Glossari andorrà

[L'autor] (Andorra la Vella), 1966

Autor: Josep Fontbernat i Verdaguer
Pàgines: 53-55
Indret: Creu de Terme (Andorra la Vella)

A certes hores del dia, l’avinguda Meritxell, a Andorra la Vella, s’assembla, pel seu tràfic, als Camps Eliseus de París, al passeig de Gràcia de Barcelona o a la Gran Vía de Madrid. I és que l’avinguda Meritxell ha esdevingut aquesta gran via, aquest lloc indispensable per on ha de desfilar tota la riuada de cotxes que va amunt i avall, a vegades sense saber on van i què van a fer. 

Això ja comença a la sortida de Santa Coloma. Quan arriben a la plaça del Príncep Benlloch, ja ningú no s’hi entén. Els simpàtics guardes andorrans hi posen tota la seva tècnica i la seva paciència muntanyenca, però res no hi val. Allò que anomenem «l’embotellament» s’hi produeix infal·liblement. És un espectacle com un altre, ni més ni menys divertit. Concerts de clàxon, crits en totes les llengües, i tot d’un cop, com per miracle, un cotxe comença de nou a circular, i la riuada pren el moviment de la llançadora. Els uns amunt i els altres avall. L’embotellament ha estat destapat. [...] 

 

I és que l’avinguda Meritxell es va cada dia allargant. Pràcticament comença a l’entrada d’Andorra la Vella i s’acaba a la sortida d’Escaldes. Pel camí trobeu de tot: cinemes, botigues de luxe i d’altres de més senzilles. Hotels i cafès que tenen les taules a les voravies i que la gent, per passar, han de fer mil cabrioles i equilibris. No hi fa res. Tothom accepta de bon humor el perill de fer-se esclafar perquè tothom comprèn que les Valls no es poden pas eixamplar.[…] 

I pensar que acabades les vacances, quan la Mare de Déu d’Agost haurà passat i haurem pujat a l’ermita de Meritxell per celebrar la festa nacional andorrana, els estiuejants se n’hauran anat contents i feliços de la seva estada entre nosaltres. Andorra... París i Londres s’haurà acabat, fins l’any que ve, si a Déu plau. Les Valls retrobaran el silenci, les muntanyes s’empolsaran de neu, i als vells, prenent el sol, els semblarà que tot el que han vist durant l’estiu era un somni...!

Autor: Josep Fontbernat i Verdaguer
Pàgines: 258-259
Indret: Cal Cotxa de les Bons (Encamp)
La història andorrana de Melcior Font ve de lluny. Ja venia a l’Hostal de l’Oros d’Encamp, al temps que festejava la que havia d’ésser la seva muller. Després venia a passar les vacances de l’estiu al Refugi d’Envalira. Li agradava la solitud dels Pessons i veure els ramats d’eugues com pasturaven. Després, més tard, el seu mal va començar a advertir-lo i va anar baixant de Soldeu cap a Encamp, fins a Sant Julià de Lòria, on a l’Hotel Pol va trobar el tracte familiar que li era absolutament necessari. És en aquest lloc que el vaig veure per darrer cop, i és d’aquest lloc que se’n va anar d’Andorra, de les seves estimades Valls, per no tornar-hi més. 
Però Melcior Font tenia una altra virtut. Era fidel als seus amors. I és per això que havia adquirit una vella casa a les Bons, sota mateix de l’Ermita de Sant Romà i l’ombra del Castell del Moro. Ja li havia trobat el nom. Es diria «el Colomar». El Poeta de les Bons, com Sant Francesc, era un enamorat dels ocells. A París era el protector dels pardals. A les Bons serien els coloms els seus preferits. Unes mans piadoses van posar dintre del seu taüt, al costat del cor, els projectes, les fotografies d’aquest seu somiat «colomar» i unes branques de llorer evocadores de la seva glòria, i del darrer lloc andorrà que els seus ulls havien vist, tot plegat, embolcallat amb la bandera santa i sagrada de la pàtria. 
Melcior Font era un home actiu. La seva pau interior no deixava veure en ell la gran inquietud i la passió que posava en totes les coses. La mort el va trobar en plena activitat. Fou a Venècia que es va sentir malalt. La mort va triar bé el lloc per emportar-se’n el poeta. Se’n va anar a París, on tenia el seu domicili, la caseta dels pardals, on potser allà retrobaria la salut. El mal va empitjorar i la mort li va dir a cau d’orella que havia de preparar-se per al definitiu viatge. La mort ha tingut sempre una especial consideració als poetes. Es va acomiadar de tots els seus amics —entre ells es trobaven els més il·lustres homes de lletres parisencs— i el nostre savi i venerable Mossèn Tarrés li va donar l’Extrema-Unció, que ell mateix va demanar. Fou llavors que el Poeta de les Bons va dir que volia anar a morir a Barcelona, al lloc de la seva infantesa i de la seva glòria. Volia dormir el seu darrer son a Montjuïc, davant del mar, prop de Mossèn Cinto, on hi ha tota la història de la terra, tot el record i tota l’esperança.