Antonio Lopez (), 1898
Em recordo que, quan era noi, a l'estany de Puigcerdà jugava a un joc que era el que més m'entusiasmava.
Prenia la barqueta que hi havia, vogava fins al mig de l'estany, i en essent allí tirava els rems dintre la barca, treia el timó, m'ajeia, i deixant-me dur pel vent, sense pressa, sense mirar l'hora, sense angúnia, ni mals-de-cap, ni cabòries, anava a parar a qualsevol punt de la platja, i d'aquella delitosa indecisió en deia jugar a l'aventura.
Des d'allavors hi he jugat tan sovint com he pogut en les planes de la vida. He tingut el sol per rellotge, la indecisió per timó, la casualitat per brúixola, la paraula per telègraf, el carro per tren, els ulls per fotografia, per telèfon el no dur pressa, i per càlcul la meva curta memòria; però, ai! en aquests temps que correm, que tot duu pressa i angúnia, al jugar-hi, un s'exposa a no moure's ni un moment del mateix lloc.
No hi fa res. El no dur pressa té el preciós avantatge que els puntuals ja han marxat quan un arriba, i no fan nosa; el sol tant surt pels uns com pels altres; aquests progressos pràctics no aconsolen ni un moment les ànsies de l'esperit; i en tant que esperem el progrés moral que té d'ésser el verdader, tant com pugui m'embarcaré sense rems i jugaré a l'aventura.