Edicions Destino - 1975 - Barcelona
De retorn de Madrid, Dalí divagà un quant temps en el cul-de-sac del cubisme i inicià tímidament els altres «ismes»; havia de pagar fatalment el seu tribut a l'època. Aquesta etapa fou potser la de més gran confusió mental de la seva carrera. Fou una època tronada i miserable: topades amb el notari, disgustat pel fracàs de Madrid; conferències a Barcelona, conferències molt salades, abracadabrants, en les quals no deixà res per verd; una vida sensual complicada, impertinent i frenètica. En aquella època Dalí semblava un lleopard famèlic. Però tot això eren simples inflors de joventut, que passarien fatalment. I, en efecte, sempre que en el curs d'aquests anys s'expressà amb sinceritat autèntica aparegueren de seguida les seves qualitats de dibuixant al servei del seu descobriment: del descobriment del paisatge de l'Alt Empordà, que ha estat, és i serà l'obsessió de la seva vida. Sobre aquesta base inicià els primers tempteigs de les seves grans síntesis posteriors, realitzats amb una precisió prodigiosa, amb un lúcid realisme. Quan nosaltres, els empordanesos, veiérem aquella tartana posada sobre el pla dilatat, sota la volta del cel net, esbandit, lluent i immens, constatàrem que el nostre pintor ens havia nascut — el pintor que havia descobert i comprès (tan bé com un pagès de la terra) el nostre país.
A partir d'aquest descobriment, Dalí ha posat aquest paisatge en totes les obres que fins ara ha fet. Es pot assegurar, a més a més, que, d'aquest paisatge, ja no se'n podrà separar mai més, perquè aquest és un element de la seva formació, que està pastat en ell mateix, en la seva real naturalesa. Més endavant, i per raons naturalíssimes, cregué que s'havia d'especialitzar en un rodal concret d'aquest paisatge, i sens dubte creient que la marina de Cadaqués en formava l'alcaloide més pur, més esventat, més lineal i més sintètic, s'hi establí. Així, convertí Cadaqués, i encara més especialment Portlligat, en la companyia inseparable de totes les grans composicions que en els últims anys ha fet. És un paisatge en verd gris, d'oliveres i vinyes i llistó sec i la geologia dels llécols pirinencs de color de plom, sobre els quals la llum flota com una bava de cargol tornassolada i prima. Si l'Alt Empordà és impintable, aquest rodal de la marina de Cadaqués sembla, encara, més estèril. No té color, tot hi és lineal i estricte, sec. Esventat furiosament per les arriades del nord, el seu aire arriba a limpiditats superiors a la de les terres empordaneses. Els miratges de l'acostament de les coses s'hi donen constantment. És un paisatge que us envaeix d'una corporeïtat immediata que us para en sec. Tota la pintura de Dalí precisament està afectada del miratge de l'acostament—per la tendència del paisatge a envair-vos, a aproximar-se als vostres sentits, a fer sentir, a través d'un xoc que de vegades és literalment físic, la seva presència. No és un paisatge lànguid i passiu, que es deixa mirar amb una displicent indiferència, tocat d'un instint de fredor separativa. És, al contrari, un exabrupte que us ve a torbar, cordial o brusc, que se us fixa en la pupil·la i ja no en podeu prescindir. El miratge de l'acostament, de la invasió, creat pel fenomen meteorològic tantes vegades al·ludit, no solament constitueix l'esperit de la terra d'aquest rodal, sinó que és un element importantíssim en la pintura de Salvador Dalí. Ell tracta també de fer una pintura envaïdora, aclaparadora, una pintura que s'acosta, triomfal i present. Obeeix el genius loci del país.
Quan arribàrem a les terres baixes de València es posà a ploure a bots i barrals. Hi hagué moments en què la carretera passava entre enormes espais d'aigua. Tot semblava inundat. La terra s'anava tornant tova, cada vegada més plàstica. Feia angúnia. Finalment, arribàrem a Sueca. Vaig deixar l'equipatge a l'administració dels autobusos i, demanant demanant, vaig arribar davant d'una casa a la porta de la qual hi havia una placa de llautó que deia: «Juan de la Cruz Fuster. Abogado»). Jo regalimava aigua: moll com un ànec, em sentia aclaparat per la misèria líquida.
Havent trucat, em vingueren a obrir. Em vaig trobar davant d'un home jove, més aviat flac, vestit sumàriament de gris, una mica crispat de cara, els ulls sortits darrera d'uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella expressió que volem donar entenent quan parlem d'una cara de pomes agres.
—El senyor Fuster?—que jo vaig dir.
—Per servir-lo... vós sembleu...
—Sí, el mateix. Deixeu-me entrar, si us plau. Us he vingut a veure, però no sé pas si aquest és el dia més ben trobat per anar per les cases. Perdoneu-me! Tinc fred, i aquesta pluja em té aclaparat.
D'entrada, em semblà que la cara contreta i estirada de Fuster, l'escassa hospitalitat d'aquelles faccions, era una conseqüència normal de la situació meteorològica—d'aquella pluja que anava caient feia tants dies sense parar, i que a ell, com a mi, l'empipava. Em féu l'efecte que tenia a la cara la molèstia habitual del meridional davant de l'excés d'aigua.
Ho vaig trobar natural.
Entràrem en els típics baixos d'una casa valenciana: una sola nau, i sobre la paret de la dreta dos envans que no arribaven al sostre, formant un reduït compartiment on tenia el seu diguem-ne públic despatx: una taula plena de papers, unes prestatgeries amb llibres de totes mides, desordenats, diaris, revistes, unes cadires i un tocadiscos que en aquell moment, i sota la mirada d'un jove molt ben vestit i de faccions pacífiques, plenes i correctes, reproduïa una música de Vivaldi. Fuster interrompé el disc i em presentà el seu company.
— Josep Palacios, estudiant, autor d'un llibre de poesies, «Les quatre estacions», molt notable.
Josep Palacios em semblà un jove discretíssim, molt mesurat en la seva manera de parlar, més aviat eixut de paraules, d'un entregent molt agradable.
Joan Fuster és un home jove. En el moment d'escriure aquestes ratlles ha fet quaranta anys. La seva obra ja és considerable. I ho és sobretot perquè Fuster representa un to nou en la nostra literatura. La seva formació humanística és perfectament compatible amb una admirable i fonamentada llibertat de judici i de valoració. Però, per si això no fos prou, Fuster representa una nova mentalitat. No és un valencià estricte, ni un català de València, ni un valencià catalanitzat: Fuster és un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística, però un element no passiu, somniador i romàntic, com algunes persones així s'anomenaren, sinó actiu i actuant. Aquest és un fenomen extremament important, implica una mentalitat fins avui desconeguda, és un estat d'esperit que, si les coses han de seguir el seu camí positiu, serà, en el futur, el pensament general.
Parlàrem llargament, i, com que entre aquells dos envans es tenia una idea molt vaga del món exterior i Fuster crea de seguida un ambient directe i amical, em vaig sentir molt recollit i confortable. De seguida vaig fer un descobriment: vaig veure que la cara d'escàs humor que feia Fuster en el moment d'obrir-me la porta no era pas produïda per l'excés d'aigua constatable en el rodal, sinó que era la seva cara habitual — natural. La cara de Joan Fuster sembla tenir un vèrtex: el vèrtex dels seus ulls sortits, que mantenen tibants i estirats tots els teixits de les seves faccions i fins i tot els lligams del coll, que té notòriament crispats. Aquesta crispació general li dóna un estat de presència molt visible — una presència caracteritzada per una agudesa inquieta, nerviosa i apassionada. És la mateixa cara que de jove tenia Trotski — penso. La mala cara que presenta Fuster sembla tenir per origen la seva activitat interna. No és pas això, és clar, però ho sembla.
I aquest fou el meu primer contacte amb Fuster, l'inici d'una relació que des del meu punt de vista s'ha mantingut en una creixent curiositat. Conceptuo l'aparició de Fuster en la nostra àrea lingüística com un fenomen considerable. Si a les illes F. de B. Moll ha estat el primer element pràcticament integrador, a gran escala, de la nostra àrea lingüística, Joan Fuster ho ha estat — i ja veient les coses des del punt de vista polític — a València. Aquesta és la feina decisiva que hi ha a fer: crear la unitat de la nostra àrea lingüística. La finalitat única — encara que sovint inconscient — de l'anomenat renaixement català no és més que aquesta.
Salvador Dalí i Domènech nasqué a Figueres el 13 de maig de 1904. Té, doncs, en el moment d'escriure aquestes ratlles (maig 1958), cinquanta-quatre anys. El seu pare fou el senyor Salvador Dalí i Cusí, natural de Cadaqués, advocat i notari. El notari Dalí fou un jurisconsult molt expert i de gran anomenada. Exercí sempre a Figueres, on arribà a ser una figura conegudíssima no solament a la capital, sinó a tot l'Empordà. Abans de jubilar-se, durant una llarga temporada, fou el notari més antic del Col·legi del Principat. Una vegada jubilat, es retirà al Llaner de Cadaqués, on passà els últims anys de la seva vida vivint en casa pròpia, cultivant un hort, practicant la religió catòlica i discutint amb el seu fill, de vegades en forma vociferant, aquelles petites diferències que pel fet de formar part de generacions successives solen discutir pares i fills, protagonistes com són de la llei d'acció i de reacció que sembla presidir les relacions humanes.
La mare del pintor, la senyora Felipa Domènech, morí jove. La senyora Dalí, nascuda Domènech, fou la germana del senyor Domènech, que regentà amb gran honorabilitat i gran discreció la centenària Llibreria Domènech de la Rambla del Centre de Barcelona. No crec que es pugui demanar, en la història d'un pintor que primer féu tanta forrolla en l'avantguarda revolucionària i ara la fa a l'avantguarda reaccionària de l'art, un primer establiment més burgès i més ben posat. D'això, en diem ésser de bona casa.
Esperit essencialment previsor i familiar, el notari es preocupà, des del primer moment, de l'avenir del seu fill. Una vegada establert que Salvador seria artista, considerà necessari revestir la professió que anava a emprendre de la màxima seguretat.
—Què és un artista?—preguntava el misser als seus amics del casino. I ell mateix es contestava que ser artista és no ser res o si de cas molt poca cosa. No és tan sols una carrera. És una activitat incerta i vaga, d'una seguretat indiscernible, d'uns resultats sotmesos al problematisme més displicent i inaferrable.
Un bon dia, però, vingué en coneixement — gràcies a informacions donades potser pel pianista Monturiol o potser per Gabriel Alomar, que llavors era catedràtic de llatí a l'institut de Figueres — que l'Estat donava títols d'artista, que prèviament reintegrats podien donar accés al sosteniment d'un pressupost certament modest, però real. Per a l'obtenció d'aquests títols hi ha l'escola oficial, l'Acadèmia de San Fernando, radicada a Madrid, les pensions a Roma, etc., i en definitiva un escalafó professoral inscrit en la comptabilitat de l'Estat. [...]
I així el futur artista es traslladà a Madrid, on, instal·lat a la clàssica casa de dispeses, es disposà a fer l'examen d'ingrés que en aquests casos és habitual. Sembla, però, que el dibuix que com a treball
pràctic presentà al tribunal tingué una tara definitiva: el dibuix — sigui per inadvertència o pel que sigui — fou realitzat sobre un paper no reglamentari, exactament massa petit.
— Jove, s'ha equivocat de mida — li digué el bidell de l'establiment—. Vostè no passarà...
— I en efecte: fou suspès i rebutjat.
Els arqueòlegs i historiadors més atents tenen l'opinió que l'illa no conegué el paleolític. Del neolític, hi ha ben poca cosa. Els descobriments d'Ercole Contu a Monte d'Accoddi ha estat una obertura sobre aquesta època. Després, apareix l'eneolític, que serà per una llarga durada la civilització més rica i memorable per a nosaltres: la dels nurags, les torres còniques que, com heu vist, condicionen i caracteritzen el paisatge de l'illa. En tenim cinc o sis mil en ruïnes.
Arqueòlegs i antropòlegs han demostrat documentalment que les costes foren habitades per gents primitives. Els cranis de les estacions són de raça mediterrània. En la vida de les tribus primitives de la costa d'aquest mar, fou la consciència de clan la força primera de llur existència. Més tard, els hebreus, atribuïren al «nom» una significació transcendent, gairebé màgica, com a conjunt de les tradicions i els lligams que fan de la tribu un poble diferenciat. Aquests clans no tingueren altre remei que ésser guerrers. S'entredevoraren ells amb ells. De vegades, potser vingueren del mar -foren pobles del mar. La presència, en la majoria d'estacions arqueològiques d'objectes de ceràmica dita de campana és de probable provinença ibèrica. Els talaiots rodons de Menorca són semblants als nurags. Conec els treballs sobre els talaiots de Menorca del professor Kesser, de Colmar, i del senyor Camps Mercadal. Són admirables. Com a expressió arquitectònica les barraques menorquines són molt acostades a la piràmide de Monte d'Accoddi. Els objectes de bronze i de marbre de les nostres estacions tenen sovint, com els de moltes illes egees, caràcters anteriors a la civilització de Micenes. Comprendreu: l'existència d'una cultura bàsica, fonamental, mediterrània, m'interessa enormement. Sospito que a vós us passa igual...
-Perfectament.
-Nosaltres -vós, jo- som ciutadans del món: la nostra pàtria és el Mediterrani, la nostra passió és el nostre poble. Tota la resta és secundària.
-El que dieu em sembla exacte.
-La civilització mediterrània. ¿és la dels nurags sards, dels talaiots de Menorca, de les estatuetes arcaiques? Ara es comença d'estudiar.
El cas és que aquesta enorme quantitat de nurags que anem trobant ens posen davant una civilització molt important. Es troben pertot arreu, sobre puigs i a les planes, formant sovint cadenes continues, l'un en vista de l'altre. De vegades no es presenta com a torre aïllada, sinó que forma amb els nuraguets petits que té al voltant una espècie de fortalesa. La torre principal -el mascle dels castells medievals- es lliga a les construccions més petites amb nurags. Geomètricament, el nurag és perfecte: una torre cònica de dos o tres pisos feta amb pedres molt grosses (megàlits) sense calç. Cada pis és una sola cel·la coberta amb una falsa volta, típica de l'evolució de l'arquitectura trilítica -el tresor d'Atreu. El gruix de les parets és tan enorme que sovint s'hi forma una rampa helicoïdal que uneix els diversos pisos. Entorn dels nurags sorgiren petits pobles amb habitacions circulars amb una arquitectura semblant. La barraca circular dels pastors d'avui obeeix a les mateixes idees. La meva suposició és que aquesta civilització durà uns dos mil anys. Aquesta duració és indiferent. L'important és constatar que a Sardenya, com a les Balears, com als monuments megalítics de Malta, com als de Líbia, hi trobem característiques anàlogues en estadis d'evolució distints. L'aïllament d'aquells pobles féu evolucionar l'arquitectura en forma, diríem avui, comarcal -però el fet crea la convicció que aquells pobles foren branques del mateix arbre.