Editorial Selecta (Barcelona), 1966
Va sortir de la dispesa i adreçà els passos Ballesteries avall, per a desembocar a la plaça de Sant Pere. Davant seu hi havia el cartell que l'atreia: "Cafè Trink Hall" Les vidrieres dissimulaven la foscor de l'interior amb unes cortinetes rebregades. Es trobava davant del destí. Entrar, no entrar? La resolució devia vèncer la covardia. Entrà. El sobtà l'oblidada bafarada de tabac ordinari i del cafè de xicoira. Allí prop seu hi havia el racó de les confidències amb la Dominique. No era hora de la clientela. Els carreters i els conductors de les diligències de la Bisbal i de Banyoles hi anaven a primera hora de la tarda o a darrera hora del vespre.
Una de les cambreres se li acostà. Com totes. El davantal blanc encanyonat, els llavis rabiosament vermells, i, en el cercle dels ulls, un excés de rímel. Uix! Li feien fàstic! Preguntà per la Dominique:
—Dominique? Elle fait trois jours qe'elle ne vient pas! Doit être malade. Demandez á la patronne!
Darrera del taulell de zinc i davant de les rengleres d'ampolles de vins i de licors amb etiquetes virolades, rentava gots a l'aixeta la patronne, la dona del valencià. En Montesinos es recordava massa de la nit que l'havia foragitat barroerament del cafè, gelosa del seu festeig amb la Dominique.
Amb en Zubizaleta sortien per aprendre lliçons de dibuix i gouache, pels esquenallats de la ciutat, camí de la Font del Ferro i de la Pólvora, des d'on copsaven la serralada del Santuari dels Àngels voltat de castanyers i de frondoses pinedes. Damunt dels enderrocs de la Torre Gironella i a les hores que el sol declinava per les muntanyes del Far, les siluetes fantasmals dels campanars de la Seu i de Sant Feliu, que semblaven fets de pedres enroentides, els servien de models per a les seves pintures. Per aquells indrets s'ensopegaven amb altres pintors afanyosos de copsar la poesia de la vall de Sant Daniel i les remansades del Galligants que voltaven les raconades del cenobi benedictí, a l'hora de l'àngelus.
Es trobà al bell mig de la plaça de Sant Pere sense saber què fer. Al davant dels ulls, la ciutat, la veia amb tota la seva vetustat de cases, muralles i portals, retallada en el cel lívid de la tarda que moria camí de l'ocàs. El massís campanar de la Seu, encimbellada damunt la vall del Galligants, el campanar flamíger de Sant Feliu, les línies fines del vell monestir romànic de Sant Pere descloses reals o quimèriques, com deia el professor, d'un món de pedra, ple de lloses claustrals que predicaven la brevetat d'aquesta vida.
Varen travessar a sol batent l'arc de la muralla de Sant Pere i es trobaren encarats sota l'Acròpolis gironina. La famosa Seu de pedra s'aixecava desafiadora encimellada damunt l'espadanya del torrent de Galligants. A contrallum del matí, el bloc de pedra, ombriu, petrificat airosament per la considerable alçària, era perforat pels arcs-botants atrevits, dardejats pel sol. La muralla escrostonada arrencava de l'atrevida torre de Carlemany, seguia ardida la crinera del reducte aportalat de Sant Cristòfol i, entre fonolls i domassos d'heures, anava a morir al peu de la famosa Torre Gironella, restes del poder feudal, que Desclot en les seves famoses Cròniques descrivia així: "Talis erat, et taliter fabricata, quod in haec terra in tota Hispania similis repiriri cum potest". Pels vessants, la muntanya era esquitxada de la blancor de les capelles dels Via Crucis, que s'allunyaven cap a les fondalades de la Pólvora.