Proa - 1998 - Barcelona
La murtra (enèsima oda a Barcelona) (fragments)
I
En un paisatge de guerra,
aluminosi, ruïnes i enderrocs
davant del Sarajevo que mires amb pietat
em preguntes quantes barriades devastades,
quanta misèria entre barraquisme vertical
vas recórrer aquells dies quan m'estimaves
com una droga.
II
Les imatges llòbregues, els racons sòrdids,
no eren afany de romanticisme.
Eren la possibilitat de sentir alguna cosa.
Podia estar per sota de nosaltres
carregats pel pes del pecat original,
poetes bíblics que llegíem bevent,
sense profecies ni benaurances.
Només amb súpliques pel caos de vides
com caos perifèrics,
en carrers sense nom ni numeració.
V
Ara la venen perfumada i asèptica,
jove i guapa. Com el carrer Murtra
que t'ensenyo. I pregunto:
«Pot ser això una cosa civilitzada?».
Tu parles d'arquitectes i jo oloro la brisa
—des del Carmel fa olor de fum i dissolvents—
des de la barana entre la Murtra i el carrer Alguer.
Penso en els teus cabells entre el sol
i et toco el cos, que és murtra adolescent,
sol que cau sobre la murtra de la Murtra.
VIII
Tu ets com la vila edificada sobre la ruïna
de les runes del Somorrostro,
un transvestit engalanat disposat a prostituir-se
per les seves injeccions d'hormones,
un asceta camí de la perfecció
a través de l'enviliment:
«La sinceritat és com una baieta,
l'escorres i només en surt merda».
Prefereixo que anem per feina,
oblidar l'amor que no negava, el de Barcelona:
«Si quieres yo te quiero pero págame primero».
Mira la Murtra, escolta la Murtra, olora la Murtra,
sempre des del carrer Alguer.
No busquis plaer més enllà de la barana.
No hi ha ningú que t'estimi que no paguis.
Pot ser això una cosa civilitzada?