Generalitat de Catalunya - 1990 - Barcelona
Oda al President Companys
El teu exemple es dreça com un cim:
sentim bullir la sang dintre l'abisme,
i tot té la sortida en aquell crim,
tan odiós, dels nazis i el franquisme.
Però a la vida no hi ha solc prou tort
per a barrar el barranc d'aquell mal dia:
la terra venjarà la teva mort
i amb l'ombra passarà la tirania.
D'un mar, en surten cent. La claredat
avança. El pensament de tots empunya
la teva imatge de Llibertat,
del teu esforç pel Fur de Catalunya.
Lluitem en la certesa d'ensorrar
tot imperialisme castellà!
A Lluís Companys
Era el moment de les tenebres
quan llum no vèieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d'amargues menes de morir.
Els grans Traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
—Véns i et perdem— deien en veure'l
la mar i l'aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
va de la mort al negre avenc.
Amb posat d'ira «Viva España!»
escopí un noi escardalenc.
Del poble clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l'eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, president.
La mort m'espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sina.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m'heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.
Tot peresós, el sol d'octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: —Foc!
que, eixit d'un rengle, donaria
l'oficial, rígid i groc.
I en encetar-se'n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: —Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d'ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d'ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.
Al president Companys
No digueu que ell és mort —no mor l'alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit—,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.
No digueu que ell és mort —la mort és cosa
dels homes sense rels a l'Infinit—,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l'herba sobre el pit.
No digueu que ell és mort —la Mort seria
perdre's en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l'aferra,
no podem dir que és mort—, ell s'ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu...
La veu i la sang
La seva veu ha desistit tot d'una,
la seva sang ha quallat en Déu.
Adéu la veu, adéu la sang, adéu!
Passa de sol roent a inerta lluna.
La sang, rosa de mort, vessà i florí
en odi i solitud abandonada,
i s'estronca la font, cessa l'onada
d'una sang que enardia com el vi.
I aquella veu, Lluís Companys ¿on era
—melodia de l'himne o del lament—
vestint el pensament ànima ardent,
tumult joiós de passió i quimera?
Aures i ocells deserten el pollanc
destralejat adés i eixut de saba.
En Déu finí, resta, recomençava
l'altiva veu, la generosa sang.
No fou la Piadosa que s'atarda
en la suprema nit sense matí,
sinó l'àvol esclava del botxí
i bagassa del Mal, fera covarda.
La Pàtria —tota gent i cada llar—
sols a mitges vivent en l'esclavatge,
rebé en son cor el miserable ultratge
i s'estremí de la muntanya al mar.
I ara, Lluís Companys, augusta cendra,
en el silenci fervorós i actiu,
tu servaràs les brases del caliu
fins que l'antiga flama torni a prendre.
Adéu, lívida sang, paraula llunya!
Salve, vívida sang, veu immortal!
Sembra la mort el naixement més alt
del president etern de Catalunya.