S.G. Colmar - 2007 - El Papiol
—Vine. Vull que coneguis la Casa de la Vall!
El pare s’enduu la Manela, plaça enllà, vers un carrer que s’obre al costat de l’església de Sant Esteve. Emprenen carrer amunt. Passen la placeta del Cap del Carrer, amb la seva creu de ferro forjat i, en girar la cantonada, abans d’iniciar una lleugera pujada, el pare s’atura, mira la filla i li diu mentre li fa senyal amb el cap mostrant, per davant d’ell, carrer enllà:
—Mira-la bé, aquesta és la casa de tots els andorrans!
Al fons del carrer, la Manela veu una casa que ha de ser, pel que es pot veure, una casa de les grans, amb un ampli finestral que sobresurt per damunt de l’arc tancat per un portal, molt semblant, per altra banda, al del corral de ca seva.
A mesura que es van atansant a l’edifici, és un element que es dibuixa amb línies arrodonides sobre el cel, a la cantonada de la casa, que, d’entrada, crida l’atenció de la Manela.
Mentre continuen avançant, el pare li explica que és en aquesta casa on es reuneixen els Consellers de les diferents parròquies andorranes per a constituir-se en Consell General, abans el Consell de la Terra. És des d’aquesta casa, li diu, que dirigeixen els afers del país, i si no hi són representades totes les parròquies, els acords que es puguin prendre no són vàlids...
També li parla de l’arxiu que no es pot obrir sense que siguin presents les sis claus que custodien cadascun dels sis Consellers Majors, un per cada parròquia... Ell mateix, li explica, va tenir cura de la clau de la Parròquia no fa pas tants anys, quan va morir la padrina.
—I ara ja no la tens? Qui la guarda, ara?
—No. Ara no só c Conseller. La vaig passar al Conseller Major actual, l’Armengol del Fuster Vell, que em va reemplaçar i que encara dura. Jo ja començo a ser massa gran pel trasbals que representa...
La Manela passa el portal i entra al pati de la casa. Veu com es dibuixen a la paret els carreus ben treballats de l’arc de mig punt que emmarca la porta principal. En passar la porta, el pare li mostra l’escut, just damunt, i li explica que representa les insígnies dels dos Coprínceps i que l’escut és un símbol i...
A la Manela el cap li bull de tantes coses noves...
Tot i que en aquesta ocasió és el pare qui parla, té la sensació que, tot plegat, no és més que la continuació d’aquelles històries que li contava la padrina quan eren totes dues a la cambra, a la sala o a l’eixidor i sent una sensació estranya a la boca de l’estómac...
—... i recorda sempre la nostra divisa que diu que com més units, més forts. Sí, a les cases passa igual: les cases es desfan quan no hi ha unió a la família...
Camí de retorn, el pare continua explicant:
—Aquí és cal Cadiraire, aquí casa Ribaltó...
—Què, Ton, passejant?
—Sí, ensenyant a la vaileta on es couen els ous...
—Que eixerida que és! Com passen els anys a casa dels altres! I a casa què feu? Com esteu?
—Anar tirant, anar tirant... i vosaltres?
—Ja està prou bé, anar tirant... Nosaltres, de moment, també, a veure si això de la carretera mos porta més vida o més maldecaps... Bé, records a tots.
—Tot sigui per a bé... Ja ho faré, sí, records, igualment...
I continua:
—Aquí casa Tonissó... Aquesta casa Basté...