Edicions Cort - 1987 - Ciutat de Mallorca
Posta de sol a Tuent (fragment)
Posta de gent, posta de sol. Dins la botella de vi fort de la jornada resten unes copes de llum i dia. El verd de La Calobra —pins, oliveres i arbres fruiters— encara és verd. La terra, roja, encara és roja. Per l'asfalt, que es revincla com enlloc de Mallorca, pujam, i tombam a mà dreta. Enfront, damunt la collada enlluernada, l'Oratori de Sant Llorenç. D'allà una davallada seca i curta. L'olivar arriba al mar; gent i barques a Tuent s'arraceren, no entre els pins, sinó baix de les oliveres: platja d'oliveres, ombra més benigna i aclarida. [...]
Si no heu estat mai a Tuent, feis lo que feia jo: rodar damunt els talons, lentament, escurant tots els voltants; des de les bolles blanques del Puig Major ben damunt vostro, al caire del serral —el Puig Major "centra" els balons blancs del seu observatori: estirau el coll i el cap, és meu! , i els hi prendreu— fins a les marjades i la carretera polsosa i els esvorancs de les carenes; com roinarà tot això a l'hivern amb les pluges o amb el desglaç de les nevades! Caminam, ens espotonam sobre el codolar; lloam o criticam Tuent, recitam En Costa o Joan Alcover, anam al bar a prendre l'enèsima gasosa del dia.
Posta de sol a Tuent (fragment)
Tot era a la posta: penjat només hi quedava el sol. S'havia post tota una jornada de calor de juliol, de gent i banys i menjua i begudes refrescants: com neda i com menja la gent a La Calobra! S'havia post aquella corrua, aquell formigueig pel camí i túnel, cap al Concert del Torrent de Pareis... Abans del Concert —rite que té ja disset anys, creació roquera i lírica Coll Bardolet—el pregó, el verb, els mots entonants dins un temple de roques: "L'Olla" del Torrent. Segueix el cor: les veus que peguen pels murs, cercant ecos, com les aus que hi giravolten, cercant les encletxes. I entre i entre, la traca d'aplaudiments de la immensa multitud asseguda -cadascú com pot- amuntegada pel codolar... Carn que espera poesia...
Tot s'ha post. Hem retrobat el cotxet —per suposat allà on l'aparcàrem el matí— enfora, enfilat amb molts d'altres vehicles petits i grossos, calents i cuits. El Torrent i La Calobra es buiden com amfiteatre romà que s'evacua. [...]
¿I el torrent?
—¿Saps què és això? Això és la confluència del "Torrent de s'al·lot mort" (tràgic topònim), i el "Torrent del gorg dels diners" (topònim que, anau a sebre...).
L'espectacle, a punt. Anam a prendre lloc —localitats gratuïtes— damunt el mollet de formigó i ferros rovegats de salobre. La mar i el sol s'atreuen, s'acosten com per a un bes americà de pel·lícula entre "ell i ella". El sol s'empegueeix. La mar torna fosca, freda i gelada, desmaiant-se de braços d'ones i respir d'oratjols. Els pins han apagat la remor i la rossor. El serral es redreça i recolza més fort i més serè, com un aucell que s'adorm damunt un brancó. La ratlla de l'infinit s'embulla de núvols: com uns llavis, com un rostre tot descompost, tot alterat el maquillatge després d'un bes. Les darreres paraules del sol i la mar resten confuses. El sol ha fuit; la mar, de blaves galdufes, ja no té res a dir, muda com a plom fus.
L'espectacle ha finit. Noltros, com en aquests concerts donats a lloc sagrat, no sabem si ens està permès d'aplaudir o no.