Edicions Destino (Barcelona), 1970
És legítim de suposar que a Frankenthal el senyor Miquel conegué Enric Vincke, d'Osnabrück, també empleat a la casa Bender, que hi féu una positiva amistat i que d'aquests contactes nasqué la societat Miquel i Vincke. És possible que Paul Meyer, que trobarem de seguida, fos també un altre empleat de la mateixa firma.
Així, doncs, l'any 1900 fou el de l'aparició de Miquel i Vincke, societat que fou creada principalment amb diners de l'oncle Xurri, ja totalment lliurat a la fascinació comercial, a la vitalitat i a l'empenta del seu nebot Joan Miquel. L'any següent (1901) el títol social sofrí una ampliació i s'anomenà Miquel, Vincke i Meyer, perquè s'hi afegí l'altre empleat de Frankenthal que al·ludírem fa un moment. Aquesta societat demostrà tenir una capacitat d'expansió impressionant. Sortida pràcticament del no-res, el seu volum agafà unes dimensions extraordinàries. El 1910, data de la mort de Paul Meyer — que morí al Japó en el curs d'un viatge comercial per l'Orient llunyà — aquesta empresa era la més important de la indústria del suro a la Península — Portugal, s'entén, inclòs. Tenia (a Palafrugell principalment) més de mil obrers i produïa més d'un milió de taps el dia, fabricava discos de suro natural i posseïa la millor instal·lació coneguda en qualsevol país per a fabricar paper de suro per a l'embroquetat de les cigarretes, que llavors era, en els països capdavanters, un producte extremament curiós. Fou aquesta fàbrica i en aquest moment el que representa la decadència definitiva de l'artesanat del suro i l'entrada en la industrialització.[...]
El dia que a Palafrugell se sentí per primera vegada a les sis del matí — llavors es començava a les sis del matí — el corn de can Joanet Mario (nom que el poble donà a la fàbrica que com a primera personalitat havia creat Joan Miquel) quedà pràcticament debolit el període que Dom Pérignon, amb els seus vins escumosos, havia iniciat a Champagne feia un segle i mig. Jo he viscut en la meva època i en aquest país, una revolució profunda: ha estat aquesta.
Aquest és el món immediatament anterior sobre el qual, en certa manera, recolzen els estudis carolingis del senyor Abadal. Després hi ha el que naturalment es desprèn de l'etapa carolíngia, o sigui pròpiament el món del romànic. Sobre aquest període ha escrit un llibre molt treballat — entre molts altres estudis impossibles de citar en aquestes planes — extremament suggestiu i que ha tingut la virtut d'esdevenir un clàssic de la nostra literatura. És el llibre titulat «L'abat Oliba, bisbe de Vic, i el seu temps». Aquest llibre, del qual s'han fet tres edicions, que té una gran amenitat, és una mena de vast affresco sobre el qual es mou tota aquella Catalunya que naixia al caire de l'any 1000 sota la impressionant presència d'aquell gran home que féu tantes coses i tan ben fetes, fins a l'extrem d'haver estat anomenat, en morir, pels monjos de Ripoll i de Cuixà, en l'encíclica mortuòria que n'escriviren, «pare de tota la pàtria». Abadal ha escrit un llibre deliciós, d'agradable lectura, sobre l'abat Oliba — abat de Ripoll i de Cuixà —, fundador de Montserrat, bisbe de Vic.
No cal dir-li que vaig estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. En aquesta Facultat vaig tenir la sort d'ésser alumne de Joaquim Balcells, professor de llatí, traductor de Lucreci, aquell animador genial, que em tingué una estimació de pare i que, perquè em conegués Meyer-Lübke, se'l va endur al seu mas d'Alforja i va mantenir-hi a ell i les dues enormes i voraces matrones de la seva dona i la seva filla durant moltes setmanes, en els anys de la primera postguerra, en l'època de la més profunda crisi monetària alemanya. A l'Institut d'Estudis Catalans vaig ésser deixeble de Massó i Torrents en occità antic; de Nicolau d'Olwer, en baix llatí; a la Fundació Bernat Metge, vaig fer els cursos de grec amb Carles Riba; a la Facultat, vaig aprendre les primícies del basc amb Odón de Apraiz; de l'àrab, amb Maximiliano Alarcón, i de toponomàstica i fonètica, amb Josep M. de Casacuberta (que aleshores encara feia el servei militar i un dia es presenta a la Universitat, distretament, amb ros de soldat i americana de paisà). Érem en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, i, com sigui que els exaltats ens preparàvem per prendre part en un alçament de Macià, vaig escapar-me per pocs minuts d'anar a passar una llarga temporada a la Model i vaig passar a França. L'estada d'un any a Montpeller em va marcar per tota la vida, car hi vaig tenir com a mestres dos lingüistes de primera qualitat: Maurice Grammont i Georges Millardet. També visitava a casa seva Josep Sebastià Pons, el gran poeta, i d'ací l'amistat que benèvolament va donar-me. L'any següent vaig anar a Madrid i vaig fer la tesi doctoral; hi vaig estudiar amb Menéndez Pidal i Américo Castro. L'altre any, vaig anar a Zuric, on vaig seguir els cursos de Gauchat, de Steiger, de l'indòleg Manu Leuman i l'arabista Herx von Wyas, i sobretot de Jacob Jud, que entre tots els meus mestres és el que ha tingut una influència més permanent damunt meu i el que va persistir més a guiar-me, per carta, després de perdre'm de vista. I encara va venir mig any a París, on estudiava amb Oscar Bloch, l'etimologista francès, aprenia el rus amb Paul Boyer, el romanès amb Mario Roques i l'indoeuropeu amb Antoine Maillet, a qui vaig tenir la mala idea de dur una carta de l'Estelrich (de presentació), a conseqüència de la qual va trigar moltes setmanes a fixar-se en aquell jove català, "probablement tan lleuger com el seu presentador".
Pompeu Fabra? És l'únic mestre que, entre tants com us n'he citats, he deixat d'anomenar, però ell fou el comú denominador de tots aquells anys i de molts anys després.
Nascut a Barcelona el 1905, Joan Coromines té, en el moment d'escriure aquestes ratlles (estiu de l'any 1961), cinquanta-sis anys. És un home alt, corpulent, vital, un admirable espècimen humà. Presenta la indefectible panxeta de l'home que ha arribat a la maduresa de la vida humana. El seu entregent és benèvol i lent, una mica reservat, comprensiu, desproveït de l'arrauxament meridional. La maduresa dels seus anys és perfectament compatible amb el seu formidable rendiment de treball. Jo tinc la impressió que és l'home que treballa més d'aquest país — que treballa d'una manera segura, compassada i llarga. El lector que hagi passat els ulls per aquesta notícia, que tingui un coneixement, per petit que sigui, del Diccionari, que conegui, encara que només sigui de referències, el que ha escrit i elaborat, potser es preguntarà, com jo mateix m'he preguntat moltes vegades: ¿és compatible la vida humana amb tot el que Coromines vol abraçar? Si arriba a cap sense defalliments físics, deixarà una obra immensa, utilíssima, formidable. Que Déu conservi la salut i la vida a aquest català de primeríssima categoria, tan important!