Ajuntament d'Argentona (Argentona), 1992
Cançó dels tres homes d'Argentona que van anar a mar
Tres homes d'Argentona,
al temps de la calor,
-Anem a mar!-exclamen,
que és tan retornador.-
Es deien (tres persones
que tots en feien cas)
el Nofre de l'Antònia,
el Saberut i el Nas.
L'un va portar una ullera,
l'altre un parell de pans,
i l'altre un tros de vela
i cues de llibants.
Dessota un pi de platja
reposen del fadic;
la mar s'emplomallava.
i es bellugava un xic.
I la cançó que canto,
la tan gentil cançó
dels tres que a mar anaven
al temps de la calor,
contant mil aventures
hauria entretingut,
i duraria hores,
com prou hagués volgut,
-en lloc d'acabar ara
tan aviat, de cop,-
no fos que ells s'embarcaren
tots tres en un esclop.
A aquest racó de privilegi, per ésser tan a la vora del poble, hi anava sovint. Amb el mestre senyor Burniol, que ens hi portava de tant en tant per tal que alliberéssim la sobrecàrrega d'energia pròpia de l'edat jugant, saltant, esbatussant-nos, tant li fa. I una vegada apaivagats els ànims i sadollada la set en aquell doll d'aigua cristal·lina que brollava a dojo de la penya i que formant un petit rierol s'escorria vers la riera, esterrejar-nos en la catifa d'herba, xipollejant amb l'aigua o divertint-nos de qualsevol manera. Alguns jorns, també hi anàvem sense la tutela del mestre i llavors les nostres intencions i divertiments tenien un altre caire per cert no massa pacífic. Ens enfilàvem als àlbers i alzines per abastar nius, per trencar branques, o bé per a jugar a guerra, i més d'una vegada algun de nosaltres se n'havia anat a casa amb un ballaruc o trau al cap, per efecte d'un encertat cop de roc.