Editorial Pòrtic (Barcelona), 1972
Ah!, les meves caminades solitàries, com les recordo...! Només traspassar el portal de Sant Cristòfol, rere els contraforts de l'absis de la catedral, els ulls i els pulmons s'obrien de bat a bat; hom se sentia sobrevolar damunt aquella vall immensa que, davallant de les ruïnes plenes d'heura de la Torre Gironella, s'estenia fins a trobar les carenes plenes de pins de Sant Miquel al fons, amb la muntanyola d'un roig de sang de Montjuïc davant; i, enrere, la plana quadriculada de conreus multicolors del Gironès, estesa més enllà del tou vellutat de les copes del plàtans de la Devesa, i la cinta platejada del Ter. Al fons, el minúscul campanaret romànic de Sant Pere, posat com un església de suro en un pessebre, mig amagat en el pany d'una derruïda muralla, rubricava el paisatge amb una pau religiosa.
Però la religiositat que lligava potser més aquella gent era la que es manifestava en els capvespres solitaris, quan sortia Nostramo per anar a dur el combregar a qualsevol malalt. Jo no sé per què a mi m'ha semblat sempre que només sortia en fer-se fosc, i en dies de pluja o amb la tramuntana que, per aquells carrers, solia sentir-se braolar quasi sempre.
Ja quan del campanar de la Catedral queia la primera campanada, solia produir-se una estranya inquietud. Tothom les comptava, per si eren set o nou: home o dona. En aparèixer el sacerdot amb el Santíssim damunt les escales de la Mare de Déu de la Pera i oir greus i pausats, els primers psalms, i la campaneta de l'escolà que li era capdavantera, portant un fanaló de llum esmorteïda, tintillejava amb el seu so tan dolorit, començaven a mig obrir-se els batents dels balcons i finestres del seu camí i sortien, borroses per la vespra i el vent, les siluetes dels veïns agenollant-se al pas del Santíssim, i deixant, al marxapeu, el llum d'oli o el quinqué de petroli, una mica apesarats per aquell agonitzant desconegut, i murmurant, devotament, un «Déu li sigui una bona ajuda».
Les sales de l'edifici eren altes i buides, les veus hi retrunyien en un to que feia imaginar passos i ressons d'un convent; la xiscladissa, l'esvalot de la multitud d'estudiants, sols es manifestava fora de l'edifici, a la plaça de la Catedral en els moments d'una o altra assignatura o en davallar pel carrer de la Força en sortint. Les sales, en el primer pis, conservaven encara l'austeritat de les cel·les dels monjos: pocs mobles, un armari i els bancs per als alumnes, la tarima del professor, i prou. Damunt la tarima no hi faltava, però, el tinter de llautó —tinter i sorrera, com unes setrilleres—, la campaneta per a imposar silenci, i el rellotge de sorra; i en algunes, segons com, una bola del món i un puntero.
L'avi, per ajudar una mica, fort i valent com era als seus anys, va trobar treball a la impremta Masó del carrer de les Ballesteries, per fer rodar la màquina d'imprimir i repartir el 'Diario de Gerona' que aquell bon senyor editava. A mi em calgué ajudar-lo.
De bella nit, quan encara no clarejava, si l'avi no havia enllestit i no m'havia vingut a buscar, jo anava a trobar-lo a la impremta. M'asseia a on podia, entre la munió de taules, paper i màquines de la sala; mig condormit, mig intoxicat per la fortor de tinta d'impremta, veia com l'avi, doblegat vora la màquina, feia rodar aquella mola de ferro tan complicada, mentre, en el taulell d'un dels extrems, el fadrí major anava donant els fulls de paper blanc, i les dues plegadores de fusta de l'altre cantó apilaven, llestos i plegats, els exemplars, que anava recollint l'aprenent sense a penes donar-hi abast.
Santiago Rusiñol, en aquells primers temps, vingué una mica intoxicat, encara, de la morfina. A primeres hores de la tarda —quan per a ell començava el dia—, després de prendre l'absenta en el cafè de sota les voltes de la Rambla, la visita a la farmàcia de l'amic Coll era inevitable; no obstant, la constància d'aquest i del jove metge militar senyor Pagador acabaren prompte i definitivament amb aquell rebroll insà. Més tard ho comentava amb la seva infantil ironia:
— L'aigua de l'apotecari i un metge militar poden curar-ho tot, però el que realment ho cura tot és l'absenta.
Fos una cosa, fos l'altra, fou l'època més dinàmica de l'artista i de l'escriptor. Treballava —en dues o tres teles alhora—, en els claustres de la catedral en la xardor estival, o en els obacs del Galligants, copsant els xiprers enfront de l'esglesiola romànica de Sant Pere, o la visió de les ruïnes de la Torre Gironella que feien de frontis als campanars de la Seu i Sant Feliu en començar el capvespre. Eren teles de mides grans que deixava guardades a la sagristia de la catedral o a la taverna de Can Fontan de Sant Daniel, i que ell, amb allò de "ja tenim temps", anava realitzant a poc a poc, amb un sibaritisme refinadíssim.
Recordo la desgana amb què anava, molt de tard en tard, a fer l'amistat als avis de la Rambla, el senyor Felip i la senyora Jerònima, uns menestrals més o menys acomodats que, a la plaça de les Cols, sota les voltes, tenien una botiga de faixes i barretines, fosca i profunda, enllumenada amb quatre becs de gas i voltada d'uns prestatges hermètics.
Quan alguna tarda ens esquèiem de passar per davant de la botiga, entràvem un moment, lo precís per besar la mà a l'avi i a l'àvia. El senyor Felip (poques vegades li podíem dir avi) era un home menut i nerviós, de cara eixuta, emmarcada per una barba blanquinosa que havia après a lluir, imitant la de la caricatura d'un ministre lliberal a qui el seu partit havia dut com a conseller, en la seva joventut, a l'ajuntament de la ciutat. La senyora Jerònima ("l'esposa", que deia ell) era una dona insignificant, sempre asseguda en un tamboret al mig de la botiga, abrigada amb una manteleta de pel de cabra, sense intervenir gaire mai en res, ni tenir més paraules que les precises per queixar-se del mal anar del negoci i dels seus mals imaginaris.
En aquell temps havíem canviat de casa. De primer, vivíem en un segon pis del carrer de la Cort Reial, just a la cantonada de les Voltes d'en Roses, prop d'on havia tingut el forn de flequer l'avi. Era un pis humit i sense sol, espaiós i de parets molt altes, enrajolat amb rajola de terrissaire, desigual i esquerdada. Al primer pis, hi vivia un matrimoni amb un noi de la meva edat i dos o tres més petits. Ell, el marit, feia d'escrivent al Registre de la Propietat; ella, la muller, tenia una mena d'escola de caganers —el que avui en diríem una guarderia—; les criatures —no gaires— jugaven i es barallaven en una sala freda i espaiosa i, des de casa, els sentíem quan ploraven. L'avi deia que eren carlins, perquè tenien una estampa del Sagrat Cor a la porta que deia: "¡Reinaré!." El pis era més gran i humit que el nostre, i quasi no tenien mobles; el nostre, almenys, entre els que havien estat dels avis, la taula i la llibreria del pare i la calaixera de la mare, ens semblava atapeït. En els baixos, hi tenia els bancs i els còvens de fruita la Rosana, hortolana, una dona de mitja edat, que, a les tardes, quan acabava la venda de la plaça, posava la parada sota les voltes: uns còvens plens de taronges i de pomes, alguna capsa de bròquil i unes paneres de nous i d'ametllons, que eren una temptació quan tornàvem de l'escola.
Santiago Rusiñol, en aquells primers temps, vingué una mica intoxicat, encara, de la morfina. A primeres hores de la tarda —quan per a ell començava el dia—, després de prendre l'absenta en el cafè de sota les voltesde la Rambla, la visita a la farmàcia de l'amic Coll era inevitable; no obstant, la constància d'aquest i del jove metge militarsenyor Pagador acabaren prompte i definitivament amb aquell rebroll insà. Més tard ho comentava amb la seva infantil ironia:
— L'aigua de l'apotecari i un metge militar poden curar-ho tot, però el que realment ho cura tot és l'absenta.
Fos una cosa, fos l'altra, fou l'època més dinàmica de l'artista i de l'escriptor. Treballava —en dues o tres teles alhora—, en els claustres de la catedral en la xardor estival, o en els obacs del Galligants, copsant els xiprers enfront de l'esglesiola romànica de Sant Pere, o la visió de les runes de la Torre Gironella que feien de frontis als campanars de la Seu i Sant Feliu en començar el capvespre. Eren teles de mides grans que deixava guardades a la sagristia de la catedral o a la taverna de Can Fontan de Sant Daniel, i que ell, amb allò de "ja tenim temps", anava realitzant a poc a poc amb un sibaritisme refinadíssim.
Com tot pintor a l'aire lliure, Rusiñol, pintés on pintés, tenia el seu públic, un públic contemplatiu i silenciós, distint i igual a la vegada, ja fos en el camí de Sant Daniel, enfront dels esborrancs sagnosos de les pedreres del costat de Montjuïc, o a la baixada del castell, davant els tres campanars, tan diferents, de Sant Pere, Sant Feliu i la catedral, agrisats per la boirina del capvespre. Però allí on el seu públic esdevingué quasi una colònia fou a les ribes de l'Onyar, pintant les darreres cases de la ciutat. Aquell conglomerat de cases velles desiguals, de mil tonalitats de cendres i grocs, amb balconades de fusta plenes de roba rentada que el ventijol movia com petites banderoles, i finestres desiguals amb plantes florides que queien fins als regalims de molsa dels desguassos i es reflectien en les aigües mortes d'un riu que copsava de ple la llum del sol, agemolides sota l'àguila escairada del campanar de Sant Feliu, ha estat sempre la temptació de tots els artistes que han passat entre nosaltres.
Des de l'altra riba, que declinava dels fortins derruïts de Sant Agustí, encara no del tot urbanitzats, on començava a desviar-se el riu cap al Ter per les darreres arbredes de la devesa, la petita platja, entre sorra i herba prima, era un lloc acollidor i frescal, més propi per a somiar que per treballar. Hi anàvem de bona hora; a poc d'haver pres el cafè sota les voltes. El gitano ja s'havia adelantat a portar-hi els estris de pintar i ens hi esperava. Val a dir que la companyia començava a ésser més nombrosa que de consuetud; a poc a poc, a tall de passeig, com el desvagat de L'alegria que passa, cansats de jaure al cafè, anàvem a «jaure a l'era». En Bertrana hi duia també la seva petita tela i la capsa de colors; en Xavier, el llibre i les quartilles a la butxaca; i qui més que menys la seva fantasia o la seva mandra.
De fet, les diades acabaven en la nit del Dijous Sant, amb la processó de Setmana Santa; el divendres a la tarda, ja obrien els obradors, i tornava a començar el treball abandonat durant tota la setmana. La processó de Setmana Santa tenia tot l'aire d'un Sagramental antic; imposava d'una manera estranya; era poesia i devoció, sorprenia i turmentava.
Calia veure-la des de la baixada de la Catedral, entre les torres de Sobre Portes i el contrafort de l'església de Sant Feliu, que era el lloc on hi portàvem els amics forans. L'única claror de les atxes dels congregats, i els quatre fanals que portaven els «misteris», donaven un aspecte d'aiguafort a tot el que passava; edificis multiseculars, siluetes encongides dels pocs espectadors en aquell lloc, túniques negres deis congregants que lliscaven sense soroll, el repicar, rítmic i violent, de les alabardes dels «manaies», els compassos monòtons del fagot i la flauta que seguien algun misteri, l'arrossegar de les cadenes d'algun penitent encaputxat i anònim, acabaven de donar tota l'esgarrifança de la tragèdia.