desig.
De Foix, recordo el seu petit hàbitat del carrer de Setantí, ple de llibres i de pintures i governat per la Gaudiosa, una dona discreta i lleial per qui sempre he sentit una positiva estima, suposo que compartida, les llargues converses que havíem mantingut, l'estada al Port de la Selva, on m'havia invitat després d'haver invitat Tàpies, Ponç, Brossa i Manent.
Els qui, al final dels anys 40, vam entrar a la Universitat de Barcelona, ens vam trobar amb un artefacte desarticulat i provincià que encara mostrava la pell viva de dues guerres i que, només de tant en tant, et donava el que, amb justícia, podies demanar-li. Vicens Vives, per exemple. O, dins el camp de la filologia romànica, Riquer i Badia. De fet, el que un tenia dret a demanar, ho havia de buscar, no sé si dir que de manera salvatge, fora del seu recinte. Alguns, gràcies a la mà de companys més ben connectats, vam tenir la sort d'anar a parar a una mena de cova platònica: els Estudis Universitaris Catalans. I, en els Estudis, vam conèixer el Dr. Rubió. Amb quina enyorança recordo les seves classes al voltant d'una taula de menjador! I, sobretot, amb quina enyorança recordo les llargues converses que, sense formalitats i a l'hora de despedir-nos, sosteníem al replà de casa seva! Per a nosaltres, tot just sortits de l'ou, Rubió era un autèntic mite, alhora pròxim i llunyà. Rubió, en efecte, més que un individu, era un llinatge, un llinatge que, ell tot sol, omplia el sac de la història contemporània del país. Joan Francesc Rubió i Lluch, el besavi, havia estat un dels impressors i llibreters de vell que havia poblat el mapa de la Barcelona trasbalsada per la tropa napoleònica i per una incipient industrialització. Joaquim Rubió i Ors, l'avi, havia estat el primer teoritzador d'un moviment, el de la Renaixença, que havia remogut amb força les aigües del nostre cos social. El pare, Antoni Rubió i Lluch, havia estat el gran organitzador dels estudis de literatura catalana. I ell, Jordi Rubió i Balaguer, era, en síntesi, 1) el membre excepcional d'una generació excepcional, la formada per Nicolau, Abadal, Pijoan, Eugeni d'Ors o Josep Carner; 2) el creador de la primera biblioteca pública de Barcelona, més exactament, de la Biblioteca Nacional de Catalunya; 3) el professional de la cultura que una política determinada, la dominant, havia exclòs de la nòmina dels vivents; 4) un professor eficaç; i suggestiu que, en les seves lliçons, posava un accent nou, penetrant, un mestre al qual discutíem per sistema i que, al seu torn, ens discutia amb la serenitat de qui, per talent i treball, disposava d'un repertori de recursos que ens resultava inabastable i, en fi, 5) un tipus que barrejava l'orgull, anava a dir que diabòlic, de la ciència amb un tracte directe, afable, que, amb tot, deixava moltes zones d'ombra, de reserva. (Riba, que, si no m'equivoco, havia coincidit amb ell, de jove, en terres germàniques, em solia dir que era com una enorme, pesada calaixera, que, a mesura que li obries calaixos, anava tancant els que suposaves, ja, definitivament oberts.)
De fet, Casacuberta, que, en aparença, no era, amb les seves galtes rosades i les seves ulleres rodones, amb el seu tracte cerimoniós i la lentitud de les seves reaccions, sinó el típic descendent d'una família de rics comerciants, afeccionat als llibres i a la pràctica de l'excursionisme, fou, en el fons, un personatge complex, ple de clarobscurs, que, sempre, posava una punta de defensa, de distanciament entre ell i el seu interlocutor. I que, per tant, rebutjava la publicitat i els honors, fossin de la mena que fossin. Així, amb els anys, es formà al seu voltant una veritable llegenda. En primer lloc, Casacuberta fou un editor seriós i programat, però de comportament atípic. Un editor que, contra les lleis del gremi, treballava els llibres fins al darrer detall, que col·laborava amb els seus autors fins a, en molts casos, suplantar-los, que es resistia a vendre'ls tot invocant arguments d'una complicada subtilesa o que havia convertit els seus locals, ubicats durant molts d'anys al carrer de la Portaferrissa, en un autèntic Cafarnaüm, no sé si dir de tipus diquensià. I, en segon lloc, fou un savi. Un savi conscienciós, generós fins a la dilapidació, que havia reunit, pràcticament sencers, els arxius de Piferrer, d'Aguiló i de Briz i que disposava, a la memòria o en paperetes groguenques, d'una de les masses d'informació més impressionants que he conegut.
De fet, les fronteres entre l'editor i el savi no són sempre fàcils d'establir. Casacuberta, que, a Barcelona, havia estudiat amb Fabra i els dos Rubió, i que, a França i a Suïssa, havia ampliat coneixements amb Millardet, Grammont, Jud i Gauchat, posà la seva prodigiosa formació de romanista al servei, no d'una glòria personal, sinó d'allò que Foix anomena el Comú. Així, a vint-i-sis anys, crea una editorial, la Barcino, on amplià i aprofundí algunes de les aspiracions més genuïnes de la gent noucentista. I on invertí la part més important del seu capital humà i científic. Dissenyà col·leccions, planejà, dins les col·leccions, sèries destinades a omplir buits o a satisfer les seves obsessions, trià autors i temes, dirigí i ajudà els seus col·laboradors a realitzar-les, etc. I, mig d'amagat, produí, a més, una obra personal d'investigador. Una obra que, per la seva brevetat, no sol figurar en les grans bibliografies oficials, però que, a la pràctica, ha resultat decisiva.
S. F. de Guíxols, 4 d'agost [1985]
Som de nou a Sant Feliu. Plovisqueja. Aquest matí, he reprès les tertúlies a la biblioteca de casa, davant del jardí, amb en Joan Torrent i en Lluís Esteva. Hem parlat de la història de Sant Feliu, del primer poblat ibèric, de les muralles medievals que s'aixecaven a l'avui Rambla Vidal, de la fixació dels termes que, segons l'Esteva, van quedar definitivament fixats el 1354, dels carnavals... Després, al mercat, amb la Maria. Molta gent: turistes decebuts pel temps, curiosos vestits de festa major, els habituals que compren i venen, la tropa acolorida dels firaires. A la nit, focs artificials, a la platja, ocupada per una multitud mig nua i amb la pell rebentada pel sol. Quan un ha de descriure la naturalesa, sol utilitzar, per fer-se entendre, referents artificials. I, al contrari, quan ha de descriure formes artificials, ha de recórrer a la naturalesa. Els focs, malgrat que, cada any, ens sorprenen, són sempre els mateixos. Espigues que pugen cel amunt fins que, com una magrana, esclaten formant estrelles. O badant-se com enormes palmeres, que deixen caure les branques fins que es fonen abans d'arribar al mar. El contrapunt entre el cor de veus que vénen de l'escullera i el de les veus que vénen de Sant Elm. O que s'arrosseguen fregant el mar. A vegades, les figures projectades contra el firmament semblen un gravat prerafaelita. D'altres, sobretot les que s'arrosseguen, deixen flotant unes masses de fum fosforescent que s'inflen i es desinflen com en un muntatge wagnerià.
Madrid,11/14 d'abríl
Si no vaig errat, el primer cop que va presentar una novel·la en públic va ser als locals del Cinc d'Oros. Devia ser el 68. O el 69. I va acceptar d'anar-hi amb la condició que no la deixés mai sola. Ho vaig fer. I, així, vaig assistir a les entrevistes periodístiques. O a les dures paraules que, en un racó, va intercanviar amb en Terenci [Moix], aleshores, en plena, primera bullida. Vaig intentar moltes vegades de dur-la a la Universitat. I sempre vaig fracassar. Només un cop va accedir a rebre un grup reduït d'estudiants. I va ser en el seu clos, a Romanyà. Altrament, a Romanyà, barrava portes i finestres quan algun espontani trucava per conèixer-la. Saludar-la. O demanar-li una dedicatòria. A vegades, passava tot un dia enclaustrada, mentre l'espontani donava voltes pel poble i espiava amb insistència la casa.
Calella de Palafrugell, 1 d'abril
Tarda buida, desolada, com totes les de Divendres Sant. La Mercè colgada al llit, manté la vivor dels ulls, però la seva rialla clara s'ha convertit en un deix resignat, trist. La Carme li ha preguntat: «Com tens la novel·la?» I la Mercè li ha contestat: «Ja l'he acabada. Ara, l'haig d'escriure». Hem parlat poc i, encara, entre molts silencis. De fet, frases soltes. «No he estat mai malalta, no me'n sé avenir».
B., 9 d'abril
El metge que ha dirigit l'exploració ha exposat amb delicadesa, però sense embuts, els resultats: càncer. Per saber la seva localització exacta, caldria operar. No ho aconsella. Creu que pot durar uns mesos, de dos a quatre. En plena reunió, un periodista, que, pel que sembla, s'ha enterat de la malaltia, pressiona el metge perquè aquest reconegui que té, entre els seus pacients, la Rodoreda i faci públic el diagnòstic.
Després de la reunió, hem entrat, per grups, a l'habitació. Els Castellet, la Carme i jo ho hem fet junts. Ja no era la Mercè que fa, una vintena d'anys, havia conegut. Ni tan solament la de la setmana passada. La pell blanca, de noia romàntica del 1830, havia adquirit un to marfil, tirant a mimosa. Els trets del rostre s'havien tornat més retallats, més precisos. I s'havien obert al voltant dels ulls unes enormes bosses de color de violeta. Respirava amb fatiga. I la veu era feble, com perduda. «Per què no ens has dit que estaves malalta?», li ha demanat la Isabel. «Per no molestar». Hem pensat, més que formulat, algunes frases vagues, com si ho féssim amb por. «Tinc mala peça al teler», ha dit. «Això s'acaba.»
B, 15 d'abril
Amb la Maria i el Joaquim Horta, a l'enterrament de la Rodoreda, que ha tingut lloc al cementiri de Romanyà. Dia esplèndid. La família. Pocs col·legues. I moltes autoritats, cada una amb el seu sac de medalles. Un locutor no sé de quina emissora, apartant a cops de colze els assistents i interposant-se entre aquests i la fossa on, entre flors, van dipositar el fèretre, radiava l'acte amb el mateix entusiasme amb què deu radiar els matx de futbol del diumenge.