Instituto de Cultura Juan Gil-Albert (Alacant), 2002
Des de la finestra una línia nítida: l'horitzó, i en l'horitzó un punt pertorbador: Tabarca. No sóc un aficionat a cantar les glòries locals, ni a fer elogis de campanar, però Tabarca em sembla una propina de la vida (amb perdó de Ferran Torrent).
Desconeguda per a uns, defraudant per a d'altres, l'Illa és el que és. I és molt. En un llibre recent: Isla de Tabarca. Pura vida de Cristina Banuls, hi trobem una aproximació força interessant. El llibre ens presenta la geografia d'aquest racó de món —una anticipació africana amb tota regla—, la cultura popular i les activitats pesqueres que, temps era temps, conformaven el quefer material dels tabarquins. L'Illa té, per a mi, dos elements de fantasia: el fons marí i la visió dels crepuscles, tots dos molt ben captats en el llibre.
Però Tabarca és moltes altres coses, sobretot quan un no és el visitant d'unes hores. Com escriu Pedro Marco, en la introducció del llibre de Cristina Banuls, el secret de l'Illa és el silenci, la pau de la humitat, les camejades curtes, les converses sense conclusió. Tabarca és la teràpia de l'avorriment, sentencia el pintor. Hi estic ben d'acord amb aquesta «teràpia», però no s'hauria de publicitar en clíniques psiquiàtriques o en sales de psicoanalistes, sinó entre gent disposada a cultivar els sentits, l'amistat, la sensualitat, la contemplació, el silenci...
La màgia de Tabarca no és sempre fàcil de copsar, no és una illa del Carib, ni un parc d'atraccions —amb muntanyes russes i efectes virtuals—, ni té a veure amb Robocop ni amb Batman. No té les vibracions ostentoses del bacalao, ni la grandiositat de la música de cambra. La solemnitat de Tabarca té a veure amb la salmòdia tranquil·la de les ones, amb un continuat silenci beatífic, amb l'alenar impertorbable de les hores.
Cada país produeix una classe específica d'embriac, el de Tabarca, en el fons, és el de les misterioses sonoritats de la mar. Enmig de l'aigua, presenta una borratxera delirant de gavines i també és una heretgia de sol i, de vegades, un assot furiós de vent i de pols. Davant dels excessos, però, l'illa manté una ataràxia impertorbable.
El contacte continuat amb Tabarca permet sentir un estat regressiu, si bé no és la pau idíl·lica de la societat rural, sí un món sense el soroll de cotxes. Fora de l'asfalt —amb el fre dels pneumàtics—, lluny d'escales mecàniques, el sabor d'una lentitud arcaica se'ns revela un bàlsam miraculós. L'Illa Plana és frugal, poc luxosa, però en el fons càlida i sensual, fins i tot lasciva: fa pudor de peix, ol a sal, a sexe.
Tota la sensació de pobresa, de meridiana africanitat, d'impactant desert serveixen, però, per ressaltar els crepuscles més espectaculars que es poden veure des d'aquesta part de la península: un cercle damasquí, llavors, recorre l'horitzó fins a fecundar la mare terra.
La serra Grossa
Un dels llocs més especials, en les extremitats de la ciutat d'Alacant, és la serra Grossa: un gran llom, que tapona les aigües del mar i fa un dic que separa la terra de l'aigua. Pronunciada i estrident, segons d'on es mire, la serra Grossa és una mena d'illa vorejada d'aigua per un costat i de terra per l'altre. La testa estepària fa sentir que som en una terra emparentada amb Tabarca, amb Lampedusa o amb Sicília.
Si hi accedim per la Goteta, el camí travessa la falda del massís i s'enlaira en diagonal. L'itinerari, poblat de pins (tot i que no són xiprers) s'assembla a un calvari. De tant en tant, apareixen unes parets de roca amb cavitats i formacions esculturals. Des d'aquest flanc, s'observa la perifèria de la comarca; al lluny: el Puig Campana i Aitana; més a prop: el Cabeçó, la Penya Xixona, el Maigmó (amb el seu ajudant, el cantal de Pixador), Fontcalent... En un diàleg mut, les muntanyes se saluden.
Des de dalt del promontori, la vista abasta des de la badia de Benidorm al cap de Santa Pola. El més immediat, per llevant, és el que resta de l'horta d'Alacant i la platja de Sant Joan. El desgavell urbanístic fa de la zona un barri paregut a Hong Kong, auxiliat, en l'extrem, per la testa rocosa del cap de l'Horta. Una meravella vertiginosa.
En avançar, descobrim la immensitat marina com un animal somnolent o agitat, tenyit de colors purs i violents. El mar, des de l'amplitud muntanyosa, és una realitat titànica, corprenedora. Unes vegades, esdevé una exuberància de llum, d'altres una irisació glaçada. Unes voltes, sembla un grapat de gotes argentades, com un cove immens de mercuri, unes altres, ens sorprèn una aigua vaporosa que convoca tota la gamma dels verds, dels blaus o dels lívids. Sempre —siga nacrat i lluminós o d'un color discret— el mar és una superfície vibrant. Un esclat de colors vius.
Per la part de ponent, la serra Grossa és una balconada sobre la ciutat, en especial, sobre el Raval Roig, el Postiguet i Santa Bàrbara. Vagarejant en les últimes clarors del dia s'hi pot veure algun crepuscle fantasiós, quan el sol s'amaga darrere Fontcalent i fa assistir a un clímax simfònic.
La limpidesa dels núvols sobre la badia, el domini sobre la ciutat, estesa als peus i sobre el mar fan pensar que tot just descobrim la vertadera faç d'aquest racó del Mediterrani. La ciutat empolsegada de l'ultima llum: grisa, blanca o assafranada, és sempre un bullir de sorolls i d'estridències. La serra Grossa és una invitació a sentir, en silenci, la salmòdia del cosmos, l'oració de la terra i del mar sobre un vèrtex exposat al cel. Bé ho sabien Paul Valéry o Salvador Espriu quan poetitzaren dos escenaris semblants, dos tossals amb sengles cementiris sobre la Mediterrània. I és que una altura ens fa esperar alguna revelació dels estels: com a presoners alliberats, respirem el vent del mar i esguardem el cel buscant senyals immensos.
He aprofitat el cap de setmana per fer una pujada al Maigmó. La boira, densa i humida, ens envoltava amb una cortina cendrellosa i, al cim, semblàvem, com en les estampetes religioses: figures elevades a la santedat. De colp, el vent ha agranat la boira i, com si s'alçarà el teló d'un teatre, ha aparegut un panorama grandiós als nostres peus. Teníem, a la banda de davant, l'Alacantí limitat per la mar. I a l'altra, el Maigmonet, Planisses, la Foia de Castalla.
Inevitablement, l'estampa m'ha portat a l'univers d'Enric Valor. El dia posava en escena el món de les «Contalles de la boira», una mig narració, mig crònica —durant uns dies de boira intensa— dels maseros de Planisses. Uns herois aïllats i satisfets en el confort rústic, plens de peripècies senzilles i on els prodigis tenen unes dimensions quotidianes.
Si Gabriel Miró va fabricar un país amb les dimensions del triangle que hi ha entre el Morro de Toix, l'Almèdia i el Ponoig, en Años y leguas, Enric Valor l'ha fet entre les ales de la Foia de Castalla. La geografia és un fondal, com una immensa paella amb unes vores elevades, amb aromes de pins. Allí transcorren les accions de la trilogia de Cassana (la seua Castalla natal) i de molts dels seus relats. [...]
En l'obra d'Enric Valor, l'atracció tel·lúrica dóna pas a una prodigalitat sensual. És un goig contemplar els signes del cosmos espiant-los en la seua lentitud, en la seua força, en el seu misteri. Com que canvia en cada moment, l'observació atenta ens convida a un exercici, il·lusori i innocent, de descodificació. Aquesta actitud fa pensar, de vegades, en una activitat espiritual que ens reconcilia a través del seu contacte enigmàtic. La natura salmodia lentament o parla amb furor, ens acull amb mansuetud o és displicent.