Edicions Destino - 1972 - Barcelona
En el curs d'aquests últims anys he parlat moltes hores amb Josep S. Pons a la casa que es construí al Bulés, als afores immediats d'Illa del Riberal, que el vell Maillol volgué estrenar. Aquestes converses han estat per mi una de les amenitats d'aquests anys d'isolament i de resclosit decretat pel finisterrisme peninsular. No penso pas que Pons i jo tinguem el mateix temperament ni la mateixa manera d'anar tirant. Ell es compara a un ocell tranquil que vola només entorn de la torre gran de Serrabona i diu de mi que sóc un dofí negre i blau del Mediterrani. Una mica exagerat, com totes les coses que diuen els poetes, però, en fi, a causa potser de la mateixa diferència temperamental — exterior al capdavall —, sempre ens hem entès com dos petits propietaris rurals. En realitat, estem lligats, a fons, per coses importants: potser per un idèntic gust de la llibertat.
Aquella reunió de l'hora baixa se celebrava al Cafè Continental, que era un magnífic i dolcíssim establiment situat a l'encreuament de la Rambla i de la plaça de Catalunya, en el lloc — si no vaig errat — ocupat pel Banc de Biscaia actualment. Era una penya de persones joves que feien una revista anomenada precisament "La Revista" o la Revista de López-Picó, com se solia dir habitualment. No es pot negar la virtut que tingué permanentment López-Picó per a convertir en soporífer i tebi tot allò que tocà o en què intervingué. En aquest cas, ni la força considerable de Joaquim Folguera no pogué evitar les conseqüències d'una vocació tan explícita i ferma. Estic parlant ara
concretament de les planes de "La Revista", de les lànguides, soporíferes, desmaiades, descordades pàgines de "La Revista", que queien de les mans per la simple ineluctabilitat de les lleis de la gravitació i sempre fent les excepcions que són del cas i que exigeix la correcció. També cal no confondre aquelles planes amb les anomenades Publicacions de "La Revista", remarcable empresa editorial que mereix un gran respecte, perquè en el seu catàleg es troben algunes coses positives — entre altres, els primers llibres de Riba, crítica i poesia. Aquesta empresa editorial tingué un horitzó molt més vast i obert que el de la publicació periòdica, i això n'explica probablement el remarcable interès.
Ara bé: la tertúlia de "La Revista" era molt menys desmaiada, de molta més amenitat i molta més passió que el paper que publicava intermitentment. A part de López-Picó, Riba, Folguera i Obiols, que eren els quatre puntals de la casa, hi solien assistir Ferran i Mayoral, el pintor Aragay, Martí Esteve, de vegades Joan Estelrich i, per l'amistat que tenia amb Folguera, de vegades s'hi deixava caure Manolo Hugué, que anava a la recerca del cafè amb llet de l'esmorzar que li permetés d'arribar al dinar que faria a la matinada al Lion d'Or. Manolo feia moltíssima gràcia a Riba, que el trobava molt divertit. Potser també hi vaig veure, poques vegades i sempre d'una manera obliqua i d'esquitllentes, Josep Maria Capdevila.
Ens dirigírem al Círculo Mallorquín, o sia Ets Círcolo per llegir els diaris que havien arribat amb el correu matinal. en aquella l'establiment era gairebé buit i feia aquella olor de fum de cigar havà refredat que exhalaven els casinos provincials importants. [...] Entràvem a la casa, pujàvem unes amples, solemnes i encatifades escales i arribàvem a la biblioteca, que era al pis més alt. Aquesta biblioteca contenia uns grans armaris envidrats, plens de llibres grossos i relligats a prova de bomba, absolutament i hermèticament tancats.[...]
Fou en aquell local que Estelrich em presentà el senyor Joan Alcover, que llavors era –emmudida la lira de Costa i Llobera per íntimes necessitats de gravetat i misticisme- la personalitat literària del país socialment més reconeguda i admirada.
El senyor Alcover era llavors relator de l'Audiència Territorial de Palma. Acabat el seu servei matinal, pujava a l'indret de la premsa per tal de passar la vista sobre "La Vanguardia", que llavors era dirigida pel seu íntim amic Miquel dels sants Oliver, que ha deixat a totes les persones que el tractaren un record tan humà i tan apreciable. Alcover era probablement l'únic soci del Casino que passava pels seus locals en aquelles hores intempestives. Feta aquesta feina tan agradable –estimava molt Oliver-, se n'anava a dinar. I cada dia feia el mateix, perquè era un home d'una vida molt metòdica i ordenada. Durant la meva estada a Palma, vaig tenir ocasió de parlar, diverses vegades, amb el senyor Alcover en aquell lluminós raconet.
Era un home d'estatura més aviat petita, però no tenia pas aquella mobilitat de fura que de vegades tenen els homes petits. Més aviat era parsimoniós, atent i lent, anava admirablement ben vestit –invisiblement ben vestit-, era un senyor correcte, polit, fi. Llavors ja tenia anys, però no havia entrat, encara, en la devastació de la vellesa: les seves faccions, els seus moviments, la seva sòbria gesticulació, es mantenien animats i vius. Tenia els cabells molt blancs, una barbeta exquisida i maurina, un bigoti d'una qualitat de buata i una lleugera calvície –no total- d'un rosat lleuger. Els retrats que solen circular d'aquest senyor no tenen gaire a veure amb l'home que coneguí. En els seus últims anys s'arrodoní una mica, i l'aspecte d'home ossat i flac dels seus anys madurs s'acolorí lleugerament. Aquesta transformació pot, amb l'edat, produir-se. El cert és que en aquella època tenia un aspecte tan pulcre i normal que tendia al bibelot i de vegades semblava un conillet blanc polidíssim. No vestia pas, certament, a l'última moda: s'havia aturat en el moment que semblà dominat per la figura del seu gran amic el senyor Antoni Maura: coll d'aletes, corbata d'una qualitat densa, punys rodons –els punys rodons de 1909- i sabates de xarol. L'única innovació perceptible era la bufanda, que portava admirablement adherida al coll, sota l'abric. L'abric era d'un color gris plom, amb un braçal negre. El barret era un barret llonguet gris clar amb una cinta blau marí obscura que feia una admirable combinació amb la barba maurina. I els guants de pell, que semblaven acabats de sortir de la capsa com tot ell mateix.
No crec haver trobat mai en una casa forastera i l'acolliment que m'oferí aquella casa. Blasco era un home simpàtic: una simpatia grossa, de gra gruixut, grollerot, que us arribava a la mateixa pell de l'os. A més, la cultivava amb la mateixa atenció amb què es pot cultivar un test d'hortènsies o de geranis. Era un home alt, imponent, la còrpora enorme -un cos que desplaçava aire-, el cap de cíclop madur, ja una mica rar de cabells, però de faccions acusades, tocades per la llum i l'ombra, àvides, potents, d'una riquesa escultòrica fascinant, dels millors temps del realisme antic. Portava un bigoti retallat que grisejava. Tenia uns ulls negres, brillants, envellutats, però ja immersos en un punt de limfa aquosa, voltats, sota la parpella inferior, d'anelles morades, entre la pell terrosa del pla dels pòmuls. L'aspecte general, potser, era de fatiga, però era una fatiga que es veia a través d'una nerviositat permanent -nerviositat que, si s'esqueia, podia arribar a l'exaltació franca. La seva nota, en el diapasó vital, era més alta que la nota vital normal.
Així, doncs, quan parlo de l'obra literària d'aquest autor, ho faig pensant en les seves narracions valencianes. L'etapa de la seva vida en el curs de la qual foren elaborades fou la més dramàtica, la més assenyalada per la indigència i la pobresa; com a director d'«El Pueblo», donà la cara, anà més de vint vegades a la presó, tingué duels innombrables i féu una classe de política d'una temperatura de cavall desbocat. Enmig del deliri que la pobresa produïa en el seu organisme àvid de totes les sensacions que la vida pot donar publicava en fulletó, en el diari que dirigia, sense cap preocupació apriorística, amb la llibertat d'esperit més acostada a la gràcia espontània, les seves obres màximes, sobretot «La barraca», «Flor de mayo», «Arroz y tartana», «Entre naranjos», «Cañas y barro», sense oblidar els admirables «Cuentos valencianos». Els simples titols d'aquests llibres fan olor de realitat. Són fragments de matèria que panteixa, mig embastats per la grapa d'un home certament primari però puixant. Sobre aquests fragments perfumats per la flor del taronger i les emanacions de la culinària valenciana està basada la llarga duració de la literatura de Blasco.
Em semblà comprendre aquesta duració quan el senyor Duran i Tortajada em proporcionà una hora agradabilissima amb la seva traducció de «Flor de mayo» al català. Quina sorpresa! Si s'accepta que Blasco fou un home de ple aire, amb idees i imatges de ple aire, amb l'avidesa vital corresponent a l'empenta del seu cos, la lectura de l'obra de Blasco en la llengua del seu autor fa un efecte extraordinari. El seu castellà, en les obres valencianes, és ple de valencianismes, i aquesta és probablement l'arrel viva d'aquestes obres. No s'ha d'oblidar que, a primers de segle, Blasco no podia pas permetre's el luxe de tenir un eclesiàstic per a netejar, fixar i donar esplendor a la seva escriptura. La intervenció de l'estilista fou tan eficient que tots els papers tocats per ell naufragaren en la pura inanitat. És a causa d'aquestes constatacions que no es pot aplicar a la traducció de Duran el lloc comú que els llibres traduïts ofereixen l'espectacle d'una pèrdua irremeiable. No. Aquesta traducció és un guany, perquè tot el que sigui portar una obra a la llengua real del seu autor implica situar-la en el seu lloc exacte. Diré més: la lectura d'un text de Blasco traduït al català-encara que no sigui més que una traducció mental feta pel llegidor -converteix el castellà original de l'escriptor en una ficció de frases tòpiques i encartronades. Vull dir que aquestes obres valencianes traduides a la seva pròpia llengua -que és el català- prenen una intenció, un relleu, una aproximació a les coses, una palpitació, que en castellà no tenen mai. Deixo el judici d'aquestes consideracions al criteri de les persones que xipollegen en aquest bilingüisme grotesc i estrafolari que no pot conduir més que a la pèrdua absoluta de les vocacions i dels esforços més vivents i marcats. [...]
Blasco vivia en aquest món enmig d'un procés alternat de malenconia depressiva i d'exaltació verbal. Tan aviat semblava un mussol moribund com un emperador romà febricitant. Era un món per a ell totalment inintel·ligible, com ell era inintel·ligible per a la gent que el rodejava. Això produïa un drama sobre un aspecte del drama de la glòria, fabulosament interessant i que un bon observador hauria pogut aprofitar. Quan parlo de la inintel·ligibilitat dels elements d'aquell món, vull dir que Blasco no era entès ni quan parlava. El seu castellà feia morir de riure, i el seu francès era el d'una vaca espanyola. Tendia a convertir la llengua de Cervantes i de Racine en espessos i extravagants patois. El que sabia realment -era l'única cosa que sabia- era el magnífic valencià de la seva mare –i per això quan tractava de fer-se entendre ho feia en funció del valencià. El resultat era abracadabrant, però inescamotejable; no se n'hauria pas pogut produir d'altre. De vegades es produïen situacions autènticament còmiques, situacions ocasionades per momentanis desinflaments del sentit del ridícul, que provocaven en les fesomies dels seus interlocutors rialletes mai prou vagaroses per a no ésser sarcàstiques. L'escriptor entrava en la natural depressió anímica i feia una cosa curiosa: de tant en tant donava una mirada de reüll a la roseta de la Legió d'Honor que portava al trau de la solapa (cantó esquerre) de la seva americana. Sens dubte la contemplació de l'honor objectivitzat en un botonet vermell li produïa una sensació de seguretat i contribuïa a mantenir-li els esperits en una posició tibant.