CEIC Alfons el Vell - 2001 - Gandia
Cant a Marxuquera
Dessota els peus pelosos d'un fort cinyell de serres
-immobles sentinelles que guarden de ses terres
el pa, la fe i virtut-
s'estén aixoplugada, tranquil·la, humil, fecunda,
bressada pel silenci solemne, que la inunda,
d'augusta solitud.
Darrere, l'alt Montdúver, que da la mà feresta
a la Solsida, serra que arriba cresta a cresta
fins la blava Safor;
enfront, la Falconera de Beniopa, i l'alba
planura de Gandia; a un costat, el de Cotalba
castell de l'antigor.
No sé què té la terra rogenca de Marxuca,
que a ses tranquil·les portes jamai el mal hi truca
ni es sent de passió el bram;
ací sol hi ha silenci, remor d'arbres dolcíssima,
d'aucells xiuxiueig tendre, cançons de pau santíssima
dels fills colrats del camp.
Oh, els sagrats efluvis d'amor a la Terreta,
que lluiten per a eixir-se'n -com de fornal estreta-
d'aquells encesos cors!
Oh, les cançons austeres, prò prenyades de vida,
que surten de la rella, quan l'enfonsen ardida
els punys dels llauradors!...
Sovint sovint em llance gorets avall a oir-les
-assedegat de pàtria- per al pit esculpir-les
(voldria fer-ho amb foc,
car sóc un fill de l'horta i tinc el pit de ferro
i el meu bressol santíssim ha estat de flors un gerro
'relat al cor d'un roc!)
i veig aquí la rella com el goret trosseja
i, en xocar contra terra, brunyida guspireja
amb xiscle amorosit,
i com cada guspira que en trau és colp que mata
la fam, la por i el vici, i un raig d'amor que esclata
per dar vida i delit.
Ah, sí! Que el vell aladre, ferint la dura terra,
és arma que no ensagna; no com l'arma de guerra
que branden els cabdills
amb llum de mort, que omplena les cases de tenebres,
de dol el cor i els ànims, de plors -ai!- les palpebres
de pares i de fills.
Oh vell forcat que brilles com ceptre d'un imperi
d'amor i d'esperança, de fe sense misteri,
de pau i de progrés;
bé està que brolle vida, al so de cançons fondes,
Marxuca, ton aimada, que tu ardorós fecondes
amb inefable bes.
Per xo plau-me mirar-te, catifa vermellosa
a claps, a claps brodada de la plata cendrosa
que et dan els olivars,
i d'eixes muntonades superbes d'or dolcíssim
ací i allà escampades, com un tresor riquíssim
penjant dels taronjars.
Per xo plau-me sentir-les, les parles enternides
que diuen les pinasses, vibrant amorosides,
als corcats garrofers,
i vore com la vinya els sarmentosos braços
allarga, per a estrényer entre rullosos llaços
els troncs dels ametlers.
I quina esgarrifança de pler sent en mes venes
quan naix la primavera damunt de tes carenes,
vestint-les de coscoll,
i deixa en la vall ampla de nostra Marxuquera
brodats de flors i brosta, de fruits tendra renglera
i blans llits de fenoll.
Llavors, són les vesprades totes un foc de pórpora,
i curruqueja tendra dins del pinar la tórtora,
i plora la puput,
i en el fenàs cloqueja i en el sembrat la guatla,
i la perdiu i llebre pasturen en l'espatla
del tossal conegut.
Llavors, es sent brunzenta remor de les abelles
que bresquen incansables les floretes novelles i
dels aspres romanins.
Llavors, oh goig de l'ànima, com atre eixam, rumboses
venen les fadrinetes a berenar gojoses
la mona sota els pins.
És Pasqua, i ben florida! Ja els capollets esclaten...
(els capollets tendríssims dels amorets que maten
van rumbejant als cors,
i, un temps febles flametes, s'aixequen, giravolten
després, i creixen, creixen, i un dia també es solten
florint humanes flors...)
Ninetes, dolces nines, guarden vostra innocència,
que sou la clariana de l'horta de València,
l'amor d'aquesta vall!
Ninetes, dolces nines dels ulls de vostra mare,
balleu, canteu taranes; mes, ai!, no us desempare
la candor en el ball.
Llauradorets formosos, que sou fe i esperança
de nostra Marxuquera, ballant ballant la dansa
guardeu eixa candor;
llauradorets formosos, cors feels, pits per la lluita,
guarden eix ponzellatge, que ha de dar rica fruita
quan vinga l'estior.
Ja arriba l'estiuada, brumint per la Marxuca:
els blats granats onegen, la vinya els pàmpols suca
dels grans raïms al pes;
pagesos de ma terra, al puny la falç roenta
segueu raïm i espigues -pa vostre i sang brusenta-:
Déu vos en fa mercés.
Colliu les blanques perles dels ametlers, les pomes
nacrades, els topazis dels garrofers, que comes
cobrixen fins al pla,
les vermelles cireres, els albercocs sucosos,
les peres sadollades, els melons farinosos...:
són besos que Ell us da!
I després beneïu-lo, i al cant de la cigala,
que naix i mor en l'arbre, feu-li, cantant, la gala
de cor, ànima i seny
des d'eixa vall sagrada de nostra Marxuquera,
vostre bressol i tomba, tranquil·la i engisera,
que sempre a Déu empeny.
Ben prompte ja, les pluges saonaran l'oliva,
puix la tardor s'acosta, i els grans bargins la viva
almàssera ompliran;
vostres suades aspres, vostres faenes llargues,
amb l'oli de la joia ja no seran amargues,
ans dolces se us faran.
Oh símbol de la vida, oliva sadollada,
que entre feixugues pedres ets fortament premsada...
i dones oli suau!
Oh vida austera i dura dels fills del camp submisos,
de fe i amor reblida, que els fas a tots feliços
i els dones forta pau.
Oh llum de nostres pares, sagrada fe, que banyes
la vall de Marxuquera i els cims de ses muntanyes
i els Cors dels llauradors!
Oh solitud immensa, quietud de benaurança,
remor de les pinasses, cançons de la llaurança,
abelles, nines, flors...
Oh escut de nostra Pàtria, Marxuca, vall rogenca,
quan la tardor les fulles i flors sobre tu trenca
i et fa esgrogueir...
jo vull bressar mos somnis, jo vull bressar ma vida,
jo vull banyar mes penes en ta pau beneïda,
jo vull en tu morir!
Als meus pares
I
Camí del món, jo duc la vida esclava
d'un sentiment que em da vida i delit;
sens ell, el pobre cor, com tronc sens saba,
es secaria, com d'un llamp ferit.
Flaira mos dies, i esbargint va l'ona
de tenebror que volta el vívid seny;
al seny i al cor da foc, els acarona
i a la lluita de bell nou els empeny.
Ombra plaenta de l'amor santíssim
de mos pares, que m'ompli de conhort;
únic amor del món esplendidíssim
que duu el tros de ma barca cap al port.
Amor únic, amor sant de mos pares,
emanació de Déu que m'has plasmat;
eres tu en qui jo crec, perquè veig clares
irradiacions del foc de l'Increat.
Eres tu el que en ma sang ardenta alenes,
com regueró de foc captiu, furient;
saba mora i cristiana de mes venes
que em glatixes a dins febrosament.
II
A l'aixopluc d'una muntanya dura,
i ensems a l'alenada d'aquell sol
que bull al meu terrer, immensa, pura,
rebí d'ells el primer bes al bressol.
I com és foc l'alé del sol, i abrasa
el bes dels pares, per l'amor encés,
i els duc reclosos dintre de la casa
del meu cor, pels dos focs roents empès
vaig pel camí del món, ple d'esperança,
no tinc por al brogit del temporal:
«Avant», dic al meu cor, i el cor avança.
«Atura't», i s'atura front al mal.
«No escoltes les cançons de la sirena,
no mires les ullades de les flors...»
I va la barca fent camí serena
sobre mars d'afalacs enganyadors.