Grup d'Estudis Sitgetans - 1989 - Sitges
Entremig de les fulletes planes i obertes, com vanets, ell hi veia els jardins que estimava, les avingudes cobertes d'una volta formada per les branques, els boscos plens de racons de contextura insospitada, la llum filtrada per l'espessetat del verd..., i després d'una estona mirant encuriosit el seu bosc encenia un cigar, i quan tingué més anys una pipa, i a pintar, o escriure si feia mal temps i no es trobava llatí. Aquesta contemplació sempre muda, no era única. Diferents vegades havia esmerçat bones estones precisant les coincidències de les formes que vagament ofereixen les rajoles de València amb lacticinis, o les fugitives aparences que semblen presentar els núvols. [...]
El brollador del Cau Ferrat era al que fou hort de l'ermita del Vinyet, nom femení que abunda molt a Sitges. I a quatre passes, a Vilanova, de la mateixa advocació de la Verge en diuen nostra Dona de les Neus. Hi ha un quadre al Cau que és l'absis de l'església del Vinyet, on es pot veure el brollador que sens dubte colpí les ganes de portar-lo a la seva casa Rusinyol, tot pintant.
En resum, la cambra del brollador a més d'alegre i bonica és aquella on el que visita el Cau Ferrat per primera vegada, refet de la sorpresa rebuda en entrar, ja ha copsat el caire de la casa, encara que sospita la vàlua de les col·leccions del primer pis. El curiós es troba deturat per la visió d'una massa verda, de natura indefinible al primer esguard. Es veu que és una planta de poca consistència, de vores imprecises, com si fos una garba flonja d'herba que es mogués a l'impuls d'una brisa poc bufadora. De primer sembla com si amb la seva abundor omplís tota la cambra, i un cop més a la vora es veu que no sobrepassa els límits d'un brollador de conca corba, octogonal. La planta és la capil·lera, que segons la traducció espanyola de «Medicamenta», feta per l'eminent químic català Enric Soler, en "infusió és una excel·lent tisana, més apreciada com beguda d'hivern que com remei". Essent així no cal parlar-ne més.
El dia 14 de novembre de l'any 1894 es va escaure en diumenge, però no era pas cap festa assenyalada. Malgrat ésser així hi havia carrers endomassats i s'oïa un enrenou d'aquells que van seguits d'una festassa. Era innegable que transitaven alguns forasters i es coneixia que tan poc assabentats del que passaria estaven ells com els sitgetans. De primer tot eren xiu-xius, i en creuar-se els amics, després d'unes poques paraules, tots avançaven el cap i obrien els braços, dient sens dubte que no sabien res. [...]
De fet, la processó, que després se sabé pels diaris que havia estat cívica, passà de llarg l'església, enfilà el carrer de Fonollar, s'aturà davant de la porta del Cau, i allí bandera, quadres, barcelonins i sitgetans entraren com en un temple, perquè de fet ja n'era des d'aquest moment, en instal·lar-s'hi la «Magdalena» i el «Sant Pere» del Greco, que Rossinyol havia comprat a París. Els dos quadres els portaren dalt dels tabernacles des de l'estació un en Josep Lluís Pellicer, Francesc Soler i Rovirosa, Aureli Tolosa i Joan Brull, l'altre Ramon Casas, Enric Clarasó, Eliseu Meifrèn i Ramon Pichot. [...]
L'acte de la col·locació dels quadres fou senzillíssim: es posaren a la paret, s'hi deixaren... i tota l'escollida colla se n'anà a la Torreta, la plaça que hi ha més avall del Cau, damunt de la mar, i allà, en un envelat se serví un dinar d'aquells que en deien banquet, amb "ramillete y mantecado" i tot. El menjar anà d'allò més bé, fins cap al final, en el moment en què després dels parlaments, passaren discretament els cambrers a recaptar l'import. Alguns es pensaven que es tractava d'un convit i hi hagueren algunes escenes que s'arreglaren amb préstecs sense interès. [...]
Més tard, no quedà ningú sense assabentar-se que havien arribat a Sitges els famosos Grecos, i quan en un vespre d'entusiasme s'inicià la subscripció per a aixecar el monument al gran pintor de Creta, s'obtingué un gran èxit, perquè la gent hi respongué ja que es tractava d'un amic de Rossinyol. Ha quedat fins a tal punt aquesta manera de col·locar el Greco en l'òrbita sitgetana, que diu que encara se sent a dir de vegades quan viatgers d'aquells que només pensen en la salut pregunten qui és aquell senyor de pedra sota d'una palmera. Com que ja han vist el Cau, tot seguit entenen el que vol dir: un amic de Rossinyol.
Gràcies a Déu hi havia a Sitges un fanaler que ho sabia tot, el nom del vaixell que passava, el número de la màquina del tren, com es deia el maquinista..., tot, tot ho sabia el General, com li deien. En arribar al Cap de la Vila fou rodejat per la majoria dels que per aquells voltants badaven, i explicà amb el to de tots els improvisadors que es tractava d'una processó, perquè havien encarregat atxes a La Perla. Que devia tractar-se de Sant Antoni perquè havia vist dos cavalls empolainats com el dia dels Tres Tombs i que vindria el governador i el general perquè la música aniria a l'estació. Mentre deia això, uns xicots passaven de pressa portant cap a l'estació dos tabernacles, com si fossin baiards d'ebenista després de portar els mobles. Fou un moment de triomf per a l'orador: «Ho veieu?, què deia jo?» De sobte va callar perquè passava també el sagristà, i un del rotllo va preguntar: «Per què no toquen les campanes?». El sagristà es limità a assenyalar el fanaler dient: «Aquest és el que toca campanes!»El dubte encara durava, les raons no havien convençut ningú. Se sentí el xiulet del tren, i tothom s'agombolà cap als carrers de l'estació i se sentí molt lluny una mena de soroll musical que després els diaris anomenaren «un airoso pasodoble». El xivarri harmònic s'anà acostant i arribà a la placeta central un genet portant aferrada una bandera. Era un xicotàs alt i prim, amb tota la barba, i els cabells massa llargs, negres, i en lloc de la boca s'hi veien dues peces blanques, com dues fitxes de dominó. Davant, atrafegats, dos agutzils apartaven les criatures. Al bell mig de la placeta es deturà la música, i tot tocant el mateix, el banderer canvià la seva feixuga càrrega amb un company que també muntava a cavall com el primer. També era alt i prim, encara que més proporcionat. Era el primer Pere Romeu que fou el fundador dels efímers Quatre Gats, i el segon el dibuixant Lluís Labarta. Quan aquest veié que la bandera feia el seu pes, rompé un trotet, enfilant el carrer Major, de manera que no es conegués que es volia desfer del penó capdavanter. Darrere seguia un gran conjunt de barcelonins que feien d'allò més goig, i al final, dalt de dos tabernacles endomassats, hi havia dos quadres, una «Magdalena» i un «Sant Pere», voltats de senyors portadors d'atxes enceses. Per a una part del públic encara prevalia la teoria religiosa de la festa: «No ho veieu que van a la parròquia?» «I per què no toquen les campanes?», responia una dona de l'oposició.
L'Enric Clarasó feia temps que havia decidit que era escultor, i tenia taller. Rusinyol, que ja posseïa un nucli d'objectes dignes de guarnir el que se'n deia un taller, s'arreglà amb el seu amic, i junts s'instal·laren en un lloc a peu pla del carrer Muntaner. Els escenaris on s'han representat les coses passades, que es desfan, no tenen gaire importància. De tota manera es pot recordar que era una peça on la decoració eren els mobles, quadres, panòplies i miralls. Encara no s'hi veien gaires senyals precursors del bon gust de distribuïdor que més tard tingué Rusinyol.
D'entrada es veia una gran panòplia forrada d'un drap vermell, i sobre aquest color destacava la lluïssor, un xic rovellada, d'una vintena d'espases, dagues i sabres, i al centre un mandoble de fulla flamígera. Als extrems les dues peces d'una cuirassa, entre les quals es creuaven dues espingardes, i a dalt un casc amb visera. A sota dels radis formats per les espases hi havia un parell de fusells de pedra i un de pistó.
D'aquest bé de Déu d'ostentació guerrera no en queda quasi res al Cau Ferrat definitiu. Però ja hi havia un parell de brandoneres de ferro, un penell, una grua de forja castellana, l'arca amb un escut pontifici, quinze o vint picaportes d'anella, entre ells el de Sant Cugat, dos mobles espanyols, dues arques més senzilles i la Venus de Milo, que per ser de guix ha sobreviscut a totes les vicissituds com si fos de bronze.
Aquest Cau barceloní tenia a més altres panòplies amb claus de ferrissar portes, cornucòpies, otomanes i un gran retaule que es canvià més tard per un altre més artístic que és al Cau actual. Encara hi havia més mobles, i ultra la Venus de Milo, unes quantes escultures religioses i profanes de Clarasó.