Proa (Barcelona), 2016
Arran del desembarcament del capità Bayo a Portocristo, dia 16 d'agost de 1936, els feixistes d'Algaida detingueren un centenar d'homes. Els havien vigilats i els capturaren fàcilment. Els tingueren retinguts durant hores, custodiats a la casa de la Vila. Els amollaren quasi tots, mentre passava el temps i es feia de nit. En quedaren nou, entre ells en Pere Llull, n'Antoni Llull, el seu germà, i el pare de tots dos, en Pere Llull Mudoy, germà de la padrina Llucia i de la tia Antonina. Em contaren que de primer havien detingut en Pere i n'Antoni. El pare, l'oncle Pere, acudí a veure què havia estat dels fills. Li varen dir:
—Veniu i ho sabreu.
El detingueren. En quedaren nou. Abans de les dotze els carregaren en dos cotxes, un dels quals menava en Nofre Ruala, i els transportaren al cementiri de Son Colotes de Manacor. Hi havia els tres de can Tiró, en Llorenç Antich, de can Mora, en Miquel Jaume, de can Mindona -tenia dinou anys i deien que havia sacsejat don Pedro de can March, en sortir d'un míting: l'agafà pel capell i cridà visques a la República-, en Joan Oliver, de can Serení, en Miquel Oliver de sa Talaieta, l'amo en Miquel Metge, que tenia una pedrera a la qual havia acudit el meu pare a treure marès, i en Tomeu Sastre, de can Cunieta. Els assassinaren de matinada. Als de can Tiró –l'oncle Pere i els seus dos fills n'Antoni i en Pere- els fermaren amb filferros. L'oncle Pere cridava i els deia assassins. El fill Pere li va dir que callàs, que el final estava decidit. Els dispararen a les cames, els remullaren de benzina i els calaren foc. Moriren cremats vius, com als vells actes de fe. L'endemà, entre la cendra, algú va trobar-hi els botons de les camises. De bon matí, madó Bel Mora cercava el seu fill. Anà a l'Ajuntament i trobà tancat, preguntava si l'havien vist, si sabien què havia estat d'ell. Enmig de la plaça, va rompre a plorar d'impotència i ràbia. Anà a parlar amb en Pere Mena, a qui havien nomenat batle durant els primers mesos, després de l'alçament, i amb qui tenia un cert parentesc. En Pere Mena li va dir que es ficàs dins ca seva i callàs, si no volia que li succeís una desgràcia, també a ella. I hagué de beure's el cop.
I encara vàrem convèncer Encarnació Viñas perquè ens impartís classes d'Història de la literatura. La vaig conèixer en ocasió d'aquelles lliçons. Era intel·ligent i audaç i sentia un entusiasme que se't contagiava. I si la senties parlar dels trobadors, del Tirant, de Cervantes, de Juan Ramón, mai no en podries prescindir, perquè havia fet que començassin a formar part del teu imaginari.
Sovint parlava de Cèlia, la germana morta a la ciutat d'Almeria, del treball que hi féu a l'institut d'ensenyament secundari, de la immensa tristesa que havia causat la seva partida. Encarnació Viñas era, sobretot, una dona vinculada a les inquietuds pedagògiques de la Segona República. Com el seu pare, el professor Gabriel Viñas, n'havia viscut els entusiasmes i les decepcions. Però sobretot havia resistit la repressió del règim de Franco, la depuració del pare, la nit en què un escamot de falangistes acudí a cercar-lo... La intervenció d'un militar que els era conegut evità l'assassinat. Deia:
—El pare ens enviava llargues temporades a casa de les germanes Aguiló, a son Rapinya, per si de cas acudien a detenir-lo, no ens hi trobàssim.
Entre aquells falangistes n'hi havia un que, amb el temps, vaig conèixer i que escrivia al diari del Movimiento. N'Encarna no va oblidar-ho mai. I, si coincidien en un acte públic, li clavava la mirada als ulls, però no esperava que ell s'empegueís. Em va impressionar sempre l'actitud crítica que mantenia quan un fet social o polític contrariava els seus valors de dona d'esquerres, la immensa capacitat d'indignar-se. Ens aplegàvem en un petit espai del pis superior de la casa del carrer de Llorenç Riber, on encara vivia dona Cèlia, la seva mare; ens assèiem en unes cadires baixes, ella en un tamboret de palma, vora una xemeneia. A vegades li portava una rosa i la posava en aigua, en un pitxer de vidre. Aquell espai era a dues passes de l'estudi on treballava Josep Maria Llompart, voltat de llibres i papers. El vaig conèixer en ocasió d'aquelles classes. Era un home culte, a vegades irònic, elegant i lúcid, poeta excel·lent. Lentament va néixer una amistat que s'intensificà amb els anys. Ara, passat el temps, em sent afortunat d'haver estat amic seu, perquè foren unes relacions lleials i generoses.
Les històries, com el fil de la faixa de la tia Antonina. Podien esser d'una violència que esfereïa. Relats que explicaven les correries d'una quadrilla de lladres sanguinaris, de bandejats que s'amagaven als forats de la serra de Galdent, a les coves que, segles enrere, els trencadors havien excavat. El marès de Galdent era ben considerat, tant com el de Porreres, quasi tant com el de Santanyí. El referent d'aquests lladres era la bandolina d'en Durí, que, durant anys, havia tingut alterat l'ordre a les terres que miren al sud: les grans possessions de sa Marina de Llucmajor, i als pobles del Pla que voregen els faldars del massís de Randa: Algaida, Llucmajor, Montuïri, Porreres... El mite d'en Durí era present dins la memòria de la gent del meu poble. També es deia que encara hi tenia descendents i se sabia qui eren. A la permanència del mite, hi contribuïren les històries d'assassinats i lladronicis que es contaven, però també el teatre: la representació de Les coves de Galdent, el drama rural que Bartomeu Montserrat Mudoi escriví en versos heptasíl·labs i estrenà, al Teatre Romea de Barcelona, l'any 1883. Sovint succeïa que, en les històries d'en Durí, s'ajuntaven els relats que ens arribaven de la tradició oral amb d'altres extrets del text escrit per al teatre. Però el nom d'en Durí feia calfreds. Una por molt negra que s'arrapava al coll. Era la por de sempre. La mateixa por que formava part del nostre paisatge.
El llogaren a Albenya. Així mateix, abans de partir-hi, el feren anar vuit dies a escola perquè aprengués les oracions per a la primera comunió. S'hi estigué nou anys, fins que en tingué disset. I Albenya fou per a ell durant tota la vida un món perfecte, però injust.
Deia:
-Conec el nom dels sementers d'Albenya: es figueral Vell, s'Oliveret, ses veles de Davant ses Cases, es Plató, es sementer de sa figuera de Tres Soques, ses veles Noves, es comellar des Llamps (baix des morro d'en Moll del puig de Randa, on tothom tenia bona veu per a cantar), es figueral Jove, es sementers des marge Llarg, sa garriga Rasa (amb el forn de calç i les sitges de carbó), es sementer de ses Mitges Llunes, ses Torrenteres, s'Hort..., el jardí de s'Hort, però no volien que hi anàs ningú perquè era un lloc reservat als senyors i era on, en arribar l'estiu, feia més fresca. A Albenya mataven sis porcs cada any, en tres vegades. Però els jornalers no en menjàvem mai, de porc. Només un tall de xulla torrada el Dijous Llarder i un altre el darrer dia de Carnaval. Però no s'acabaven les olives ni les figues seques. Hi havia tres menjadors: el dels senyors, el destinat als amos i el dels jornalers, que érem més de quaranta durant tot l'any. Quan venia l'estiu, se n'afegien de nous. Hi havia tres parellers que s'ocupaven de les bísties i llauraven; un carreter que traginava troncs, i sacs d'ametlles, i llençols de palla amb un carro i un mul; un euguer, que tenia esment a la guarda d'eugues; dos porquers, dos hortolans, dos pastors; quatre dones per a les cuines i la neteja de les cases, quatre places mortes. Vaig ser plaça morta molts d'anys, sempre disposat a fer qualsevol feina que em manassin: cavar una llobada, netejar les torrenteres, escampar fems, fer estellicons per a les cuines econòmiques dels senyors, a Ciutat, atendre els cavalls, posar els carruatges a punt, adobar canyissos, netejar les alfàbies... Eren unes alfàbies grans, tant que hi cabia un al·lot. Dins cada alfàbia hi salaven cinc quarteres d'olives; cada quartera eren sis barcelles. A les tres del matí, el pareller major s'aixecava del llit i començava a fer les sopes. Berenàvem de sopes escaldades tots els dies de l'any: poc oli, una mica de verdura i molta d'aigua, el brou no tacava de tan poca substància que tenia. A vegades, en passar a prop del femer, vaig veure les plomes de les gallines que els senyors es menjaven... Als vespres, en Joan Serení, que tenia la confiança deis amos i s'ocupava del control dels missatges, ens feia una mica d'escola. El feia patir veure que ni sabíem posar el nostre nom. Érem quatre o cinc. Amb ell vaig aprendre la mica de llegir i escriure que sé. No ens feia pagar res, només el carbur que consumíem cada nit, mentre fèiem la classe. A Albenya vaig aprendre de nedar: el safareig era gran, i l'aigua, que arribava de la font, la més fresca del món. Quan venia l'estiu, era l'única satisfacció que podia donar-me a la pell. Els dissabtes a la tarda partia cap al poble amb els diners de la setmana a la butxaca. La mare m'esperava damunt el portal perquè li entregàs el salari que m'havien pagat. Prenia els diners i partia a la carnisseria. La nit dels dissabtes sopàvem de frit. Fèiem una festa.
Em record d'en Biel de ca n'Abdon. Era alt i prim, llarg com un cimal d'ullastre, els ulls enfonyats, foscs, sota unes celles gruixudes ni que les hi haguessin pintat amb morques. Vivia a foravila amb els germans i els pares, devers so na Móra, a prop del camí que mena a Sencelles. El veien poc pel poble, només en ocasió d'una festa. A vegades la seva mare acudia a la botiga dels meus pares a comprar-hi una camisa, la mica de roba de davall necessària per si un dia havien d'ingressar algú de la família a l'hospital, uns calçons de fer feina... L'acompanyava el marit, el sen Abdon, en un carro. També era llarga i, vestida de negre, els cabells escambuixats, podia assemblar-se a la imatge que teníem de les bruixes. Un dia, la trobaren morta davall una porxada. S'havia penjat en una biga i portava el vestit negre de sempre, el mateix amb què venia a la botiga a comprar. No sé si va trobar-la en Biel, el fill, però tardà molt de temps a tornar al poble. No era estrany. Podies veure'l a la festa de la Pau, el tercer dia de Pasqua. Arribava a mig matí, es passava un mocador pel cap, com si fos una gorra, fermat amb quatre nusos i s'enfilava en un lledoner, ran d'una paret que separava el camí, molt a prop de les cases de Castellitx d'en Barra d'Or. S'enfilava per les branques i començava a fer acrobàcies, i salts, i cabrioles. La gent s'arremolinava sota l'arbre per veure'l. Ens recordava les pel·lícules de Tarzan. Potser reunia tants d'assistents com la missa major, bocabadats. Després de dinar -dinàvem espargits per les tanques d'albons i estepes-, en Biel Abdon era el rei de la festa damunt l'era de Castellitx. Tothom l'esperava, la seva exhibició de contorsionisme. Es retorçava el cos fins a arribar a fer un nus amb els braços i les cames. Llavors treia el cap per on menys ho esperaves. Li tiraven diners a fi que s'animàs a intensificar l'embull. Hi havia qui cridava:
-Que fací el camaiot!... Que fací el camaiot!... El camaiot era el seu número estrella. Plegava el tors, enrotllava les cames i ennuegava les cuixes. Al final semblava un embotit farcit d'ossos. L'aplaudien, mentre desfeia l'embolic. El rector Adrover, que sabia que els jocs acrobàtics d'en Biel Abdon eren una atracció poderosa, no li planyia una propina. No m'atreviria a dir que la gent acudís a Castellitx només per veure'l, però és probable que la fascinació que exercia fos quasi tan poderosa com la de la marededéu. El rector devia donar-li deu o quinze pessetes, no més. Però un any en Biel li proposà que, si n'hi donava vint-i-cinc, es mamaria la perdiu davant tothom. El rector s'esverà. Sabia que el que li oferia en Biel no era fàcil de fer.
Quan vingué la marededéu de Lluc —era el mes de maig de 1948—, férem grans festes. Recorria l'illa, d'un poble a l'altre, visitava els barris ciutadans i els llogarets. Els joves acudiren a esperar-la vora la Creu de sa Garriga, que marcava la partió entre el nostre terme i el de Ciutat. La portaren a peu, entre càntics i músiques. Havíem enramellat els carrers amb pinotells joves i garlandes de murtra decorades amb flors de paper de seda. Feren grans arcs a l'entrada del poble i recobriren la pols del trespol amb fulles d'heura. Tot el poble havia participat en l'ornamentació i a cada carrer s'organitzaren tallers. Al nostre, es féu a la portassa de son Romaguera, ben al costat de casa. Durant la vetllada es reunia la gent i es repartien les tasques: «Tu aniràs a cercar murtra als faldars de Cura, tu portaràs els tanys de llorer per aixecar l'arc, tu t'ocuparàs dels pinotells, tu...». I elaboraven els materials que servirien per a embellir el nostre espai: flors de paper, banderoles, les lletres que formaven l'emblema de la Mare de Déu i que cosien en un domàs blanc o en un llençol de fil per penjar-los als balcons i a les finestres. Els veïns treien els cossiols al carrer. En un d'aquells recipients de terrissa, la padrina Llucia hi tenia una hortènsia esponerosa que rebentava de verda. També la va treure. L'oncle Gabriel havia dirigit l'ornament de la plaça, que llavors es deia «del General Franco». Féu portar tres carretades d'esparreguera, la va esquitxar amb polsim de calç i n'enramà els carrers que hi fan la volta, com si fossin el rodal de la lluna. Llavors hi penjà flors de paper. Les havien fetes les dones, milers de flors. Em record de la madona del cafè de can Fullana —la madona guapa, li deia tothom— i la seva filia, na Damiana, abocades a la tasca. La marededéu arribà quan començà a fer fosca, voltada de torxes. Molta gent havia acudit a rebre-la, i la plaça era plena d'homes i dones, expectants. En un balcó, l'esperava un home. Havia estat feixista, un dels més sanguinaris. Es deia que havia assenyalat amb el dit alguns dels qui mataren. Poc abans que la marededéu arribàs, va caure mort, sec, com si l'hagués ferit la verga d'un llamp. Hi havia qui deia en veu baixa:
—La Mare de Déu no volia topar-se amb la mirada d'un feixista... És un miracle. Ella l'ha mort.
També se l'emportaren pel carrer dels Cavallers, costa amunt.
Em feien por les cases on hi havia hagut un mort, com si el rastre del difunt hagués quedat aferrat a les parets.
Els colors s'esfumen entre les cintes que cauen de la faixa dels cossiers. Paga la pena de dir que mai no n'hi hagué cap com en Joan Sord. Els ballava de manera impecable i es subjectava als ritmes amb extrema pulcritud. Però en Joan era sord i no sentia les músiques. Ho havia estat sempre, tan sord. Tenia dificultats a l'hora de parlar i desfigurava les paraules. Ningú no sabia de quina manera s'havia fet seus els ritmes de la dansa, ni com s'hi ajustava, ni la finor amb què s'avenia als altres. Potser en Joan era el nostre Beethoven particular. No ho sé. Hi havia un misteri secret, quasi salvatge, en cada moviment. En Joan puntejava el ball amb una exactitud capaç de commoure'ns. Li ballaven dins la memòria les músiques que mai no havia sentit, la remor de la dansa.
Vaig néixer a Algaida, l'horabaixa del dia de Tots Sants de 1940, a la casa que porta el número dos del carrer de l'Aigua. Els meus pares la llogaren poc abans de casar-se i hi anaren de nuvis. Llavors, el carrer es deia del Marqués de Zayas, perquè aquell marqués havia estat el caporal de la Falange i al meu poble havia tingut molts de seguidors. Assistí el part una vella comare: madò Putxa, que, tot d'una que posà el peu en aquella casa, féu encendre un ciri, amb la certesa que els dolors de la partera no s'allargarien mes enllà del temps que perduràs la flama. Madò Putxa vivia prop de la placeta des Sitjar i tenia una caixa de fusta negra adossada a la paret de l'aiguavés de davant. Una caixa dins la qual guardava els nins i les nines que llavors repartia a les cases que n'hi demanaven. La record, aquella caixa on la comare guardava les criatures. Madò Putxa em semblava un personatge màgic, com sorgit d'una rondalla. La imaginava atapeïda de nadons, la caixa —potser n'hi havia que tenien el cabell ros; d'altres, els ulls negres; per ventura algun tenia una llepada de bou enmig del front—, tancats sota set panys, la clau amagada en algun lloc secret.
Les campanes voltaren, aquell horabaixa de tardor, fins que vingué la fosca. A vegades mon pare em va contar que el meu primer plor coincidí amb la canticela responsorial dels capellans que davallaven del cementiri. Just acabat de néixer, m'abrigaren en un embolcall de drap i em varen portar a la botiga de queviures de madò Bet, a la casa veïna. Em pesaren en una balança que feien servir per mesurar el segó que donaven a les gallines, i me'n vaig endur els cinc quilos. Estava grassó i tenia les cuixes i els braços plens de dogues.
Crec que el meu naixement no vingué acompanyat d'altre signe, llevat d'aquell de les campanes i del de les veus rogalloses dels clergues. Però, passats els anys, un dia vaig acompanyar el pare a Ciutat i acudírem a una merceria del carrer dels Moliners en què venien a l'engròs. La senyora, dona Pilar —tenia el cabell rinxolat i les galtes vermelles—, em va preguntar quants d'anys tenia. No em record què li vaig dir. Potser en tenia vuit. Però el pare s'apressà a contestar:
—Els va complir el dia de Tots Sants.
Quan ho va sentir, dona Pilar va pegar un crit:
—Què diu, el dia de Tots Sants?
I m'ordenà que obrís la boca tant com pogués. Ho vaig fer. Dona Pilar m'observà de prim compte, i vaig sentir el seu esguard escrutador entre les dents, sobre el paladar. Llavors va dir:
—És clar que la té...
—Però, què té? —preguntà el pare.
—Té una creu al paladar —exclamà la senyora—, Només la tenen aquells que van néixer el dia de Tots Sants. És la creu de la fortuna.
—La creu de la fortuna?...
Les bruixes que m'agombolaren durant els primers anys de vida —madò Putxa, madò Bet, que em va pesar a la balança del segó, dona Pilar... — vaticinaren sempre que seria afortunat.
Per a un al·lot de postguerra que vivia a Algaida, al carrer del Marqués de Zayas número set, Randa era el petit paradís que es perdia entre somnis. Més enllà dels costers des Pinaret i Traurer, entre xiprers i buguenvíl·lees, vora una font que raja amb lentitud, entre dos puigs, quasi en una escletxa, el poble: un boldró de cases espargides pel coster fins a les garrigues. Aquell paisatge fou el meu paradís cobejat des de lluny. Com si fos el locum amoenum de la literatura medieval: l'espai idealitzat on l'home viu en harmonia amb la natura.
A devora ca nostra, dues o tres cases més avall, a l'altra banda del carrer, hi vivia una dona fadrina, n'Antònia de son Romaguera, que descendia de Randa i hi posseïa un hort de terra fèrtil que tenia empriu a l'aigua de la font. A mi em va semblar sempre de la mateixa edat, com si el temps no passàs sobre la seva vida. N'Antònia vivia en una casa gran amb finestres balconeres i unes poques empremtes modernistes a la façana que delataven, any envant any enrere, el temps en què l'havien construïda. Vivia amb un germà, no en record el nom, sempre malalt, que es passava la vida tancat en una cambra. Deien que patia del cap i que, quan s'exaltava, n'Antònia havia de tancar-se en clau a l'habitació perquè no l'agredís.
Quan arribava l'estiu, devers Sant Joan, li portaven de Randa les fruites del seu hort: albercocs, nispros, cireres... A l'horabaixa sortia al portal amb un garbell ple a vessar d'aquelles fruites, arreplegava els al·lots del carrer —en Miquel Matxo, en Corro, en Miquel Bosso, en Jaume Coent, jo, les dues de can Mut, n'Antònia i na Sebastiana— i ens convidava a menjar els fruits saborosos de Randa. I la boca se'ns aigualia, com si cada una d'aquelles fruites retingués un glop d'aigua de la font. Les terres del poble —les terres roges d'Algaida— eren magres i seques i no hi arrelaven altres arbres més que els ametllers, els garrovers o les figueres, avesats a patir les estretors. Per trobar un albercoquer o una perera havies de caminar fins a Aubenya, o, si davallaves cap a llevant, ja a prop de Montuïri, potser en trobaries devers Malesherbes, son Coll i son Mesquida, on la terra és argilosa. D'aquesta banda del terme arribava a vegades a la plaça un meló, un monoi d'alls, un cistell de pomes danieles, una síndria...
El paisatge transita per la veu que reconta les velles històries, alhora que desperta l'eco de les emocions, la sensualitat dels espais —boscos, roques, garrigues, fontanelles, muntanyes— vinculats a les primeres experiències literàries. Aquesta relació màgica del nin amb el seu entorn per mitjà de les contances que li arriben a través del relat oral és essencialment humanitzadora. I a través d'elles participa dels mateixos sentiments que suscitaren a uns altres nins, en un altre temps. D'aquesta manera s'estableix un lligam entre les diverses generacions que han habitat un mateix espai: els uneix el vincle que sorgeix de la imaginació, l'experiència del meravellós que arrenca de la terra, a vegades copiosa, d'altres avara.
A les contrades de Randa abunden les històries de misteri: un magma de llegendes i faules que participen en la construcció d'un espai que esdevé màgic, com el que segueix a les paraules amb què iniciam els contes antics: «Això era i no era...». Doncs aquelles coses que alhora eren i no eren són les que més ens atreuen. Sabem que aquesta és una terra de gegants i bruixes. Diuen que «un gegantàs disforjo se'n venia d'Alger una vegada amb una senalla de terra dalt es cap», era tan gros que l'hagueren de posar dins dues barques, un peu en cada una. Devers Cabrera, cada barca va prendre per son vent, el gegant trabucà la senalla i es formà el puig de Randa. Potser d'aquesta contança deriva una endevinalla que ens proposaven als al·lots del meu temps, com si fos una pregunta d'un test d'intel·ligència. «En quantes senalles podries endur-te el puig de Randa?», preguntaven. I la resposta: «En una que hi cabés tot». En un altre lloc se'ns diu que «és tot buit i que s'aguanta amb quatre columnes d'or», que ja n'hi ha tres de trencades i l'altra està cruixida, que «en estar rompudes totes quatre, es puig i Mallorca tot s'enfonsarà, la mar hi passarà per damunt, i serà la fi del món».9 Vindrà la fi del món... Potser es produirà una gran catàstrofe, com prediu la Sibil·la: «Mars, fonts i rius, tot cremarà».
He dit que l'oncle Jaume feia de carnisser. Un dia, durant els últims anys de la Segona República, el secretari de l'Ajuntament decidí posar un impost als carnissers, que hagueren de pagar un diner damunt l'altre, car temien que els obligassin a tancar l'establiment. L'oncle, emperò, va sospitar que aquell impost no era legal i ho va denunciar. No li feren cas i decidí acudir a la justícia. Havia guardat els rebuts, i els jutges de Ciutat li van donar raó: posà de manifest la il·legalitat d'aquell impost i obligà l'Ajuntament a tornar als carnissers els diners que de forma falsària havia recaptat. Però els diners no eren a la caixa municipal. El secretari se'ls havia embutxacats i hagué de tornar-los. Gràcies a l'oncle Jaume Janer es posà en evidència un cas flagrant de corrupció. En esclatar el cop d'Estat, aquell secretari es posà al costat dels colpistes. O potser ja hi estava des de molt abans. L'oncle fou detingut el mes d'agost de 1937 per un escamot de Falange que anà a la carnisseria, agafaren l'oncle i se l'emportaren a la presó de Bellver. La tia Antonina s'instal·là a Ciutat, a casa d'un nebot, per poder anar, sempre que fos permès, al castell i portar-li la roba neta i una mica de menjar. Un dia, quan arribà amb el paquet de roba i la senalla d'aliments, li digueren que ja no hi era, que l'havien posat en llibertat. El mataren el divendres sant de 1938 al cementiri de Porreres, vora la Creu, i el llançaren en un clot amb altra gent d'esquerra, igualment assassinada, que cobriren de calç. Quan vaig fer la primera comunió, el dissabte del Ram de 1948, la tia em regalà el rellotge de l'oncle Jaume, un rellotge de butxaca amb la caixa de plata.