Quaderns Crema - 1992 - Barcelona
Nit negríssima. L'aigua en els salts fa un mugit furiós. I, de tant que s'agita, de tant que es precipita, no deixa que s'hi reflectin en pau les cent finestres lluminoses de cada fàbrica.
Una voluntat obscura de futur l'empeny fèrvidament més enllà. La mateixa voluntat de futur que ha fet als sallentins demanar una Biblioteca.
28-VII-1916
Pindàrica tercera en honor d'Isidro del Rabassó
Píndar cantaria l'Isidro del Rabassó, casteller a la ciutat de Valls, nascut fa setanta-sis anys, casteller de fa seixanta-sis anys, cap-de-colla d'ençà de la segona guerra carlina.
L'Isidro del Rabassó, que no cobreix son front amb el mocador vermell, sinó amb la musca barretina. I dins els plecs de la musca barretina hi guarda els bitllets guanyats en son joc ardit. I sota la musca barretina, el negre clatell té, en blancs solcs, les arrugues dels setanta-sis anys.
Però el cap no s'acota pas de sentir, a dreta i esquerra, els dos peus de xiquet dels «terços», encastats i fèrriament engrapats, l'un a cada espatlla. Ni flecta sos genolls el pes de la valenta torre. Ni nuvola la imatge de la mort aquests ulls clars, en el rostre, a trets durs, de romà del Camp de Tarragona.
I el dos que li fa cara és el seu fill. I el terç que li puja a l'espatlla és son gendre. I Enxaneta, cim joiós del castell, és son nét. I hi ha en cada castell de la colla un altre fill seu i un altre gendre i quatre xiquets més, que els és avi.
Fer castells és necessari, viure no és necessari. Aquesta sentència heroica, l'inquiet viatger l'ha confegida en els solcs del clatell de l'Isidro del Rabassó.
27-X-1916
A la ciutat de Valls, dia 23 d'octubre de 1916... Tantes banderes, que allò semblava un exèrcit. Terra tan remoguda, que allò era com un camp de batalla. I el tronar dels morters, al lluny. I la terra oberta, com per a un enterrament, als peus del sacerdot revestit... Mes, no per la mort, sinó per la vida treballàrem, dia 23 d'octubre de 1916, a la ciutat de Valls.
Déu salvi la nostra Tarragona
I, després d'haver saludat les Nacions, a n'a tu també et vull saludar, Tarragona fortíssima. Ciutat que vals com una Nació. Jo vull saludar en tu, Tarragona, ara que estàs en festa, lo que hi ha de més alt i més bell en mos ensomnis, la noblesa pulcra i antiga, el sentit de l'autoritat i de l'ordenació, la Justícia que és una Força i la Força que és una Justícia, el Seny alt i clar, l'Imperi en fi, oh ciutat que entre totes les de Catalunya dotaren el foc dels déus i les aigües de la història d'un tremp imperial. Va dir el poeta que l'Empordà era la llibertat. Però tu ets l'autoritat, Tarragona. Altres han dit que Barcelona era una gràcia. Però tu ets una Justícia, ciutat, i ets una noblesa. Gràcia vol dir força que s'oblida: noblesa, força quan se coneix i se conté. Anomenaríem a la gràcia, encís d'adolescència; però la noblesa és encís i decor de la ferma i sapienta maturitat. Déu te salvi, doncs, Tarragona, Ciutat dels Murs i dels Vents, Déu te salvi per a que en tu trobi la nostra pàtria una lliçó viva i perenne d'elevadíssima dignitat. Déu te salvi i servi en fortitud, pètrea corona damunt el front de Catalunya, nua cuirassa de bronze damunt son pit, verb lacònic d'austeritat i de Llei per a la seva boca, sang ardenta per a son cor. Jamai volguessis oblidar ta grandesa i els devers que la grandesa imposa; ni paupertat t'afronti, mentre puguis seguir mostrant blasó pur. No venguis en cap hora la teva primogenitura civil per un plat de llenties. Metròpoli ets, Tarragona i la humilitat provinciana no t'escau. Deslliura't, doncs, de tota malícia rústica; deslliura't de politicalleries migrades; deslliura't de qualsevol ombra de prostitució per a turistes: deslliura't de gelosia excessiva per les glorioles locals, pròpia de pobles petits; deslliura't, en fi, de la menor tara provinciana. Sies tu mateixa, sincera, sòbria, orgullosament. Tu ets gran, ben gran, ciutat tres voltes augusta, tu ets massa gran per a que disputessis la teva glòria a bocinets. Glòria imperial la teva i que per això no sap conèixer estretor de murs. Els teus, de murs, no son cíngol que oprimeix sinó una alta senyal. Ta virtut vessa de tu, Tarragona, i per això nosaltres mateixos som una part de la teva virtut. Una Metròpoli no deu mai asservir-se a l'esperit local; mes deu escampar a son entorn un magnífic esperit imperial. Tu n'ets una foguerada encesa, d'esperit imperial, Tarragona. L'herència romana te disposa i senyala per a l'obra de la Construcció, per a l'obra del Dret. Calen a Catalunya avui Edificis i Normes. Basteix, doncs, Ciutat. Legisla, doncs, Ciutat. I que l'empresa de la teva grapa damunt nosaltres duri pels sigles dels sigles, no s'esborri mai. Déu salvi Tarragona! Déu salvi el nostre Imperi en Tarragona! Amén.