Aixernador Edicions (Argentona), 1993
L'Albufera i altres coses
Al capvespre, l'Albufera m'oferí una visió fantàstica, plena d'una llum rogenca. Però, tot anant cap a Sueca, vaig girar la vista i tot el que havia vist de bonic se'n va anar en orris. Pètries moles de ciment, que fan de cases, altes i mediocres, serveixen de galliners humans, sense cap mena de protesta. Alguna persona de veritat, en trobar-se enmig de barris plens de gent i de porqueria, s'hi sent perduda. És normal. L'Albufera és obra de la naturalesa. Els edificis de l'altra banda són obra de l'especulació de l'home d'avui. Arquitectes i urbanistes han canviat d'amo. Abans treballaven per al poble, avui només per la moneda. (Cal dir, això és clar, que hi ha excepcions, com en totes les coses.) Sobre la lluminositat d'aquest indret del País Valencià han passat, durant quaranta anys, ombres tenebroses. Recordo aquells arquitectes-artistes del GATCPAC (Torres Clavé, Fàbregas, Sert, etc.) que amb l'aprovació del Govern de la Generalitat, durant la II República, havien assenyalat, i en molts casos demostrat a través del funcionalisme més estricte, com es podien fer construccions populars a la costa mediterrània, tenint en compte el paisatge i els seus habitants. La carrera podia donar diners, però, a més, hi havia una tasca social al servei del poble. A l'Albufera, claror lluminosa. Al seu mateix costat, ombra. Voldria que el doll de llum que reflecteix aquest paisatge ens assenyalés els camins i les obligacions que en aquests moments tots tenim per arribar a un final, discret però honest, en la reconstrucció de la nostra terra. Però temo que, aquesta llum, molts no l'han vista, enfosquits encara els seus ulls i els seus sentiments per la tot just passada tenebra i per les ombres dels seus descendents.