Empúries (Barcelona), 1994
Va ser una iniciació gairebé al·lucinant. L'escriptor Joan Puig i Ferreter, que formà part alguns anys de la redacció del diari, com a traductor del francès a la seva secció estrangera, escriví i publicà, després d'haver-ne estat donat de baixa a conseqüència de la vaga sindicalista durant la qual morí Miquel dels S. Oliver, una novel·la, Servitud (Memòries d'un periodista), on volia pintar La Vanguardia per dins. Tots els personatges de l'obra tenen la seva clau; vull dir que són retrats més o menys reeixits de la gent de la casa. A la meva magnífica biblioteca particular —que em fou robada totalment, en bloc, l'any 1936— n'hi havia un exemplar on cada nom suposat portava al marge, anotat de la meva mà, el del personatge real. Avui, passats ja tants anys i amb les polsegueres que hi ha hagut a Espanya, no sé pas si jo podria encara identificar-los tots, ni crec que ningú més sabés fer-ho, havent desaparegut ja del món la totalitat gairebé dels qui un dia ens aplegàvem en aquell diari.
El cert és, però, que Puig i Ferreter, de la missa, en sabia a penes l'introit, perquè es pot dir que no havia passat dels entrants de la casa. Per això la seva pintura, a estones graciosa i a estones amarga o cruel, és —i només podia ser— superficial i externa. Dins La Vanguardia ell era un senzill mariner, i encara dels que només hi anaven, a treballar i fugir, unes hores cada nit.
L'endemà, Oliver, en obrir La Vanguardia a casa seva, abans d'encaminar-se al seu despatx de l'Ateneu, on passava tots els matins, hi trobà un editorial no escrit per ell, sinó per algun irresponsable comminat per l'amo. Era una insensatesa. I poques hores després, a la tarda del mateix dia, es congriava davant de La Vanguardia una espessa manifestació popular, amb crits hostils i alguna pedregada, que obligaren a abaixar a corre-cuita les portes de ferro del carrer de Pelai. L'esvalot fou tan gros que, tot i haver fet els funcionaris de l'oficina de Godó el que varen poder per endur-se'l ben endins, i malgrat la seva sordesa gairebé absoluta, hagué esment del que passava al carrer: l'aspecte de la turba irada no en deixava cap dubte. Llavors, fora de si, volgué sortir al balcó de totes les maneres, empenyent i violentant els qui s'hi oposaven. I en veure la manifestació hostil, el trànsit parat, la rastellera dels tramvies, la multitud gesticulant amb fúria i el rebotre de les pedres contra La Vanguardia tancada, li agafà un nou rampell de follia, com li sovintejaven ja massa; i, traient-se de la butxaca un pistolet automàtic, que tenia la dèria de dur a sobre, sempre carregat, l'encarà a la gentada. Va ser un miracle que ningú del carrer no se n'adonés; l'esglai dels qui el voltaven fou, però, tan gran, que, sense consideracions de cap mena, li prengueren l'arma i l'entraren per força dins el pis. Godó es va tancar al seu despatx, sense voler veure ningú, cridant i desfogant-se com una criatura rebeca; i els manifestants, després d'esbravar-se també i de veure comparèixer un escamot de policia, es dispersaren lentament, mentre La Vanguardia tornava a entreobrir les portes.